De Donostia al Pompidou

Han passat divuit anys des que aquell jove periodista i crític gironí va sorprendre tothom amb Caras vs. Caras (2000), un curtmetratge que anticiparia qui, dos anys més tard, ja es revelaria com un dels millors cineastes de la seva generació amb l’estrena de Cravan vs. Cravan, el seu primer llargmetratge. Des d’aleshores, no ha parat de crear, sigui en format cinematogràfic, artístic o teatral, un grapat d’obres i treballs amb què s’ha demostrat un especialista a plasmar els espectres resultants de la memòria (i la desmemòria) i, per tant, de capturar el pas del temps.

Precisament, aquesta inquietud, lligada a la seva passió pel retrat, han donat de si Entre dos aguas, projecte que el mateix Lacuesta considera “central, íntim i essencial” de la seva carrera i amb què reprèn la temàtica i els protagonistes de La leyenda del tiempo (2006). Amb guió de la seva companya de viatge, la també cineasta i artista Isa Campo, han concebut un film brillant que reprèn la vida dels dos germans Isra i Cheíto, en què realitat i ficció es fusionen per mostrar dues vides contraposades i regalar-nos un dels retrats més captivadors i punyents del que suposa el pas (i el pes) del temps.

Un relat sobre la vida i la mort mereixedor de l’Astor d’Or del Festival Internacional de Mar del Plata i la Petxina d’Or al Festival de Sant Sebastià, en aquest cas la segona que guanya (amb Los pasos dobles, va ser la primera) i, segurament, més apreciada, perquè, com va confessar en l’entrevista que va fer aquest mateix diari, li va ser atorgada amb l’admirat director nord-americà Alexander Payne com a president del jurat.

Només per aquest fet, guanyar dues vegades el premi del festival de cinema més important de l’Estat, aquest seria un any prou destacat per a Isaki Lacuesta, però, per si encara no n’hi ha prou, resulta que el centre cultural Georges Pompidou de París li ha obert les portes per dedicar-li una exposició i un cicle retrospectiu en què es repassa bona part de la seva filmografia. Al seu estimat Pompidou –confessa que d’estudiant s’hi passava hores i hores contemplant les obres d’artistes venerats– exposa fins al 6 de gener dues instal·lacions –Les imatges eco i Pel·lícules dobles– i el projecte In between days. Correspondència filmada entre Isaki Lacuesta i Naomi Kawase (2008-2009), que es va poder veure al CCCB fa anys.

Una activitat frenètica d’un cineasta artista que ha madurat després d’una intensa etapa “d’aprenentatge”, com la qualifica, i que creu que el porta a depurar el seu estil polièdric i heterogeni. No sembla que la creació es freni, al contrari, i ja està anunciat que, quan finalitzi l’exposició parisenca, Girona prendrà el relleu a través de l’ambiciosa exposició que organitza el Bòlit, Centre d’Art Contemporani i que es desplegarà a les tres seus del Bòlit. Una mostra que es podrà veure, a continuació, al Centre d’Arts Santa Mònica (del maig al juliol del 2019). Més endavant, el Centre d’Art Fabra i Coats, que exhibirà una videoinstal·lació interactiva de Lacuesta en col·laboració amb la música de Refree, resultat del concert que van fer plegats en el passat festival Sonar.