Poderós comiat

És una llàstima, i també una injustícia, que Dr. Calypso hagin d’abaixar la persiana precisament ara, quan la seva influència –ritmes jamaicans, instint de festa major, formació amb secció de vents i dos cantants...– es fa, segurament, més palesa que mai. Però trenta anys passen factura i la falta de motivació, esgrimida amb admirable sinceritat, com la raó principal del seu comiat, aconsella deixar-ho ara, quan Dr. Calypso, tal com van tornar a demostrar dimecres a l’Apolo, estan, molt probablement, en millor forma que mai i la seva fidelitat als principis es manté tan consistent com quan van començar.

Una llarga cua fins als jardins de les Tres Xemeneies evidenciava l’expectació generada pels dos últims xous dels Calypso (avui hi ha previst el darrer), saldats amb entrades exhaurides després d’una gira de mig any que ha deixat petjada al Mercat de Música Viva de Vic, la Mercè i les Fires de Sant Narcís. Un presentador advertia que, amb els Calypso, se n’anava també una Barcelona que ja no existeix i, tot seguit, Sergi Monleó, el Xèriff, i Luismi López, les dues veus del grup, van assaltar l’escenari acompanyats de deu altres músics i agraint, ja d’entrada, l’afecte que els havien brindat en aquests trenta anys.

Hi ha concerts, a l’Apolo, que ni a les primeres files es balla com dimecres es ballava al fons de la sala, a la barra del bar: lliurant-se a fons, rebent amb alegria cadascun dels 26 temes que van sonar i taral·larejant a viva veu no només les lletres del grup sinó també cadascuna de les parts de la secció de metalls. Sense pràcticament ni un segon per descansar, Dr. Calypso van oferir himnes com El que vull, Aquella nit, Cinecittà i Latin Soul; van tenir un record per als que ja no hi són (entre els quals el seu saxofonista Natxo Romero) a Tribut a Natxo; van carregar contra “els feixistes que tenim al país del costat” a Brigadistes Internacionals (reblada pel públic amb crits de “No passaran!”); i van rematar la festa amb el Memphis Train de Rufus Thomas, l’himne disco Born to be alive, l’antiracista Pole man i la contagiosa Plan 10. Difícil recordar Dr.Calypso sonar millor que dimecres. Tant de bo el temps sigui benèvol amb ells i els situï en el lloc que mereixen dins la història de les músiques més calentes d’aquest país.