Cas Cambó per l’art robat pels nazis

El 2004, en època d’Eduard Carbonell de director, uns advocats de la causa jueva contra l’art robat pels nazis van contactar amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Volien informació del llegat Cambó. El museu els hi va facilitar tota (la que disposa). Mai més no es va tornar a saber res d’ells.

Però podrien reaparèixer. Un estudi de la historiadora de l’art Immaculada Socias (Universitat de Barcelona i Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural) rastreja les relacions del polític, financer i col·leccionista Francesc Cambó amb un dels agents de l’art més pròxim del règim de Hitler, el suís Theodor Fischer, responsable de la gran subhasta que es va organitzar per ordre del führer el 1939 al Grand Hotel National de Lucerna amb l’art etiquetat com a degenerat que havia estat requisat de museus i col·leccions particulars d’Alemanya.

Socias ha tingut accés a documents desclassificats en temps recents que revelen que el líder de la Lliga va ser investigat per organismes internacionals que seguien la pista als perpetradors de l’espoli dels béns dels jueus. El 1945, dos anys abans de la seva mort, Cambó va declarar a l’ambaixada britànica de Buenos Aires, on s’havia exiliat. Va dir que des del 1929 no havia comprat res a la galeria de Fischer i que, per tant, tot el seu patrimoni era net.

“Però el cert és que no havien tallat la comunicació entre ells, tot el contrari, s’havia intensificat. Al llarg dels anys trenta i principi dels quaranta, Fischer va ser el marxant d’art de capçalera de Cambó. Els tractes van ser múltiples i de diversa naturalesa. Fischer li va oferir obres d’art, es va preocupar per les restauracions de les seves pintures que havien sofert desperfectes durant la Guerra Civil, n’hi guardava d’altres a Suïssa, el va ajudar en els tràmits per vendre’n i li va fer valoracions”, anota Socias a Vicissituds de la col·lecció d’art de Francesc d’Assís Cambó i Batlle durant el seu exili (1936-1947), un treball que forma part de la publicació Col·leccionistes que han fet museus, que reuneix totes les intervencions que es van fer l’any passat en unes jornades homònimes que es van celebrar al MNAC.

“Em plauria renovar les nostres velles relacions”, li va escriure el 1937 Cambó al galerista suís en una de les cartes –plenes de complicitats– que es van enviar i que custodia l’Institut Cambó, l’arxiu del qual ha consultat Socias. Però és la documentació dels serveis secrets nord-americans (l’Office of Strategic Services, una agència que va operar durant la segona Guerra Mundial, predecessora de la CIA), el material més valuós que ha examinat l’estudiosa. “Aquesta institució va elaborar la llista negra de comerciants d’art vinculats al règim nazi i un dels noms que hi surt amb força és el de Fischer. I, com a client preeminent seu que era, s’esmenta Cambó”. Segons el dossier que va elaborar aquest ens, Cambó era sospitós “d’haver augmentat els seus tresors artístics des del 1940 amb obres que precisament provenien de la seva galeria”, explica Socias.

Cambó ho va negar, però els investigadors van continuar indagant i no van canviar de parer. “El 1945, l’American Commission for the Protection and Salvage of Artistic and Historic Monuments in War Areas (creada pel govern dels Estats Units i coneguda també com The Roberts Comission) va identificar els marxants i els col·leccionistes llatinoamericans, espanyols i portuguesos relacionats amb el saqueig d’obres d’art, i un dels noms que es tornava a repetir era el de Cambó, al qual dedicaven un llarg informe sobre les seves activitats i relacions personals.”

Segons havia esbrinat aquest organisme, “molts dels objectes d’art usurpats a Europa durant la Segona Guerra Mundial havien trobat un camí fàcil a través dels països neutrals com ara Suïssa, l’Estat espanyol i Portugal, des d’on eren enviats cap als Estats d’Units i l’Amèrica Llatina. Un dels mètodes era rentar les obres als països del sud del continent per després introduir-les als Estats Units”.

La família Cambó està molt disgustada amb l’estudi de Socias, i així ho ha transmès al MNAC, que és qui l’ha editat. Al museu, el seu director, Pepe Serra, creu que aquest espinós afer es mereix “una recerca més seriosa i profunda” abans de treure conclusions “precipitades”. “Per acusar calen proves i no hi són. Els lletrats que van picar a la porta del museu el 2004 les van buscar i no les van trobar”, subratlla.

Amb una simple consulta al catàleg que es va publicar el 1990 arran de l’exposició del llegat Cambó, conservat al MNAC i al Museu del Prado, es poden extreure les següents dades: 38 de les 59 pintures que integren la col·lecció van ser adquirides entre el 1927 i el 1933; és a dir, abans de l’assalt al poder dels nazis. N’hi ha sis que apareixen mencionades per primera vegada com a propietat seva el 1937; sis més no tenen cap any d’ingrés determinat i les nou restants tenen fitxa sense data i amb una procedència completament desconeguda abans que passessin a formar part de les seves possessions.

Cambó va donar els seus fons de Renaixement i barroc a aquests dos museus, però també atresorava una col·lecció d’art modern de la qual no es va desprendre i que després va llegar als seus hereus.

Socias reconeix que queda molt per furgar. I és el que ella té previst fer els pròxims anys amb la idea de publicar un llibre amb totes les troballes inèdites. “De Cambó no ho sabem tot, del seu complex periple. Els seus anys d’exili els coneixem poc perquè no s’han estudiat. I hi haurà molt a dir”, precisa. El 1936, quan esclata la Guerra Civil, Cambó ja era fora de la península. Exceptuant algunes estades esporàdiques que va fer el 1940, no hi tornaria mai més. L’Argentina, centre d’operacions dels seus negocis, acabaria sent la seva residència fins al final dels seus dies. “Malgrat el que diuen algunes fonts, durant els seus anys d’exili Cambó no es va desconnectar del món de l’art. S’acostuma a assegurar que va donar per acabada la seva col·lecció al voltant del 1936, però la veritat és que va continuar comprant objectes d’art, encara que en menor quantitat i tampoc tan importants com en la seva primera etapa de col·leccionista. Es va relacionar amb els agents de l’art internacional més poderosos, com ara els Seligman, amb botiga a París i a Nova York, als quals va recórrer quan, en casar-se amb Mercedes Maillol, el 1946, va remodelar la seva casa de Buenos Aires. Ara bé, el seu home de confiança en qüestions de la seva col·lecció va ser Fischer”, remarca Socias.

Amb Jacobo Fitz-James Stuart, duc d’Alba, bon amic seu, també va mantenir força correspondència sobre temes artístics, amb una fixació especial per les noves lògiques del mercat que havia imposat aquella Europa en guerra. L’any 1942, Cambó li escrivia això: “Supongo que ya sabrá usted que en España las obras de arte alcanzan hoy precios fabulosos. Los cuadros de pintores contemporáneos se venden a precios insensatos. Se ve que la gente en el cataclismo de valores opta por el arte como valor seguro”.