Cultura

Picasso: “Amic Sabartés...”

El museu de l’artista commemora el 50è aniversari de la mort del seu confident i secretari amb una exposició d’un arxiu de cartes fins ara inèdit

Amigo Sabartés, qué te pasa que no escribes. Tu Picasso.” El geni malagueny necessitava que el seu amic i secretari personal a partir del 1935, Jaume Sabartés, li escrivís una carta cada dia. O més d’una. Fins i tot quan estaven junts el feia feliç trobar-se una nota seva sota la porta. Al llarg de les seves vides se’n van intercanviar prop de 2.000. Però mentre que les que va enviar Sabartés a Picasso, custodiades al Museu Picasso de París, fa temps que estan a l’abast dels estudiosos, les que Picasso va enviar a Sabartés havien estat ocultes fins fa poc. I no és pas que estiguessin perdudes. Estaven dins d’una caixa al Museu Picasso de Barcelona.

Una caixa que, quan va morir Sabartés, el 1968, va sortir del seu domicili, va passar a mans de Picasso i ell, sense donar-hi més voltes, la va entregar al museu barceloní. Això sí, amb una condició: que ningú podia llegir-ne ni ensenyar-ne el contingut fins al cap de 50 anys.

I així ha estat. Complert el mig segle de la desaparició de Sabartés, el tresor amagat es manifesta amb tota la seva llum en l’exposició Sabartés per Picasso per Sabartés (fins al 24 de febrer), que presenta el museu del carrer Montcada amb la idea de reivindicar un dels personatges satèl·lit de l’univers picassià, al qual no sempre s’ha donat la importància que va tenir en la vida i en l’obra de l’artista.

Ni submís ni sotmès

Per als responsables del Museu Picasso, l’accés al seu valuós arxiu personal (integrat per prop de 700 cartes escrites entre el 1927 i el 1967) ha estat fonamental per penetrar en l’autèntica personalitat de Sabartés. “Ens ha permès trencar tòpics. Per exemple, el del Sabartés submís i sotmès a Picasso. En cap cas va ser així. La relació entre ells dos va ser d’igual a igual”, remarca Margarida Cortadella, cap de la biblioteca del museu i comissària de la mostra. Cortadella n’anota una altra, de confusió, al voltant d’aquesta fascinant figura tan propera a Picasso: “Que només parlaven de diners i de temes administratius. Que en parlaven, sí. Però en les cartes predomina el sentit de la lleialtat, la tendresa, l’humor... I la impressió que tenen tots dos que algun dia els llegiran”, precisa l’experta. “Aquí te mando el cheque que hace más de 10 años debía haberte enviado, pero lo que te mando con él es un millón y muchos más apretados abrazos y viva la Pepa, tu Picasso.” “Querido Sabartés. ¿Cómo vas? Todo el mundo y una americana que te ha visto hace dos o tres días dicen que estás como yo digo precioso.” Al cap i a la fi, una mina d’afecte.

Vivo, ¡qué vivo!, en la Rambla, delante del Liceo. Querido Picasso. Llegamos al fin a “nuestra Barcelona” (tuya y mía). Todo está como estaba, aunque, como nosotros mismos, un xic més rebregat. Fa gràcia reveure amb els ulls d’ara lo que uno ha vist enlluernat.” Aquesta és una de les missives (en l’habitual mescla de castellà i català que feien servir tots dos) que Sabartés li va enviar el 1953, una de tantes en les quals “li feia d’ull a Barcelona”, després que l’artista hagués decidit no tornar a trepitjar mai més sòl espanyol mentre no es restablís la República. La nostàlgia dels anys de joventut compartida a la capital catalana regna en bona part de l’epistolari.

I és que Picasso i Sabartés es van conèixer a Barcelona el 1899, quan tenien 18 anys (eren de la mateixa quinta). Tots dos estudiaven a la Llotja, però tot just veure les seves primeres obres, Sabartés es va adonar tot d’una que Picasso era un fora de sèrie. “Va saber detectar el talent d’aquell malagueny que acabava d’arribar a la ciutat”, subratlla Cortadella. Un virtuosisme que confirmaria a finals de la tardor del 1901, quan va viatjar per primera vegada a París. Picasso, que ja hi era, el va anar a rebre a l’estació d’Orsay. I, un cop a l’estudi, li va ensenyar les peces en què estava treballant. Sabartés, impactat, va escriure el seu primer text, que furgava en els secrets d’aquella incipient aventura artística. Un text que no s’ha conservat, però que l’un i l’altre sempre van recordar perquè va inaugurar tot el que arribaria després: més d’una vintena de llibres, entre els quals, el més famós, Picasso, retratos y recuerdos (traduït a diversos idiomes, però encara pendent de publicar en català: si n’hi ha, de feina per fer...).

“Sabartés es va convertir ben aviat en un dels seus admiradors més actius, fidels i compromesos, i va dedicar una part important de la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la seva obra”, exclama Cortadella. I això sense estar físicament junts durant moltes temporades. El 1904 es van separar quan Picasso es va instal·lar definitivament a París i Sabartés va viatjar a Guatemala a comandar el negoci d’ultramarins que el seu oncle matern havia fundat a finals del segle XIX. “Yo deseo ser rico para comprarte un cuadro […]. Ahora, como entonces, además de tu mejor amigo soy tu ciego admirador, y no admirador por ciego, sino a ciegas, porque tengo fe en ti, enteramente. Hago respetar tu nombre”, diu un dels escrits fets en aquesta època de distanciament. A finals dels anys vint, Sabartés se’n va anar a viure a Montevideo i el 1935 es va traslladar a Madrid, però no es va integrar en els cercles culturals ensopits de la capital espanyola. Les dificultats econòmiques eren sagnants i va ser llavors que Picasso va sortir a rescatar-lo i el va nomenar el seu secretari.

El 1962 Sabartés va tenir un vessament cerebral que li va provocar la paràlisi de la part dreta del cos. Picasso el va socórrer de nou: li va comprar un pis amb ascensor. Aquells anys, els últims de la seva vida, Sabartés estava absolutament concentrat en un projecte cabdal per a Barcelona: l’obertura del Museu Picasso, que va dotar de les obres de la seva col·lecció particular. Sense la seva tenacitat, mai s’hauria obert el museu de l’artista en la fosca nit del franquisme, el 1963. “Querría que fuese siempre vivo y no un museo porque sí”, deia a Picasso en la correspondència. No tot va sortir tal com els dos amics haurien volgut. El règim no va permetre que l’equipament dugués el seu nom (en el rètol, s’hi va posar “Llegat Sabartés”). I va impedir que se’n fes una inauguració oficial. L’alcalde Porcioles va donar les indicacions següents al director dels museus d’art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, per a aquella cerimònia privada: “Tome buena nota de que se trata de un acto al que no debe darse otra trascendencia que la derivada de su carácter especializado.”

En morir Sabartés, Picasso va honrar la memòria del seu confident fent donació al museu barceloní de la sèrie de Las meninas. En el lot, també hi va afegir un dels múltiples retrats que li havia fet, Jaume Sabartés amb pinçanàs, del llunyà 1901, un oli que havia estat penjat a la taverna d’Els Quatre Gats i que Sabartés sempre li havia demanat que li regalés, cosa que no va fer mai. Ara al museu s’ha retrobat amb una selecció d’altres retrats que, disseminats pel món, donen fe d’aquesta història d’art i complicitat.

Amor i amistat al voltant del llibre

Picasso i Sabartés no van estar sols en el periple per fundar el Museu Picasso. Un grup de barcelonins els van ajudar a desbrossar el camí de dificultats, que no eren poques. Entre els quals, hi havia les famílies Gaspar i Gili. Als Gili, editors, el Museu Picasso també els dedica ara una exposició, amb continguts magnífics, que ha comissariat Claustre Rafart. La mostra presenta per primera vegada una gran part del Fons Anna Maria Torra i Gustau Gili Esteve, adquirit pel museu el 2014, a més d’una important selecció del conjunt documental procedent de la donació de l’Editorial Gustavo Gili, el mateix any. Aquesta col·lecció patrimonial ajuda a traçar la relació que es va establir entre Picasso i dues generacions d’editors Gili. La primera etapa es va iniciar als anys vint, quan el fundador de l’editorial, Gustavo Gili Roig, va contactar amb el pintor per encetar una nova línia editorial en l’àmbit de la bibliofília, Ediciones de la Cometa. Picasso va assumir el repte i va fer set gravats per al llibre La tauromaquia, de Pepe Illo, però mai es va publicar. La segona etapa arrenca l’any 1956, quan Gustau Gili Esteve va reprendre el projecte del seu pare i, aquesta vegada sí, amb èxit. Uns vincles de treball a l’entorn del llibre que ben aviat es van fusionar amb els de l’amistat i un amor intens per Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.