Velázquez o com ser el millor

A Diego Velázquez “no el coneixia ningú” abans que s’obrís el Museu del Prado, el 1819, per la senzilla raó que el seu llegat artístic havia quedat reclòs en espais privats només a l’abast dels preeminents, diu el seu director, Miguel Falomir. Quan va adquirir una visibilitat pública, va començar a córrer com la pólvora a tot Europa el miracle artístic que exposava la pinacoteca madrilenya. Des de mitjan segle XIX, el Prado es va convertir en un lloc de pelegrinatge per als artistes que buscaven idees per engendrar una pintura nova. Velázquez es va convertir tot d’una en “el més modern dels artistes antics”, i la seva obra, “en la que va tenir més capacitat per influir en els creadors contemporanis”, remarca Javier Portús, cap de pintura espanyola (fins al 1700) de la institució.

A Velázquez li hauria semblat fantàstic que els artistes se li apropessin per inspirar-se i, els de més talent, per mirar de superar-lo. Perquè ell va fer exactament el mateix. L’etiqueta d’ocell solitari que alguns experts li van intentar posar per enaltir la seva genialitat no s’ajusta en absolut a la realitat. A Velázquez el van ajudar a créixer els millors artistes internacionals del seu temps. I sense moure’s de Madrid (exceptuant dues estades a Itàlia), on hi va arribar el 1623 per treballar al servei de Felip IV. “La monarquia hispànica, un dels principals focus de poder a Europa, tenia una presència molt destacada en diversos dels centres de producció pictòrica més notables, com ara Flandes o diferents territoris italians. Això va convertir la península en un indret receptor d’obres d’art, i no pas emissor. Els reis espanyols van reunir en els seus palaus la col·lecció d’art més important del continent”, exclama Portús.

Velázquez els tenia tots a l’abast, Ticià, Rubens, Luca Giordano, Jan Brueghel... i també els espanyols, és clar, Zurbarán, Ribera, El Greco, Murillo i Maíno. “Abans que ho fessin els artistes del XIX i del XX, Velázquez va ser el primer a beneficiar-se d’aquest museu avant la lettre que era la col·lecció reial”, apunta Falomir.

La seva singularitat és fruit, doncs, d’una contaminació que ara fa aflorar CaixaForum Barcelona en una exposició que, per descomptat, no hauria pogut organitzar sense la col·laboració del Prado. Velázquez i el Segle d’Or (fins al 3 de març) és l’aposta de la temporada del centre cultural de l’entitat financera, farcida de tresors dels fons de la pinacoteca de Madrid, a les portes de la commemoració del seu bicentenari. De Velázquez, llueixen set obres magnes, la xifra màxima de préstecs que el Prado es permet per normativa del seu artista insígnia. No hi ha cap més autor de les seves col·leccions sotmès a tanta restricció.

Si la tesi és que Velázquez no va estar sol en la seva aventura creativa, a la mostra tampoc hi està. El museu de capçalera de l’Estat s’ha desprès temporalment de 52 obres més d’aquests artistes que van contribuir a fer de Velázquez el colós de la pintura espanyola. Espanyola, sí, però no la quinta essència de l’espanyolitat. Durant molt temps, la creació velazquiana s’havia associat a un castissisme que Javier Portús, que ha assumit el comissariat, veu totalment fora de lloc per tots aquests influxos de procedències diverses que va rebre. “El seu art no es pot explicar només des de paràmetres espanyols. L’hem hagut de redefinir d’una manera més àmplia i complexa”, rebla.

No són només set obres de Velázquez, que no cal ni dir que mai no se n’havien aplegat tantes a Barcelona. Són set obres molt significatives de la seva carrera, poc prolífica, per cert. Portús les ha seleccionat a consciència per tal que estigui ben representada tota la seva vida artística. Començant per la seva etapa sevillana (ciutat on va néixer el 1599), de la qual n’és fill el quadre Adoració dels reis mags (1619). A diferència dels pintors espanyols coetanis, Velázquez no es va casar amb la pintura religiosa. “Ningú va ser temàticament tan versàtil com ell”, indica Portús. “En artistes com El Greco, Zurbarán, Murillo o Ribera, la producció religiosa supera el 80% de les seves pintures.” Velázquez també va tractar la mitologia, com a la magistral Mart (1638), i els antics filòsofs, a Isop (1638).

Això sí, des del 1623 fins a la seva mort, el 1660, va produir fonamentalment retrats. Com ja s’ha dit, el 1623 és l’any que es trasllada a Madrid i es va estrenar amb el retrat d’un Felip IV que llavors tenia 18 anys (uns anys després retocaria la pintura per actualitzar l’edat del monarca). A CaixaForum també ha vingut el retrat que va fer al seu fill, el príncep Baltasar Carles a cavall (1634-1635), tot i que en aquest cas tant o més important que la figura humana és l’innovador paisatge de fons, una prefiguració de l’impressionisme, que encara tardaria més de 200 anys a sorgir. I dos retrats més que tanquen el repertori velazquià a CaixaForum: el que va fer a un col·lega pintor, Juan Martínez Montañés (1635-1636), i un dels seus clàssics, els nans de la cort, amb els quals es va sentir plenament lliure per fer-los posar com li venia de gust, en aquest cas un bufó amb un llibre d’unes dimensions que delaten la seva petitesa física (1640).

Cada un d’aquests imponents Velázquez s’ha inserit dins d’una constel·lació d’obres que, en la majoria dels casos, van ser el seu estímul primigeni. És a dir, que quan es decideix a pintar el pensador grec Isop, vestit com un captaire, ho fa pensant que lluirà al costat del rialler Demòcrit de Rubens. Per a Mart, ha escodrinyat prèviament la meravellosa Venus recreant-se amb l’amor i la música de Ticià. I no fa el retrat de Felip IV sense haver estudiat a fons el treball dels seus predecessors al servei dels reis anteriors, com Sánchez Coello. Totes aquestes teles estaven penjades a les parets de les estances per les quals ell passava cada dia. I va ser a partir d’aquestes que va poder anar més enllà i que va poder assolir unes cotes d’excel·lència artística a les quals “mai ningú havia arribat”, insisteix Portús.

“Per entendre la dimensió del seu geni només se’l pot comparar amb obres de màxima qualitat”, remarca l’expert. Fins al punt que l’exposició de CaixaForum funcionaria perfectament sense la seva presència. El Museu del Prado, un bon aliat del centre cultural de l’entitat financera, ha estat generós, ja que 40 de les 59 obres que integren la mostra són emblemes de les seves sales. No és allò que acostuma a passar en projectes d’aquest tipus plens de material de segona o tercera categoria que els museus treuen de les seves reserves. No és el cas, no. De la pinacoteca de Madrid han sortit altres peces tan icòniques com la Sagrada família de l’ocellet, de Murillo, o el Crist crucificat, amb un pintor, de Zurbarán. Que la cosa va de Velázquez, però no només.