Cultura

Estripant els límits

Borja Bagunyà i Max Besora presenten l’obra ‘Trapologia’, un híbrid entre assaig, novel·la i crònica, amb què fan una dissecció del trap com a fenomen cultural

“La literatura catalana és avorrida com una monja al llit de mort”, opina Max Besora

Què és el trap? Segons la Viquipèdia: “Un subgènere musical del hip-hop, originat a finals de la dècada dels noranta i principis del segle XXI al sud dels Estats Units.” Un fenomen de música urbana, amb l’estètica i l’ètica que l’acompanya, amb molts adeptes a Catalunya i amb artistes d’aquí, com Bad Gyal.

Els escriptors Max Besora (1980) i Borja Bagunyà (1982) s’han unit per diluir-se amb el cos i l’ànima d’aquest estil o moviment cultural. I no des de l’admiració, més aviat des de l’estupefacció, la curiositat, la crítica, la documentació, la creativitat...

“El trap és el primer fenomen musical que se’ns escapa generacionalment. Fins al trap, més o menys enteníem els codis de la majoria de gèneres i de cultures musicals, però el trap va ser la primera experiència d’expulsió pròpiament dita. En lloc de despatxar-ho ràpidament, vam voler veure de què anava el tema”, explica Borja Bagunyà.

Trapologia (Ara Llibres) és una barreja de gèneres amb què mostren una llibertat creativa rotunda, rica i, segons com, abassegadora. “Hem fet un llibre que els nostres editors no saben com explicar i que, pel que sabem, ha estat catalogat en diferents seccions a les llibreries de Barcelona. És assaig? Novel·la? Pensament contemporani? Receptes de cuina? No! És periodisme-ficció, crònica bizarra, assaig aportatge. No és un llibre sobre el trap, sinó un llibre trap. O sigui, un llibre escrit des d’una actitud d’ampliació o de qüestionament del que es fa passar per literatura avui dia”, comenten, més o menys alhora.

Bagunyà i Besora s’han infiltrat als baixos fons de la ciutat, als polígons de la perifèria i a les sales de festa més tronades per aclarir si aquesta tendència és un fenomen contracultural o bé la sublimació de la cultura de masses.

Trapologia proporciona unes quantes meditacions ferotges sobre música, cultura i literatura. I toca qüestions com el tracte que el trap dispensa als rols de gènere i l’ús de la llengua per estripar les costures del llenguatge. “Amb tot plegat, s’acaba convertint en la crònica no buscada d’una iniciació mística enfollida.”

Què va posar en marxa una obra tan personal com Trapologia? “Volíem investigar la música, la cultura trap, perquè posa en marxa tota una sèrie de problemes gens tractats en la literatura catalana, com ara la lletjor, la incorrecció política i lingüística, una certa retòrica de l’autenticitat fumuda i terriblement efectiva, perquè suposa un qüestionament a la indústria musical que ens semblava que podia servir per traslladar tots aquests problemes al món literari. Alhora, també volíem barrejar ficció, assaig i crònica periodística, i n’ha sortit un nou gènere, que hem batejat com a crònica bizarra”, detalla Max Besora.

Està escrit a quatre mans, amb transcripcions de diàlegs entre els autors, fragments narratius, també dividint la pàgina horitzontalment o vertical, mitja per a cadascun. Fins i tot hi ha un fanzine i algunes il·lustracions. “Ens interessava posar a prova la possibilitat d’una escriptura col·laborativa. L’escriptura és una de les disciplines que es presten menys a la idea d’un procés obert o col·lectiu de creació, quan en el món de l’art contemporani, per exemple, la cosa col·laborativa està en marxa, i amb resultats interessantíssims. A més, provar de pensar un fenomen tan complex com el trap des d’un sol punt de vista ens semblava reductiu. Com a mínim, que n’hi hagi dos. I que no s’acabin d’entendre o de coincidir”, explica Bagunyà. I Besora hi afegeix: “Fa temps que treballem en un projecte de cròniques sobre la Catalunya que no surt a les guies sentimentals ni enlloc; aquesta Catalunya perifèrica, subterrània, bizarra, que no associem normalment amb una idea tevetresera de la cosa catalana.”

Més enllà del contingut i els jocs de concepte i de registre lingüístic, el llibre està pensat com a objecte artístic. “Tot allò que queda fora del text, la coberta, el text de solapa, la foto de l’autor, el paratext... és tan important com el text mateix”, afirma Besora.

L’humor és la millor manera de fer una crítica contundent. Com a mostra, la pàgina 222, amb una encertada nòmina d’autors catalans de l’All Star mediàtic...

“L’humor és una de les maneres. No sé si la millor. Guimarães Rosa deia que la literatura és un seguit de cops d’estat. I l’humor és una eina. A més, la literatura catalana és avorrida com una monja al llit de mort. Tot són autoajudes i autoficcions estèrils”, deixa anar Besora.

“El llibre tira beef al món cultural català, però de manera carnavalesca, en el sentit en què ho és la nostra vida diària. Un joc d’impostures calculades”, matisa Bagunyà.

Trapologia estripa les costures del gènere i de la ficció i ha dut els seus autors més enllà dels límits, perquè van morir poc abans d’enllestir el text, executats per una tropa trapera adolescent. En pau descansin... en el món de la ficció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.