Cultura

L’art del sensible

La Model s’estrena com a espai artístic amb una exposició d’obres creades per turmentats i marginats en l’aïllament i la soledat

Jean Dubuffet va anomenar ‘art brut’ els treballs fets per malalts mentals i interns de presons

L’any 1948, l’artista Jean Dubuffet va exposar al soterrani d’una galeria de París un conjunt d’obres creades per malalts mentals, com si fos una cambra de les meravelles. Les havia col·leccionat el psiquiatre que els havia tractat. I no era l’únic metge que, des de finals del segle XIX, havia quedat corprès pel valor artístic dels treballs dels seus pacients. Però va ser Dubuffet el primer d’arrossegar-los fins als territoris propis de l’art. I el primer que els va posar nom. En va dir art brut, sota aquesta definició: “Obres fetes per gent mancada de cultura artística. Ho extreuen tot del seu interior i no dels estereotips de l’art clàssic o de la moda. Assistim així a l’operació artística pura.” I bruta, sentenciava, perquè només es regeix per un impuls radical i honest.

A partir d’aquell moment, els artistes d’avantguarda van sentir fascinació per la visceralitat de l’art brut. Però, i com passa sovint amb tot allò que circula pels laterals del sistema, va acabar sent grapejat i canonitzat. Als anys setanta el van rebatejar amb altres denominacions, com ara la d’art outsider, i a partir d’aquí la cosa va sortir de mare i de tota aquella força espontània i marginal que caracteritzava l’art dels alienats ja no en va quedar cap rastre. Només l’estètica.

Realment es pot etiquetar i domesticar el que és inetiquetable i salvatge? La pregunta se la fa, ens la fa, Mery Cuesta, la comissària de l’exposició L’art irreductible. Miratges de l’art brut. Un projecte que va a l’origen d’aquest fenomen artístic en un emplaçament ideal per entendre les seves lògiques: una presó. En aquest cas, una vella presó reconvertida recentment en memorial, tot i que quan va ser creada, el 1904, els barcelonins li deien la nova presó: la Model. I per què nova? Doncs perquè s’havia construït amb els nous paradigmes més humanitaris i higienistes de les institucions de reclusió social. És a dir, amb una habitació pròpia per a cada pres. Qui diu Model diu frenopàtic de les Corts, fundat el 1863 amb aquesta mateixa estructura cel·lular que va deixar enrere els manicomis que tractaven els bojos com bèsties amuntegades en un corral.

Però tot té la seva creu. La d’aquests centres compartimentats en estances privades, la soledat i l’aïllament. Que li ho preguntin a l’escriptor Josep Pous i Pagès, que després d’estar engarjolat durant uns mesos del 1909 a la Model, va escriure l’assaig De l’ergàstula, sota els efectes de les “llargues hores d’immobilitat i de silenci”.

A la Model s’hi ha patit molt. I a la galeria número 4, on té lloc l’exposició, la primera que l’estrena com a espai de difusió de la creació artística, una llista infinita de presos polítics. En una quinzena de les seves atrotinades i minúscules cel·les, guixades dels grafits dels internats, lluiran fins al 17 de febrer desenes d’exemples d’aquest art que només s’engendra en situacions extremes i dramàtiques. L’art que és fill “d’una necessitat de fer”, exclama Cuesta, que ha explorat els fons de dues col·leccions mèdiques catalanes gestades en temps de la postguerra: les dels doctors Ramon Sarró i Joan Obiols (aquest, casualitats de la vida, té també ara una exposició específica al nou Espai Brossa), dues eminències de la ciència i, per tant, de la raó, que van entendre que el llenguatge de l’art és poderós per atendre els inferns personals.

D’aquesta incomunicació forçada, i de la pertorbació que provoca en ments sensibles, en va sorgir una estètica comuna. Jeroglífics, signes críptics i éssers híbrids (sovint, extraterrestres) poblen les obres d’aquests artistes que mai van pretendre ser-ho, precisa la comissària. Un estil del qual s’han apropiat els outsiders contemporanis, com ara la Srta. Cobra, que ha creat un mural expressament per a la mostra. Aquesta artista té un gran predicament a Instagram, un espai de relacions que ben poc té a veure amb un mut calabós. Però el cas és que té molt èxit entre els seus seguidors. Pedro Izquierdo, un sensesostre del qual fa temps que s’ha perdut la pista, sí que va crear des de la frustració de sentir-se exclòs del món dels que s’autoanomenen normals. A la Model s’exhibeix el que va ser capaç d’expressar en un suport gens convencional: la multa que li va enviar l’Ajuntament el 2015 (4.047 euros, que es diuen aviat) per vendre llibres que arreplegava de la brossa.

Tan sorprenent com “l’arsenal d’obres clandestines” que un veí del Prat de Llobregat, Julio Julián, tenia a casa seva, dedicades a figures del folklore espanyol i fetes amb materials pobres i desnonats de les vides dels altres. Julián ja és mort, però del seu tronat llegat artístic en té cura un col·lectiu de nom Julio. Per si algú en dubta, tot aquest món, brut o outsider, té el seu públic i el seu mercat. O “paramercat”, com prefereix dir-ne Cuesta.

I els professionals de l’art brut, on són? A aquests, el projecte els ha reservat una altra seu expositiva diguem-ne del circuit oficial, la Nau Gaudí de Mataró. Serà a partir del 22 de novembre i amb una selecció d’obres de la col·lecció Bassat. Que Gaudí (el de la capital del Maresme és el seu edifici més antic) s’entronqui en aquest relat tampoc ha d’impressionar. “Pel fet d’haver estat un arquitecte tan atípic i visionari, en moltes revistes nord-americanes surt com un outsider”, rebla Cuesta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.