El poema com creix

En poc temps, a Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) se li va morir el pare i va decidir plegar de la feina més estable que tenia. L’espai alliberat per la pèrdua i una lenta maduració, com ja és costum en aquest poeta, ha donat lloc al seu sisè poemari, Ara en veure-hi, publicat per Cafè Central dins l’elegant col·lecció Balbec, coeditada amb Llibres del Segle. És un llibre que revela una evolució respecte a la seva obra anterior, encara que hagi brotat com una branca de Cavada pell (2013), el poemari que el precedia. “Hi ha una voluntat de buscar nous camins en el dir, si pot ser per anar endavant, perquè seria poc estimulant anar-te repetint”, diu el poeta i editor, que considera que ha entrat en una etapa en què se sent “més lliure, més jo”.

Des del títol mateix, Ara en veure-hi, un enunciat equivalent a “ara que m’hi veig”, o “ara que soc veritablement jo”, tot el llibre fa referència a un desvelament que considera un “punt d’inflexió” en la seva obra poètica, perquè “la mirada ha canviat”. “Em desprenc més de la imatge, que pesava molt en els altres llibres”, diu l’escriptor, que ara sent que el poema passa a través d’ell: “Em sembla que la poesia ja m’escriu a mi. He arribat tant a l’essència de les meves obsessions, que el procés s’ha invertit i és el món el que em mira.” Hi continuen pesant elements molt propis de la seva escriptura, sobretot les referències a la naturalesa i a la transcendència de què investeix la paraula. “Les paraules donen valor al món, són la salvació”, assegura, per això explica que, si fa servir qualificatius, els separa del nom, com un incís a part, “perquè no embrutin la cosa”. Acompanyat d’un epíleg de la també poeta Montserrat Garcia Ribas, Ara en veure-hi gira al voltant de cinc elements primordials en l’univers de Cost-Pau: la terra, la pell, la sang, el buit i el nom. Són uns símbols en què se sent còmode perquè responen a una intimitat que es manté encara que canviï la veu: “No he fet més que escriure sempre el mateix poema, per això hi ha punts suspensius, sense títols, perquè cada llibre és aquell, més l’anterior, més el que vindrà.” Continua sent, però, un autor de creació lenta, i confessa que no pot començar si no té l’encapçalament: “Necessito tenir clar el títol, i després dona’m vuitanta folis en blanc i cinc anys per endavant.”