Relat d’un malson

És altament probable que l’estudi més exhaustiu fet mai sobre Alice Cooper sigui obra d’un periodista del Baix Llobregat. Cinc anys després de Por un billón de dólares, en la qual es divulgava fil per randa la història de l’Alice Cooper Group, Sergio Martos (Viladecans, 1978), reputada ploma de la revista barcelonina Ruta 66, publica Bienvenidos a su pesadilla (66 Rpm Edicions), un segon volum en què reconstrueix la trajectòria en solitari del pare del rock teatralitzat a partir de nombroses entrevistes al llòbrec cantant (cristià convençut, malgrat tot) i la majoria dels seus músics. Martos, entre un i altre llibre, pot presumir també d’haver estat un dels artífexs involuntaris de la reunió, l’any passat, i després de més de quatre dècades sense tocar plegats, de l’Alice Cooper Group original: la filla del guitarrista Michael Bruce, que estudiava a Madrid, va assabentar-se de l’edició de Por un billón de dólares; va impulsar poc després un concert del seu pare amb Schizophrenic Spacers (banda de rock encapçalada pel mateix Martos) acompanyant-lo; i, quan Alice Cooper va tenir notícia que el seu vell amic, fora del circuit del rock durant una pila d’anys, havia reaparegut en un concert a Espanya, va tenir l’argument definitiu per reunir-se, finalment, amb els músics d’àlbums tan icònics com Killer (1971), School’s out (1972) i Billion dollar babies (1973).

Bienvenidos a su pesadilla, condimentat amb articles de músics com Chuck Prophet, Michael Monroe (Hanoi Rocks) i Patterson Hood (Drive-by Truckers), però, arrenca amb la publicació, l’any 1975, del disc Welcome to my nightmare, amb el qual Alice Cooper va deixar de ser una banda i va convertir-se en un artista solista. “Sempre va generar molta confusió”, explica Martos. “Molts anaven a veure Alice Cooper pensant-se que era un artista en solitari... i es trobaven amb un grup! Això, però, va canviar el 1975. Alice Cooper [el cantant, àlter ego de Vincent Furnier] va passar a ser el propi amo i va deixar de cenyir-se a la democràcia que havia imperat fins aleshores en la banda.” Martos enalteix Welcome to my nightmare com una obra conceptual tan icònica com The dark side of the moon (Pink Floyd) o Lamb Lies Down on Broadway (Genesis), tot reivindicant-ne la seva influència en camps diversos. “D’allà, per exemple, van sortir personatges de Cats, el musical, i anys més tard, Michael Jackson, per a Thriller, va recuperar la veu de l’actor Vincent Price com ja havia fet abans Alice Cooper a Welcome to my nightmare.”

El llibre reconstrueix altres moments a destacar de la trajectòria del creador de l’anomenat shock rock, de la qual enguany es commemora el cinquantenari. Es parla, per exemple, dels “anys perduts” del músic, víctima a finals dels 70 i principis dels 80 de l’alcoholisme més sever. “Inclús en les seves hores més baixes, però, va saber envoltar-se de la gent adequada i fer discos interessants. From the inside (1978) podia agradar a les mestresses de casa, Flush the fasion (1980) era un disc de new wave en l’òrbita dels Talking Heads i Special forces (1981), que és el disc amb el qual, de ben petit, vaig descobrir Alice Cooper, era un recull d’after-punk americà.” Res d’indulgència, però: no es llança cap floreta a l’etapa heavy-pop del cantant, tot i haver-li servit, exposa Martos, “per guanyar-se una audiència molt fidel”.

“Tothom, en les entrevistes, m’insistia que Alice Cooper és un gran tipus”, conclou l’autor. “Hi ha el personatge i, després, hi ha la persona, que és senzilla i crec, també, honrada. Em costa entendre per què, a alguns, els costa tant reivindicar la carrera d’Alice Cooper.”