Cultura

Qui escriu guanya

Vicenç Villatoro presenta ‘Massa foc. Diàlegs extremadament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel’, amb què va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig

“El foc és la purificació, l’anorreament, mentre que l’aigua també pot ser la neteja”

La Florència del 1493, la dels Mèdici, rica i plena de saviesa i bellesa, d’art i de cultura, també era la de la corrupció, el nepotisme i la violència. S’hi van enfrontar dues maneres d’entendre el món i la política, que Vicenç Villatoro ha representat a Massa foc a través de dos personatges reals amb els quals juga: Savonarola i Maquiavel. La primera, l’opció purificadora del religiós. La segona, la reformadora de l’autor d’El príncep.

Prenent com a referent aquella època convulsa, aquella ciutat i els dos personatges, l’autor fa una aproximació a l’actualitat política i social a Massa foc. Diàlegs extremadament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel, publicat a Pòrtic i amb el qual va guanyar el 39è premi Carles Rahola d’assaig.

Nascut a Terrassa el 1957, Vicenç Villatoro ha publicat gairebé una quarantena de títols entre novel·les, reculls de poemes i obres memorialístiques i d’assaig, i ha guanyat els premis literaris més destacats: Sant Jordi, Llull, Ciutat de Palma, Sant Joan, Bertrana, Documenta, Ruyra...

Com a periodista, va ser director de l’Avui i de la CCRTV, i ha col·laborat en els principals mitjans del país, tant de premsa escrita com de ràdio i televisió.

La guspira que va encendre Massa foc va començar el 24 d’octubre del 2001, al llarg d’una conferència a la Universitat de València. “Hi ha un moment previ. Vaig ser comissari de l’exposició Escolta, Espanya, sobre la guerra hispanoamericana de Cuba. Espanya estava identificada amb els valors de l’heroi, l’honor, la sang..., contraposats amb els valors dels mercaders, que segons Maragall seria més el nostre tarannà, més dialogant. Aquestes dues tipologies van coincidir amb la visió sobre Savonarola i Maquiavel que es va comentar a València. Un pensament més heroic o místic que creu que hi ha coses sagrades i un pensament més mercantil i dialogant... I quan em vaig plantejar el llibre em va entrar un tercer factor, els Mèdici. Tots dos són contraris als Mèdici, però l’un vol cremar-ho tot i l’altre vol rentar-ho tot”, diu Villatoro. “El foc és la purificació i, per tant, l’anorreament, mentre que l’aigua també pot ser la neteja. Però el foc també és la preeminència de la destrucció per damunt de la construcció. A la història hi ha hagut orgies de foc en què s’ha oblidat no contra què s’estaven fent, sinó a favor de què”, hi afegeix.

Ha passat els darrers setze anys aplicant als fets històrics, polítics i socials el punt de vista de Savonarola i de Maquiavel. “Sí, d’una manera tènue. Prou per veure que aquests arquetips tenien una perpetuació, que arribaven als nostres dies i que ajudaven a entendre conflictes del present.”

Situem breument els dos personatges. Girolamo Savonarola (1452- 1498) va ser un monjo dominic que va predicar contra el luxe i va organitzar fogueres de vanitat, on els florentins estaven convidats a cremar les seves pertinences. Va ser un dels precursors de la reforma protestant, va criticar durament els Mèdici i, finalment, la Inquisició el va cremar a la foguera.

Florentí Nicolau Maquiavel (1469-1527) va ser un escriptor, diplomàtic, filòsof i polític, que basava el seu pensament en Plató i Aristòtil i en una visió pessimista de la naturalesa humana.

Els dos personatges no està documentat que coincidissin, però Villatoro recrea un seguit de diàlegs entre tots dos per vehicular l’assaig, que, com és habitual en l’autor, combina diversos gèneres per treure’n el màxim rendiment. “Em vaig posar a escriure quan vaig trobar la manera. A València, primer vaig pensar a fer una obra de teatre..., però no en sé prou. Després vaig pensar a fer una novel·la. I tampoc. I se’m va ocórrer una manera, que té a veure amb el periodisme, que és un ampli reportatge sobre la Florència del segle XV farcit d’articles d’opinió en forma de diàleg.” I la fórmula funciona.

L’obra toca moltíssims i sucosos temes i principis per obrir debats que no podem ni esmentar per falta d’espai. Mostrem una de les hipòtesis, però. “Hi ha una opinió que tots donem per bona, que és que la història l’escriuen els vencedors. I la hipòtesi que intento introduir amb el llibre és que sí, però que també pot ser al revés, i que qui escriu guanyi, perquè deixa el relat definit sobre les coses i acaba sent el vencedor.” I en el territori d’escriure, Villatoro sempre guanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.