Per fi, Stuart

Disposar des de fa uns anys de l’únic espai consagrat a la dansa de l’Estat espanyol, ser capital de presència obligada per a la majoria d’artistes d’arreu del món i tenir un públic tan fidel com entès no han estat motius suficients perquè Meg Stuart posés fi a un ostracisme no volgut pels amants de la dansa. Des de l’any 2005 que la coreògrafa nord-americana no arrelava a Barcelona.

An evening of solo Works, el primer dels espectacles, (el segon, Violet, tindrà lloc entre els dies 9 i 11) ha resultat ser proteïna pura. Compresa per una selecció de quatre solos magistralment triats (la selecció no era fàcil atès el temps que ha passat sense actuar a Barcelona), l’obra arrenca amb un deliciós tàndem de música i dansa que es capbussa en territoris desconeguts reeixits per la improvisació; una successió de trets quotidians que transcorren en un mateix plànol. En aquest sentit, cal tenir en compte el context en el qual es forma l’artista durant la dècada dels vuitanta a Nova York; és el moment de la irrupció del feminisme, de la defensa de les minories, de la pluralitat de veus, del trencament amb els “estils” que donen pas a una mixtura híbrida de llenguatges; allò que segons Gianni Vattimo ens convida a parlar del centre i la perifèria, o el que és el mateix, no hi ha un sol llenguatge, hi ha molts dialectes...

 En aquest encontre polifònic és on se situa la magnitud de l’artista, que troba en l’element performatiu i la barreja de tendències la seva principal font d’inspiració. No és casual, així, que en el solo XXX For Arlene and Colleagues (1995), ressoni (entre gemecs sexuals de veus anònimes i acords melòdics de Niccolò Paganini) la veu de Marcel Duchamp, qui, recordem, introdueix estratègicament l’humor, la improvisació, l’atzar, el joc i allò que ell mateix denominà l’“an-estètica” (la no estètica), en les bases del pensament dadaista.  L’any 1952, al Black Mountain College (l’escola d’art a Carolina del Nord on artistes plàstics, músics, arquitectes i literats intercanviaren idees i crearen projectes conjunts), se celebra Untitled Event, la primera performance en què intervenen tres gurus de l’art del segle XX: John Cage, Merce Cunningham i Robert Rauschenberg. Tres creadors que trenquen amb tot allò establert.

 És aquest espai fronterer per on Meg Stuart transita acompanyada d’intel·ligència corporal. L’estreta col·laboració amb artistes de diferents disciplines, la tensió entre la dansa i el teatre, i una  identitat en transformació contínua situen l’art de la ballarina en un lloc privilegiat. El virtuosisme de Meg Stuart us seduirà, segur!