‘Reset’ a la Tàpies

El futur dels museus està en joc i alguns, els més fràgils, ja han vist les orelles al llop. El primer pas és tenir l’ànim de transformar el vell i obsolet estat de les coses. En aquest punt es troba la Fundació Tàpies. A les portes del trentè aniversari –que complirà l’any que ve–, està repensant el seu model de finançament i de funcionament, que exposarà en un pla que es presentarà al juliol.

Un dels reptes majúsculs –d’aquest i de tots els museus– és augmentar els ingressos. El seu pressupost voreja els dos milions d’euros, “justet”, diu el seu director, Carles Guerra, que veu correctes les aportacions de les administracions tractant-se d’una fundació privada (1,2 milions, per tant, cobreixen més d’un 50%) i de la família Tàpies (186.000). El que han de créixer són els recursos propis, avisa. Com? “Implicant més gent en la nostra missió.” I dotant l’edifici de més serveis per als visitants, per exemple una cafeteria.

Però amb més diners i les mateixes idees de fer de sempre tampoc s’avançarà. Guerra creu que cal fer una aposta més decidida per la comunicació, com fan els museus europeus. “Dediquem grans esforços a cuidar els continguts, però poc a difondre’ls”, reconeix. Ni ell ni ningú troba lògic que un equipament tan ben situat només rebés l’any passat 50.000 visitants.

Guerra és autocrític, per descomptat, però també és molt crític amb la poca vista que té la ciutat per treure més rendiment del seu parc d’institucions culturals. La senyalització és nefasta. “Semblem invisibles”, lamenta.

L’any passat, la Tàpies va haver de desafiar uns quants contratemps que en part expliquen aquesta “discreta” xifra de públic. Durant dos mesos i mig va estar tancada per culpa de dos incidents. De mitjan juliol a mitjan agost, perquè es va espatllar el sistema de climatització, i al setembre i part de l’octubre, perquè hi va entrar aigua arran de les fortes pluges. Un malson que encara hauria pogut ser pitjor si hagués causat destrosses en les obres, cosa que no va passar.

Canviar de model de finançament i de funcionament, sí, i urgentment, però en cap cas l’ADN de la programació del museu, que des dels seus orígens ha alternat les exposicions de Tàpies amb les d’artistes contemporanis. I això a pesar de les pressions que ha rebut Guerra per centrar-se exclusivament en l’obra del creador que dona nom a la fundació. El cas és que The Guardian va triar l’exposició de Susan Meiselas com una de les deu millors que es van fer l’any passat a Europa. Llàstima que el prestigiós rotatiu es va fixar en la versió reduïda que es va presentar a París, on va itinerar després de Barcelona. Barcelona i els seus museus no compten en els cercles internacionals de l’art.

Albert Serra en acció

El programa del 2019 reincideix en aquesta doble direcció –que sempre s’entrecreua– de projectes expositius. Tot i l’escassetat de recursos –el cicle sencer es munta amb 250.000 euros–, a la Tàpies hi passaran coses interessants. De Tàpies, dues mostres que es van acostant al seu centenari, el 2023: una que rescatarà la seva sèrie Certeses sentides, del 1991 (del març al gener), i l’altra, les seves col·laboracions en l’àmbit teatral (de l’octubre al gener del 2020).

Tàpies conviurà amb Albert Serra, que lluirà la seva videoinstal·lació Roi soleil, emparentada amb la pel·lícula La mort de Lluís XIV (del març al juny). I amb Hannah Collins i el seu film sobre l’arquitecte egipci Hassan Fathy, que va conciliar modernitat i tradició en les seves construccions (del juny al setembre).

I, per tancar l’any, una pensadora de primera: Ariella Azoulay, “la Susan Sontag del nostre temps”, diu Guerra. Azoulay ha centrat les seves investigacions en les històries sense imatges. Per exemple, la de les violacions que van patir les dones alemanyes en acabar la segona Guerra Mundial per part de l’exèrcit soviètic i, cosa que s’obvia, dels aliats. En les conegudes fotografies en què se les veu netejant les muntanyes de runa dels carrers és on hi ha la prova dels abusos que els van infligir. L’enretiraven per poder fugir d’aquell infern.