Un oblit crònic en panoràmica

Des que l’abril del 2017 el col·lectiu Dona’m Escena, a través de les xarxes socials, va començar a denunciar la falta de paritat a l’escena, el tema ha recuperat una centralitat evident. Ara, ningú no s’estranya en una presentació de temporada (o de festival) per la pregunta sobre quin percentatge de directores o autores recull el cartell. Aquest mes de novembre, se celebren els 20 anys de Projecte Vaca, un col·lectiu de dones artistes que van reivindicar aquesta mateixa necessitat: que hi hagués més dones responsables de l’escena. L’actriu Imma Colomer va estar recollint dades de la presència femenina als teatres públics (Lliure i TNC i també en els candidats als premis Max). Aquest diari ha fet un pont amb les dades que es podien comparar amb més garanties (la presència de les artistes al Lliure i al TNC) per comprovar com, tot i les dues dècades de reivindicació, el panorama continua sent molt lluny de la paritat.

Segons recull el llibre Creadores escèniques del segle XXI. Projecte Vaca, l’Institut Català de la Dona havia extret dades del període 1992-1994: la direcció femenina es limitava al 18%. En el llibre, es parla de les tres primeres temporades al TNC, entre el 1996 i el 1999. Només un 10% d’autoria femenina i una presència “anecdòtica” en les direccions d’aquests muntatges. Les sales que van impulsar la presència femenina, en aquella primera època, van ser Malic, Artenbrut (actualment, desapareguts) i la Sala Beckett. La referència comercial femenina era una companyia que, avui encara està en actiu: les T de Teatre.

D’una altra banda, aquest diari ha volgut conèixer quina relació hi ha en els centres d’estudis superiors. S’han triat dades de l’Institut del Teatre de les èpoques en què Projecte Vaca presentava dades, i també en salts fins a l’actualitat. S’hi ha inclòs també la referència del centre d’estudi superior d’arts escèniques Eòlia (el més veterà dels diferents centres superiors actuals a Catalunya, on també es podrien sumar l’ERAM i l’ESART) per constatar que la majoria dels alumnes d’aquests centres són noies i que el percentatge en el professorat de l’Eòlia supera de llarg la paritat, mentre que l’Institut del Teatre ha anat incrementat el professorat femení progressivament, fins a superar la paritat, segones les dades facilitades.

Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, acostuma a dir que és molt desaconsellable programa per quotes, perquè la primera referència ha de ser la qualitat de les propostes, indistintament de qui l’hagi creada. És cert que, a major possibilitat d’accedir a la programació professional de les artistes, més possibilitats de construir una trajectòria artística interessant.Avui, sales com ara l’Atrium o la Sala Fènix, per exemple, han optat per programar aquest trimestre totalment en femení. O el Maldà s’ha esforçat a trobar una programació paritària per a tota la temporada. Són apostes valentes a donar accés a un grapat de creadores que estan començant. O recomençant contínuament perquè no accedeixen a escenaris més centrals.

20 anys...

No és gaire fàcil trobar una activitat en què la directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo, pugui dir “jo hi era” i que també hi coincideixi la consellera de Cultura, Laura Borràs. Puyo recorda els seus inicis, amb molt debat intern, com “un motor” per a elles. Borràs celebrava, en la presentació del llibre Creadores escèniques del segle XXI. Projecte Vaca, fa unes setmanes, que, el 1997, va assistir al canvi de paradigma a Cadis, on va forjar-se el futur de Projecte Vaca al costat de projectes similars en territoris de l’Estat espanyol, com ara Magdalena Project i Marías Guerreras.

L’actriu Itziar Castro, avui tan popular per les seves aparicions en el cinema i Operación Triunfo, va estar molts anys treballant per anar donant forma als Novembre Vaca. I és que una de les primeres accions que van desenvolupar va ser un cicle mensual per fer-se veure. Des de fa anys, la llavors presidenta Teresa Urroz demanava una granja per a les vaques, un espai de referència. Per no quedar difuminades en una cartellera massa àmplia. Semblava que el seu centre de referència hauria de ser La Cuina (l’antic escenari de l’Institut del Teatre del carrer Sant Pere més Baix), avui Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. Però les negociacions es van aturar perquè des de la Diputació de Barcelona no es veia clara una programació estable femenina. Ara és un teatre que, just aquest estiu, l’autora i directora Marta Buchaca lamentava que estigués tancat quan hi ha tantes propostes interessants que no troben sala. Finalment, les vaques han trobat una granja per a un dels seus materials. El Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre està inventariant tot el material generat per aquest col·lectiu i s’impulsarà el seu estudi i investigació per als estudiosos i alumnes de l’Institut del Teatre.

...i un dia

My low cost revolution (Justificaciones del porqué soy una radical de mierda) és una proposta que estarà tres setmanes en cartell a l’Atrium, fins al 7 de desembre. Tot i que text i direcció siguin de Francesc Cuéllar, es tracta d’una creació pensada en femení. Les actrius Glòria Ribera, Agnès Jabbour i Nikole Portell hi aporten un inconformisme social i polític. Amb tot, reconeixen que és molt difícil ser conseqüent amb la radicalitat. Aquesta obra es va començar a l’entorn de l’1 d’octubre, quan tot semblava que havia de canviar. Tothom espera; les artistes, més.