Olorar de memòria

Que les olors són portadores de memòria podria ser una frase feta al capdavall tan discutible com aquella altra que assegura que el rostre és el mirall de l’ànima. Però fins i tot el més incrèdul de nosaltres haurà de convenir que, si bé hi ha mirades que enganyen, les olors no solen ser tan tendencioses: van directes al cor, o al nas per ser exactes, i impregnen de sobte la més anodina de les situacions d’una càrrega emotiva que semblava impossible que res ens pogués retornar. El perfumista Ernesto Ventós coneix tan bé els reclams aromàtics que ens envolten, que en alguna ocasió ha arribat a dir que sap si una persona és o no de confiança per l’olor que fa. Alguns potser ho consideraran una excentricitat, però qui no ha sentit aversions inconfessables per raons encara més peregrines? En qualsevol cas, tots hem tornat alguna vegada a casa de l’àvia per la sola suggestió d’una olla de verdura fumejant.

La identitat perduda, l’exposició que obre la temporada d’hivern al Museu d’Escultura que la Fundació Vila Casas té a Can Mario de Palafrugell, proposa recuperar aquesta memòria olfactiva a través d’una selecció de més de quaranta peces procedents de la col·lecció Olor Visual que Ernesto Ventós ha anat formant al llarg de quaranta anys. La tria l’han assumida la directora d’art adjunta de la Fundació Vila Casas, Natàlia Chocarro, i la directora conservadora de la col·lecció Olor Visual, Cristina Agàpito, amb una compenetració i una gradació de formes tan ben travada, que les peces exposades semblen constituir una petita col·lecció, extraordinàriament coherent, dins la gran col·lecció d’on surten, i no com passa sovint en aquesta classe de muntatges, que acaben sent meres fites espigolades d’aquí i d’allà per il·lustrar un discurs extern. El motiu escollit per reunir-les és la identitat, aquest rostre com a mirall de l’ànima, encara que a vegades siguin els trets facials els que modelen la nostra manera de ser al món, i de manera particular, com s’hi relacionen els conceptes que articulen els tres àmbits de l’exposició: memòria, ocultació i dissolució.

Per a cada espai, el perfumista Ernesto Ventós ha destil·lat una fragància que, d’acord amb la seva sensibilitat olfactiva, en representa l’essència. La memòria desprèn, doncs, una olor intensament metàl·lica, mentre que l’ocultació exhala una desagradable sentor de residu fumat; la dissolució, en canvi, sintetitzada com una gota d’ozó, deixa un rastre delicat, refrescant i, sorpresa, irresistiblement invitador. Les obres s’ajusten a aquesta carta d’aromes en plena comunió, i no necessàriament perquè els artistes, la majoria de prestigi internacional (Valentín Vallhonrat, Marina Núñez, Hanna Hänninen, Brian Bress, Esther Ferrer, Douglas Gordon), haguessin volgut al·ludir de manera expressa a sensacions olfactives. És el col·leccionista, en tot cas, qui va adquirir les peces perquè li despertaven olors adormides.

“Aquesta peça fa olor”, diu sovint. El visitant haurà de descobrir pel seu compte quines fragàncies ressusciten en la seva memòria davant del nadó turc de fa més de dos-cents anys que van veure Daniel & Geo Fuchs, o quina fa Evru fotografiat per Jesús Etxarte, o el retrat de la dona emmascarada per tot d’ulls de Carmen Calvo, o el rostre cobert de pètals de Lola Guerrera, o el pa cristià que Tatsumi Orimoto tragina com un apèndix cranial. Cada peça va acompanyada, a més, d’un breu escrit sol·licitat per Ventós en el moment d’integrar-la a la seva col·lecció en què l’artista argumenta quina relació té amb l’olor. Hi ha respostes fascinants, com la d’Àngel Borafull a propòsit del dibuix d’una núvia del segle XIX atrapada entre dos vells flascons de perfum: “La naftalina és el millor aroma, el que els altres rebutgen però que conserva tot allò que han oblidat.”