Cultura

El far de l’illa de Buda

Maria Carme Roca presenta ‘El far’, una novel·la amb què va guanyar el premi Prudenci Bertrana i que narra la història d’una família del delta de l’Ebre

“És una novel·la que parla de forces, de la força del mar, imparable, i de la força de l’amor”
“La família dona molt de joc, en una novel·la... i algun mort, també”, afirma M. Carme Roca

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és historiadora i filòloga de formació. Des del seu debut el 1997 fins ara ha publicat 58 títols –molts del gènere infantil i juvenil–, que aviat és dit. L’últim és El far (Columna), amb què va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana.

Es nota que treballa a fons i des de diversos aspectes el que publica. Té una curiositat que l’empeny a estirar fils que la duen a històries per novel·lar. En aquest cas, va veure en un restaurant un pòster del far que hi havia a l’illa de Buda. I va començar a indagar. Un far modèlic en el seu temps que il·lumina la novel·la de cap a cap.

“El far és el fil conductor i el motiu pel qual vaig escriure aquesta història. Un far, amb la història que va tenir aquest, que ho aguantés tot i al final acabés enderrocat per la força de l’aigua, és molt novel·lesc. I trist. Tan esplèndid, tan maco que era, i a la Guerra Civil el cremen i al final és vençut per l’aigua”, es lamenta l’autora.

El far de l’illa de Buda, d’estructura metàl·lica, va començar a funcionar el 1864. Aleshores era el més alt del món de la seva mena. Actualment està enfonsat a uns deu metres de profunditat. Quan ja no feia les funcions de far, era visitat per parelles d’amants. “El far és una excusa per parlar d’una nissaga familiar. M’agrada molt parlar de la família, de la condició humana. És un tema que no s’acaba perquè es pot agafar des de molts vessants”, afirma l’autora de novel·les històriques com ara Intrigues de palau (premi Nèstor Luján 2006), El monestir proscrit (2008), Barcino (2009), L’enigma Colom (2014) i que a El far no va tan lluny, cronològicament, com de costum. “En aquest cas, la trama em permetia agafar tot un segle, el que té de vida el padrí August Vidal, un dels personatges de l’obra, que pràcticament coincideix amb el del far. Per tant, parlo de la família Vidal, del far i de les terres del Delta”, resumeix.

Una família en què, partint d’una festa familiar d’aniversari en què miren un muntatge amb fotografies antigues, es comencen a esqueixar les capes de la ceba de secrets, dubtes, la recerca d’orígens... “La família dona molt de joc, en una novel·la... i algun mort, també”, assegura Roca somrient. També hi ha l’amor, en especial el d’una parella clandestina, però no només. “És una novel·la que parla de forces, de la força del mar, imparable, i de la força de l’amor, que quan és furtiu i jove et dona molta força. L’amor mou el món.”

Una altra de les potes que sustenten l’obra és la denúncia ecologista en defensa del delta. “M’agrada fer històries nostrades. És una excusa per aprendre de la nostra història, del nostre entorn i per això me n’he anat tant al Ripollès, a l’Empordà, a Barcelona... Però no havia escrit res de les Terres de l’Ebre. M’ha agradat retratar com es vivia allà, aleshores. Perquè ara és preciós si hi vas de visita, però viure-hi era dur, els pocs habitants morien com mosques per falta d’atencions... I també parlo del problema actual, que el mar s’està menjant el delta”, comenta Roca.

És evident que documentant-se s’ho passa bé. “Molt, em surt la vena d’historiadora, de rata de biblioteca, de parlar amb la gent... En altres obres he anat a l’edat mitjana i no pots parlar amb ningú, però en aquesta obra sí que he pogut entrevistar-me amb gent que m’ha explicat com es vivia a l’illa de Buda... Per exemple, vaig parlar amb una neta de l’últim faroner, Alfredo Cabezas. I vaig assessorar-me amb entesos, com David Moré –historiador, arxiver i net de faroners–, amb la família Borés, que és mig propietària de l’illa de Buda –l’altra meitat és de la Generalitat–, amb gent que encara hi viu...”

Confessa que de vegades és dispersa, però també metòdica. A més, “ja per tradició”, rep l’ajut incondicional de dos Alberts i un Marc –marit i fills–, els primers lectors crítics, que aporten una valuosa lectura, cadascun des del seu àmbit. Però abans de donar-ho a llegir, com treballa? “Hi ha una idea, que en aquest cas és el far. Aleshores començo a veure l’argument. Què explicaré? Qui ho explicarà? Com ho explicaré? Volia fer una obra coral, amb molts personatges. Quan començo a escriure una novel·la ja sé tot el que passarà, com si hagués vist una pel·lícula. Passo temps sense redactar, em documento, faig com un guió, el canvio, me’l vaig creient, ajusto l’estructura... i, aleshores, em poso a escriure, a raig, seguit, perquè el to i el ritme narratiu no es trenquin”, detalla Roca.

El far té una estructura molt definida i efectiva. Està dividida en tres parts i cada part està formada per set capítols en què cada membre de la família és presentat per un narrador que explica les seves inquietuds i les fusiona amb pensaments del personatge en qüestió. Quan acaba cada capítol, un difunt de la mateixa família o algú que hi estigui relacionat explica la seva versió dels fets. “Els vius parlen en tercera persona, però, des del punt de vista del personatge, és una mena de semiprimera persona; els morts sí que parlen en primera persona i poden afegir una informació que els personatges no reben –perquè no hi ha res de paranormal–, però el lector sí que ho va sabent tot.”

Un dels perills que sovint es poden percebre en les obres històriques o amb molta documentació és l’excés d’informació o que estigui afegida amb calçador, i que es perdi el to narratiu i derivi cap al periodístic. “La tisora ha d’anar lleugera... De vegades hi ha informacions que t’han costat molt d’aconseguir i les vols incloure, però després t’adones que al lector no li interessen i és millor treure-les.” I l’obra ho agraeix.

Maria Carme Roca és una narradora amb un tarannà modest, agradable, que es nota que s’ho passa bé escrivint, que ho viu, que coneix l’ofici, que s’hi aboca, que treballa tots els detalls amb constància i il·lusió. I el premi a tant d’esforç acaba sent per als lectors, que poden gaudir de les seves simfonies narratives. Bé, en aquest cas, ella també ha tingut un premi, merescut i que mai va malament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Panoràmica mundial

barcelona

Més gel per Nadal

Girona

Escultura de 8 metres per a un parc urbà d’art a Calonge

calonge i sant antoni

L’art del sensible

barcelona
CLÀUDIA RIUS
CAP DE REDACCIÓ I DE LA SECCIÓ D’ART DE LA REVISTA NÚVOL

“Només tindrem una cultura forta si ens ho qüestionem tot”

barcelona

El musical del sabater d’Ordis

castelló d’E. / figueres
Crítica
música

Tarda històrica

MÚSICA

Eduard Costa deixarà Els Amics de les Arts

Promoure la ciència

Barcelona