Cultura

Malaltia per decret

Altarriba i Keko presenten la segona part de la trilogia de la foscor humana amb ‘Yo, loco’, en què s’inventen malalties mentals per afavorir les farmacèutiques

El còmic denuncia el poder de les multinacionals sobre les nostres vides personals
En l’àlbum, a la manera de Wally, es pot trobar amagat un destacat polític català actual

Durant molt de temps, no s’entenien certs trastorns mentals perquè no estaven prou estudiades les malalties d’aquesta naturalesa. Popularment, la gent atribuïa a qüestions de caràcter el que eren disfuncions mentals. I a l’inrevés, a opcions personals que no eren malalties, com ara l’homosexualitat, se’ls donava categoria patològica. Sigui com sigui, l’avenç mèdic en la detecció de malalties ha permès diagnosticar i tractar molts casos. El problema que plantegen el guionista Antonio Altarriba i el dibuixant Keko en el còmic Yo, loco (Norma Editorial) és quan s’inventen tantes malalties mentals que tots plegats, per un motiu o un altre, necessitem tractament. En aquest estat de coses, un gran guanyador: les companyies farmacèutiques.

El protagonista de Yo, loco és el doctor Molinos, home que havia estat vinculat al món del teatre i que ara treballa per al sector farmacèutic dissenyant noves malalties que, lògicament, les farmacèutiques guariran amb els seus productes no gens econòmics. Per exemple, seva és la invenció de la síndrome de Tersites –segons Homer, Tersites era el més lleig de tota Grècia–, que fa referència al rebuig del propi cos. I si el que et passa és tot el contrari i estimes sense límits el teu cos, Molinos ha dissenyat la síndrome de la madrastra de Blancaneus, amb habituals de la cirurgia estètica i practicants de culturisme com a futurs malalts que hauran de ser tractat mèdicament. Molinos és també l’inventor de la nomofòbia, o addició als telèfons mòbils.

“Més enllà del problema de les farmacèutiques, del que parlem nosaltres és del fet que, cada cop més, les nostres vides estan dirigides des de les sales de reunions de les grans multinacionals, que decideixen cap on d’anar i què hem de fer amb la nostra vida”, explica Altarriba.

Yo, loco és el segon llibre d’una trilogia que es va iniciar amb Yo, asesino, una obra que, recorrent al tòpic, va ser un èxit de públic i crítica, tot i que el tema era prou escabrós: un assassí que matava com si es tractés d’una pràctica artística.

Aquest segon lliurament conserva la presentació gràfica del primer volum: dibuix en blanc i negre amb petits detalls de color. Si a Yo, asesino era el vermell, a Yo, loco, el color triat és el groc. “A banda que hem buscat un color que, com en el cas del vermell de l’anterior àlbum, lligués molt amb el negre, tingués també algun lligam real amb la bogeria, com és el cas en algunes cultures que així ho consideren”, explica el dibuixant Keko. L’elaboració de l’àlbum ha estat més llarga del que esperaven: “L’èxit del primer ens va condicionar a l’hora de voler estar a l’altura de l’anterior obra”, diu Altarriba.

En els dos primers àlbums de la trilogia, els autors exploren aspectes foscos de la naturalesa humana i tant Keko com Altarriba demostren la seva voluntat d’anar més enllà d’un relat lineal. El guionista burxa en l’interior de l’ànima de les persones per treure totes les seves misèries i fantasmes a què el dibuixant dona forma amb tot un univers de clarobscurs. De fet, l’expressionista estil de Keko també es caracteritza per la seva gran habilitat per jugar amb els contrastos del blanc amb el negre, que potencien el dramatisme.

El seu proper àlbum, que esperen acabar i publicar d’aquí a dos anys per tancar la trilogia, rs titularà Yo, mentiroso i parlarà del bast territori de la mentida, des de la pietosa, “que no deixa de ser una gran mentida com les altres”, com diu Keko, a les vides que s’han construït amb els fonaments fets d’engany. Els tocs de color vindran del verd, color que també contrasta bé amb el negre i que, per ells, també té connotacions negatives, com ara l’expressió castellana poner verde, quan malparlen d’algú, com recorda Altarriba. Per Keko hi ha un detall del verd també negatiu i que prové de les seves lectures d’Astèrix. “Recordo que en l’àlbum La zitzània, el protagonista era tot verd”, explica. Els autors, a tall de broma d’On és Wally?, mostren com, en una de les vinyetes, surt en un avió un personatge amb un tall de cabell molt característic d’un dels personatges polítics més destacats de Catalunya. “Keko ho va dibuixar poc abans que marxés a l’estranger i jo li vaig dir «aquest acabarà marxant»”, diu Altarriba. Premonitori.

Altarriba és catedràtic de literatura francesa en la Universitat del País Basc i ha exercit d’estudiós del còmic i de guionista amb autors, a banda de Keko, com ara Kim, amb qui va fer una altra de les grans obres de còmic creades a l’Estat espanyol darrerament: El arte de volar. Keko forma part de la generació d’autors que van sortir als anys vuitanta al voltant de la revista Madriz, un brillant experiment de còmic modern que va ser impulsat des de l’Ajuntament de Madrid en l’època d’Enrique Tierno Galván, que va coincidir amb la movida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.