Cultura

Art de bones paraules

Enrique Vila-Matas fa una tria de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa i hi dona una interpretació personal que exposa a la Whitechapel Gallery de Londres

El projecte inclou un nou llibre basat en les reflexions que es deriven del diàleg amb l’art

“La col·lecció d’art contemporani de La Caixa és oberta i permet moltes mirades”, opina Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa. Amb aquesta reflexió, La Caixa ha trobat una fórmula per dimensionar i projectar la seva col·lecció cap a un camí que, sense perdre la capacitat expositiva de les obres, en mostri una textura diferent impregnant-se de referència literària. Aquesta nova pell prové del treball que va encarregar la Fundació La Caixa a l’escriptor català Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). Es tractava que indagués en el catàleg de la col·lecció, de prop d’un miler de peces, i que en triés sis. Amb aquestes peces hauria de crear un discurs que donés un cert sentit a una exposició. Se li va proposar un text que justifiqués la tria. Vila-Matas va fer una contraoferta amb un relat que barreja ficció i realitat, i alhora serveix com a text del catàleg, que en aquest cas ha esdevingut un nou llibre seu: Cabinet d’amateur, una novela oblicua. “Aquest llibre el plantejo com un homenatge a l’escriptor Georges Perec i deixo escletxes que altres autors podrien omplir.” Dit això, fa marxa enrere irònicament i rebla: “Potser hauria de ser jo qui les omplís.” Tot el projecte s’encabeix en la proposta que la Whitechapel Gallery de Londres va fer a La Caixa d’exposar un tast de la seva col·lecció en una de les sales que habitualment destinen a mostrar col·leccions d’art. La Whitechapel Gallery és una entitat privada ubicada en una antiga capella que fa ja un segle va servir per exposar obres d’art i donar un coixí cultural als habitants de la zona, un dels barris més pobres dels que envoltaven Londres. Va ser en aquest mateix lloc on es va exposar, després de fer-ho a París, el Guernica de Picasso quan se’l va haver d’emportar d’Espanya a causa de la Guerra Civil.

La proposta de La Caixa va més enllà de la participació de Vila-Matas. S’ha convidat a seguir el mateix esquema de treball tres escriptors internacionals més: Maria Fusco, Tom McCarthy i Valeria Luiselli. D’aquesta manera, la presència de la col·lecció de La Caixa s’anirà renovant segons la tria de cadascun dels escriptors. Aquest cicle de quatre mostres diferents s’allargarà durant un any i mig.

La tria de Vila-Matas ha estat: el quadre I.G. (1993), de Gerhard Richter; la instal·lació Petite (2001), de Dominique Gonzalez-Foerster; el vídeo La lección respiratoria (2001), de Dora García; la fotografia Milonga (1980), de Carlos Pazos; la tela Une poignée de terre (1989), de Miquel Barceló, i Theben, West (1993), d’Andreas Gursky. Com va explicar Vila-Matas en la presentació de la mostra a Londres, el procés de la tria va consistir a descartar obres; les escollides ho van ser per una connexió molt directa amb l’escriptor. “Ho vaig fer de manera intuïtiva, directa, com quan vaig haver de reduir a la meitat la meva biblioteca a causa d’un trasllat.” Així, la peça de Barceló està feta amb terra: “Aquí vaig trobar la connexió amb la terra catalana, la meva terra.” D’aquesta mirada més local, va passar a la fotografia del jaciment arqueològic de Tebes, que li “aportava una percepció més àmplia i més oberta”. Amb Pazos es va produir un lligam generacional. En la foto triada es pot veure l’autor de l’obra a la barra del Salón Cibeles: “Un ball on es barrejava el públic clàssic amb la modernitat i on solíem anar cada dijous.” La peça amb la qual Vila-Matas connecta les seves obsessions literàries és el quadre de Richter, en què es pot observar una dona d’esquena que al seu torn està observant un quadre. El fet d’estar d’esquena és el que fa que a Vila-Matas se li disparin les neurones i el que el porta a un episodi de joventut. “Vaig veure actuar Miles Davis al Palau de la Música Catalana quan Franco encara era viu. Va actuar d’esquena al públic, fet que va provocar la indignació dels puristes del jazz, però a mi em va portar a la literatura. Volia escriure i ho faria d’esquena al públic”, va explicar l’escriptor barceloní.

Una altra de les obres triades és d’una autora que coneix bé i amb la qual ha compartit sovint hores de conversa: Dominique Gonzalez-Foerster, que presenta una gran instal·lació amb un cub de vidre i un enregistrament en què es pot veure una nena.

Quant a Dora García, de la qual ha seleccionat un vídeo en què una dona explica a una altra de més jove com s’ha de respirar, Vila-Matas destaca la gran connexió de l’artista amb el món literari. L’escriptor va anunciar que ja té a punt per publicar, a l’abril, la seva propera novel·la: Esta bruma insensata.

“La col·lecció d’art contemporani de La Caixa és oberta i permet moltes mirades”, opina Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa. Amb aquesta reflexió, La Caixa ha trobat una fórmula per dimensionar i projectar la seva col·lecció cap a un camí que, sense perdre la capacitat expositiva de les obres, en mostri una textura diferent impregnant-se de referència literària. Aquesta nova pell prové del treball que va encarregar la Fundació La Caixa a l’escriptor català Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). Es tractava que indagués en el catàleg de la col·lecció, de prop d’un miler de peces, i que en triés sis. Amb aquestes peces hauria de crear un discurs que donés un cert sentit a una exposició. Se li va proposar un text que justifiqués la tria. Vila-Matas va fer una contraoferta amb un relat que barreja ficció i realitat, i alhora serveix com a text del catàleg, que en aquest cas ha esdevingut un nou llibre seu: Cabinet d’amateur, una novela oblicua. “Aquest llibre el plantejo com un homenatge a l’escriptor Georges Perec i deixo escletxes que altres autors podrien omplir.” Dit això, fa marxa enrere irònicament i rebla: “Potser hauria de ser jo qui les omplís.” Tot el projecte s’encabeix en la proposta que la Whitechapel Gallery de Londres va fer a La Caixa d’exposar un tast de la seva col·lecció en una de les sales que habitualment destinen a mostrar col·leccions d’art. La Whitechapel Gallery és una entitat privada ubicada en una antiga capella que fa ja un segle va servir per exposar obres d’art i donar un coixí cultural als habitants de la zona, un dels barris més pobres dels que envoltaven Londres. Va ser en aquest mateix lloc on es va exposar, després de fer-ho a París, el Guernica de Picasso quan se’l va haver d’emportar d’Espanya a causa de la Guerra Civil.

La proposta de La Caixa va més enllà de la participació de Vila-Matas. S’ha convidat a seguir el mateix esquema de treball tres escriptors internacionals més: Maria Fusco, Tom McCarthy i Valeria Luiselli. D’aquesta manera, la presència de la col·lecció de La Caixa s’anirà renovant segons la tria de cadascun dels escriptors. Aquest cicle de quatre mostres diferents s’allargarà durant un any i mig.

La tria de Vila-Matas ha estat: el quadre I.G. (1993), de Gerhard Richter; la instal·lació Petite (2001), de Dominique Gonzalez-Foerster; el vídeo La lección respiratoria (2001), de Dora García; la fotografia Milonga (1980), de Carlos Pazos; la tela Une poignée de terre (1989), de Miquel Barceló, i Theben, West (1993), d’Andreas Gursky. Com va explicar Vila-Matas en la presentació de la mostra a Londres, el procés de la tria va consistir a descartar obres; les escollides ho van ser per una connexió molt directa amb l’escriptor. “Ho vaig fer de manera intuïtiva, directa, com quan vaig haver de reduir a la meitat la meva biblioteca a causa d’un trasllat.” Així, la peça de Barceló està feta amb terra: “Aquí vaig trobar la connexió amb la terra catalana, la meva terra.” D’aquesta mirada més local, va passar a la fotografia del jaciment arqueològic de Tebes, que li “aportava una percepció més àmplia i més oberta”. Amb Pazos es va produir un lligam generacional. En la foto triada es pot veure l’autor de l’obra a la barra del Salón Cibeles: “Un ball on es barrejava el públic clàssic amb la modernitat i on solíem anar cada dijous.” La peça amb la qual Vila-Matas connecta les seves obsessions literàries és el quadre de Richter, en què es pot observar una dona d’esquena que al seu torn està observant un quadre. El fet d’estar d’esquena és el que fa que a Vila-Matas se li disparin les neurones i el que el porta a un episodi de joventut. “Vaig veure actuar Miles Davis al Palau de la Música Catalana quan Franco encara era viu. Va actuar d’esquena al públic, fet que va provocar la indignació dels puristes del jazz, però a mi em va portar a la literatura. Volia escriure i ho faria d’esquena al públic”, va explicar l’escriptor barceloní.

Una altra de les obres triades és d’una autora que coneix bé i amb la qual ha compartit sovint hores de conversa: Dominique Gonzalez-Foerster, que presenta una gran instal·lació amb un cub de vidre i un enregistrament en què es pot veure una nena.

Quant a Dora García, de la qual ha seleccionat un vídeo en què una dona explica a una altra de més jove com s’ha de respirar, Vila-Matas destaca la gran connexió de l’artista amb el món literari. L’escriptor va anunciar que ja té a punt per publicar, a l’abril, la seva propera novel·la: Esta bruma insensata.

“La col·lecció d’art contemporani de La Caixa és oberta i permet moltes mirades”, opina Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa. Amb aquesta reflexió, La Caixa ha trobat una fórmula per dimensionar i projectar la seva col·lecció cap a un camí que, sense perdre la capacitat expositiva de les obres, en mostri una textura diferent impregnant-se de referència literària. Aquesta nova pell prové del treball que va encarregar la Fundació La Caixa a l’escriptor català Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). Es tractava que indagués en el catàleg de la col·lecció, de prop d’un miler de peces, i que en triés sis. Amb aquestes peces hauria de crear un discurs que donés un cert sentit a una exposició. Se li va proposar un text que justifiqués la tria. Vila-Matas va fer una contraoferta amb un relat que barreja ficció i realitat, i alhora serveix com a text del catàleg, que en aquest cas ha esdevingut un nou llibre seu: Cabinet d’amateur, una novela oblicua. “Aquest llibre el plantejo com un homenatge a l’escriptor Georges Perec i deixo escletxes que altres autors podrien omplir.” Dit això, fa marxa enrere irònicament i rebla: “Potser hauria de ser jo qui les omplís.” Tot el projecte s’encabeix en la proposta que la Whitechapel Gallery de Londres va fer a La Caixa d’exposar un tast de la seva col·lecció en una de les sales que habitualment destinen a mostrar col·leccions d’art. La Whitechapel Gallery és una entitat privada ubicada en una antiga capella que fa ja un segle va servir per exposar obres d’art i donar un coixí cultural als habitants de la zona, un dels barris més pobres dels que envoltaven Londres. Va ser en aquest mateix lloc on es va exposar, després de fer-ho a París, el Guernica de Picasso quan se’l va haver d’emportar d’Espanya a causa de la Guerra Civil.

La proposta de La Caixa va més enllà de la participació de Vila-Matas. S’ha convidat a seguir el mateix esquema de treball tres escriptors internacionals més: Maria Fusco, Tom McCarthy i Valeria Luiselli. D’aquesta manera, la presència de la col·lecció de La Caixa s’anirà renovant segons la tria de cadascun dels escriptors. Aquest cicle de quatre mostres diferents s’allargarà durant un any i mig.

La tria de Vila-Matas ha estat: el quadre I.G. (1993), de Gerhard Richter; la instal·lació Petite (2001), de Dominique Gonzalez-Foerster; el vídeo La lección respiratoria (2001), de Dora García; la fotografia Milonga (1980), de Carlos Pazos; la tela Une poignée de terre (1989), de Miquel Barceló, i Theben, West (1993), d’Andreas Gursky. Com va explicar Vila-Matas en la presentació de la mostra a Londres, el procés de la tria va consistir a descartar obres; les escollides ho van ser per una connexió molt directa amb l’escriptor. “Ho vaig fer de manera intuïtiva, directa, com quan vaig haver de reduir a la meitat la meva biblioteca a causa d’un trasllat.” Així, la peça de Barceló està feta amb terra: “Aquí vaig trobar la connexió amb la terra catalana, la meva terra.” D’aquesta mirada més local, va passar a la fotografia del jaciment arqueològic de Tebes, que li “aportava una percepció més àmplia i més oberta”. Amb Pazos es va produir un lligam generacional. En la foto triada es pot veure l’autor de l’obra a la barra del Salón Cibeles: “Un ball on es barrejava el públic clàssic amb la modernitat i on solíem anar cada dijous.” La peça amb la qual Vila-Matas connecta les seves obsessions literàries és el quadre de Richter, en què es pot observar una dona d’esquena que al seu torn està observant un quadre. El fet d’estar d’esquena és el que fa que a Vila-Matas se li disparin les neurones i el que el porta a un episodi de joventut. “Vaig veure actuar Miles Davis al Palau de la Música Catalana quan Franco encara era viu. Va actuar d’esquena al públic, fet que va provocar la indignació dels puristes del jazz, però a mi em va portar a la literatura. Volia escriure i ho faria d’esquena al públic”, va explicar l’escriptor barceloní.

Una altra de les obres triades és d’una autora que coneix bé i amb la qual ha compartit sovint hores de conversa: Dominique Gonzalez-Foerster, que presenta una gran instal·lació amb un cub de vidre i un enregistrament en què es pot veure una nena.

Quant a Dora García, de la qual ha seleccionat un vídeo en què una dona explica a una altra de més jove com s’ha de respirar, Vila-Matas destaca la gran connexió de l’artista amb el món literari. L’escriptor va anunciar que ja té a punt per publicar, a l’abril, la seva propera novel·la: Esta bruma insensata.

“La col·lecció d’art contemporani de La Caixa és oberta i permet moltes mirades”, opina Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa. Amb aquesta reflexió, La Caixa ha trobat una fórmula per dimensionar i projectar la seva col·lecció cap a un camí que, sense perdre la capacitat expositiva de les obres, en mostri una textura diferent impregnant-se de referència literària. Aquesta nova pell prové del treball que va encarregar la Fundació La Caixa a l’escriptor català Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). Es tractava que indagués en el catàleg de la col·lecció, de prop d’un miler de peces, i que en triés sis. Amb aquestes peces hauria de crear un discurs que donés un cert sentit a una exposició. Se li va proposar un text que justifiqués la tria. Vila-Matas va fer una contraoferta amb un relat que barreja ficció i realitat, i alhora serveix com a text del catàleg, que en aquest cas ha esdevingut un nou llibre seu: Cabinet d’amateur, una novela oblicua. “Aquest llibre el plantejo com un homenatge a l’escriptor Georges Perec i deixo escletxes que altres autors podrien omplir.” Dit això, fa marxa enrere irònicament i rebla: “Potser hauria de ser jo qui les omplís.” Tot el projecte s’encabeix en la proposta que la Whitechapel Gallery de Londres va fer a La Caixa d’exposar un tast de la seva col·lecció en una de les sales que habitualment destinen a mostrar col·leccions d’art. La Whitechapel Gallery és una entitat privada ubicada en una antiga capella que fa ja un segle va servir per exposar obres d’art i donar un coixí cultural als habitants de la zona, un dels barris més pobres dels que envoltaven Londres. Va ser en aquest mateix lloc on es va exposar, després de fer-ho a París, el Guernica de Picasso quan se’l va haver d’emportar d’Espanya a causa de la Guerra Civil.

La proposta de La Caixa va més enllà de la participació de Vila-Matas. S’ha convidat a seguir el mateix esquema de treball tres escriptors internacionals més: Maria Fusco, Tom McCarthy i Valeria Luiselli. D’aquesta manera, la presència de la col·lecció de La Caixa s’anirà renovant segons la tria de cadascun dels escriptors. Aquest cicle de quatre mostres diferents s’allargarà durant un any i mig.

La tria de Vila-Matas ha estat: el quadre I.G. (1993), de Gerhard Richter; la instal·lació Petite (2001), de Dominique Gonzalez-Foerster; el vídeo La lección respiratoria (2001), de Dora García; la fotografia Milonga (1980), de Carlos Pazos; la tela Une poignée de terre (1989), de Miquel Barceló, i Theben, West (1993), d’Andreas Gursky. Com va explicar Vila-Matas en la presentació de la mostra a Londres, el procés de la tria va consistir a descartar obres; les escollides ho van ser per una connexió molt directa amb l’escriptor. “Ho vaig fer de manera intuïtiva, directa, com quan vaig haver de reduir a la meitat la meva biblioteca a causa d’un trasllat.” Així, la peça de Barceló està feta amb terra: “Aquí vaig trobar la connexió amb la terra catalana, la meva terra.” D’aquesta mirada més local, va passar a la fotografia del jaciment arqueològic de Tebes, que li “aportava una percepció més àmplia i més oberta”. Amb Pazos es va produir un lligam generacional. En la foto triada es pot veure l’autor de l’obra a la barra del Salón Cibeles: “Un ball on es barrejava el públic clàssic amb la modernitat i on solíem anar cada dijous.” La peça amb la qual Vila-Matas connecta les seves obsessions literàries és el quadre de Richter, en què es pot observar una dona d’esquena que al seu torn està observant un quadre. El fet d’estar d’esquena és el que fa que a Vila-Matas se li disparin les neurones i el que el porta a un episodi de joventut. “Vaig veure actuar Miles Davis al Palau de la Música Catalana quan Franco encara era viu. Va actuar d’esquena al públic, fet que va provocar la indignació dels puristes del jazz, però a mi em va portar a la literatura. Volia escriure i ho faria d’esquena al públic”, va explicar l’escriptor barceloní.

Una altra de les obres triades és d’una autora que coneix bé i amb la qual ha compartit sovint hores de conversa: Dominique Gonzalez-Foerster, que presenta una gran instal·lació amb un cub de vidre i un enregistrament en què es pot veure una nena.

Quant a Dora García, de la qual ha seleccionat un vídeo en què una dona explica a una altra de més jove com s’ha de respirar, Vila-Matas destaca la gran connexió de l’artista amb el món literari. L’escriptor va anunciar que ja té a punt per publicar, a l’abril, la seva propera novel·la: Esta bruma insensata.

“La col·lecció d’art contemporani de La Caixa és oberta i permet moltes mirades”, opina Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa. Amb aquesta reflexió, La Caixa ha trobat una fórmula per dimensionar i projectar la seva col·lecció cap a un camí que, sense perdre la capacitat expositiva de les obres, en mostri una textura diferent impregnant-se de referència literària. Aquesta nova pell prové del treball que va encarregar la Fundació La Caixa a l’escriptor català Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). Es tractava que indagués en el catàleg de la col·lecció, de prop d’un miler de peces, i que en triés sis. Amb aquestes peces hauria de crear un discurs que donés un cert sentit a una exposició. Se li va proposar un text que justifiqués la tria. Vila-Matas va fer una contraoferta amb un relat que barreja ficció i realitat, i alhora serveix com a text del catàleg, que en aquest cas ha esdevingut un nou llibre seu: Cabinet d’amateur, una novela oblicua. “Aquest llibre el plantejo com un homenatge a l’escriptor Georges Perec i deixo escletxes que altres autors podrien omplir.” Dit això, fa marxa enrere irònicament i rebla: “Potser hauria de ser jo qui les omplís.” Tot el projecte s’encabeix en la proposta que la Whitechapel Gallery de Londres va fer a La Caixa d’exposar un tast de la seva col·lecció en una de les sales que habitualment destinen a mostrar col·leccions d’art. La Whitechapel Gallery és una entitat privada ubicada en una antiga capella que fa ja un segle va servir per exposar obres d’art i donar un coixí cultural als habitants de la zona, un dels barris més pobres dels que envoltaven Londres. Va ser en aquest mateix lloc on es va exposar, després de fer-ho a París, el Guernica de Picasso quan se’l va haver d’emportar d’Espanya a causa de la Guerra Civil.

La proposta de La Caixa va més enllà de la participació de Vila-Matas. S’ha convidat a seguir el mateix esquema de treball tres escriptors internacionals més: Maria Fusco, Tom McCarthy i Valeria Luiselli. D’aquesta manera, la presència de la col·lecció de La Caixa s’anirà renovant segons la tria de cadascun dels escriptors. Aquest cicle de quatre mostres diferents s’allargarà durant un any i mig.

La tria de Vila-Matas ha estat: el quadre I.G. (1993), de Gerhard Richter; la instal·lació Petite (2001), de Dominique Gonzalez-Foerster; el vídeo La lección respiratoria (2001), de Dora García; la fotografia Milonga (1980), de Carlos Pazos; la tela Une poignée de terre (1989), de Miquel Barceló, i Theben, West (1993), d’Andreas Gursky. Com va explicar Vila-Matas en la presentació de la mostra a Londres, el procés de la tria va consistir a descartar obres; les escollides ho van ser per una connexió molt directa amb l’escriptor. “Ho vaig fer de manera intuïtiva, directa, com quan vaig haver de reduir a la meitat la meva biblioteca a causa d’un trasllat.” Així, la peça de Barceló està feta amb terra: “Aquí vaig trobar la connexió amb la terra catalana, la meva terra.” D’aquesta mirada més local, va passar a la fotografia del jaciment arqueològic de Tebes, que li “aportava una percepció més àmplia i més oberta”. Amb Pazos es va produir un lligam generacional. En la foto triada es pot veure l’autor de l’obra a la barra del Salón Cibeles: “Un ball on es barrejava el públic clàssic amb la modernitat i on solíem anar cada dijous.” La peça amb la qual Vila-Matas connecta les seves obsessions literàries és el quadre de Richter, en què es pot observar una dona d’esquena que al seu torn està observant un quadre. El fet d’estar d’esquena és el que fa que a Vila-Matas se li disparin les neurones i el que el porta a un episodi de joventut. “Vaig veure actuar Miles Davis al Palau de la Música Catalana quan Franco encara era viu. Va actuar d’esquena al públic, fet que va provocar la indignació dels puristes del jazz, però a mi em va portar a la literatura. Volia escriure i ho faria d’esquena al públic”, va explicar l’escriptor barceloní.

Una altra de les obres triades és d’una autora que coneix bé i amb la qual ha compartit sovint hores de conversa: Dominique Gonzalez-Foerster, que presenta una gran instal·lació amb un cub de vidre i un enregistrament en què es pot veure una nena.

Quant a Dora García, de la qual ha seleccionat un vídeo en què una dona explica a una altra de més jove com s’ha de respirar, Vila-Matas destaca la gran connexió de l’artista amb el món literari. L’escriptor va anunciar que ja té a punt per publicar, a l’abril, la seva propera novel·la: Esta bruma insensata.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.