Nou periodisme previ a Capote

“Hi ha el vici de datar l’inici del nou periodisme, del periodisme d’infiltració, d’explicar la realitat com si fos una novel·la, amb la publicació d’A sang freda, de Truman Capote, però aquesta mena de gènere ja es practicava a tot Europa, inclosa Espanya”, argumenta Sergi Doria, doctor en ciències de comunicació, periodista de llarg recorregut, novel·lista i, ara, responsable de la tria i l’edició dels 25 articles publicats entre el 1929 i el 1939, recollits a Un país en crisis. Crónicas españolas de los años 30, publicat per Edhasa.

“Era un llibre de fons, un projecte que vam iniciar el 2010 i que va quedar aturat. Estava planificat en plena crisi econòmica, i per això vaig lligar la crisi política amb l’econòmica. Hi ha dos motius més relacionats amb el títol: la crisi permanent de la República i l’impacte que va tenir el crac del 29”, detalla Sergi Doria.

L’editor d’Edhasa, Daniel Fernández, hi afegeix que van tenir “problemes tècnics, com ara la recerca dels hereus, quan era el cas, per pagar els drets d’autor corresponents”. “En alguns casos, ens va costar molt localitzar-los”, indica.

Es tracta d’articles publicats en capçaleres com ara Estampa, Crónica, Mirador, Imatges, Ahora, La Libertad, La Veu de Catalunya, La Vanguardia, L’Instant..., signats per noms com ara Josep Pla, Gaziel, Irene Polo, Carles Sentís, Ignacio Carral, Rosa Maria Arquimbau, Ramón J. Sender, Gabriel Trillas Blázquez...

Les temàtiques són diverses. “Articles sobre vida quotidiana i fets polítics molt importants, però sense entrar en judicis de valor. No és un llibre només per a periodistes i acadèmics, sinó per a qualsevol que vulgui tenir una altra visió de la República, amb informacions entre decoratives i tràgiques”, destaca l’antòleg. “La primera intenció era fer-ne una gran edició filològica, amb tot de notes complementàries, però ens vam adonar que funcionen perfectament sols”, confessa Daniel Fernández.

“Els 25 articles triats dignifiquen la prosa periodística, perquè una de les millors èpoques per al periodisme va ser la dels anys trenta, tant pel que fa al fotoperiodisme com al periodisme escrit. Era una època en què es treballaven molt les cròniques, fins i tot de fulletó, cosa impensable avui dia”, comenta Doria.

En aquest sentit, hi ha l’exemple de Josefina Carabias, que va fer un reportatge fent-se passar per cambrera d’hotel durant vuit dies, i Magda Donato, que es va posar a la cua dels menjadors socials. “La majoria eren autors molt joves, de poc més de vint anys, i tenien energia per gastar soles. És una generació que va néixer amb la ràdio, i es nota amb l’ús de la frase curta i l’estil directe”, matisa Doria.

L’article sobre Las Hurdes de José Ignacio de Arcelu va posar en marxa el documental de Buñuel, i el de la mort del torero Sánchez Mejías, de Juan Ferragut, va inspirar el poema de Lorca. No hi ha cròniques de la guerra, només dues de la postguerra, una de cada bàndol. I articles sobre la Mistinguett, la filla de Rasputin, el tràfic de cocaïna a Barcelona...

“El periodisme dels anys trenta integra imatge i paraula. El mateix autor explica les circumstàncies del seu reportatge, amb intenció literària, i hi ha la presència importantíssima del fotògraf”, en algunes capçaleres protagonistes de les pàgines, molt visuals.