Art

PAULA ARTÉS

MOLINS DE REI, 1996. AUTORA DEL FOTOLLIBRE ‘FUERZAS Y CUERPOS’

“La invisibilitat de la Guàrdia Civil és una estratègia per controlar-nos”

Benvinguts a les entranyes secretes dels espais on opera la Benemèrita a Catalunya. La gestació d’aquest projecte fotogràfic (amb text del crític d’art Oriol Fontdevila) és sorprenent.

D’entrada sembla un impossible poder penetrar, i fotografiar!, els espais privats de la Guàrdia Civil. Com ho va aconseguir?
Em va ajudar el pare d’una amiga de Ponts, agent a Fraga. Em va passar un contacte, d’un rang bastant alt, que em va posar totes les facilitats. Jo estava estudiant la carrera de fotografia i la universitat em va avalar la sol·licitud del permís.
El primer que va fer és una llista de les seves infraestructures. En té 84, ‘pas mal’.
Em va costar una mica localitzar totes les que encara estan operatives. I, sí, la conclusió és que són moltes més de les que ens pensem. Per què? Doncs perquè no les veiem. O sí, però no hi percebem res estrany. No som conscients del que hi passa a dins. La invisibilitat de la Guàrdia Civil és una estratègia per controlar-nos.
Quin és el primer lloc a on va poder accedir?
La unitat de balística i criminologia, al carrer de Sant Pau. Només d’arribar em van dir: “Vols provar de disparar?” Vaig pensar: “Ostres, quanta confiança!” Vaig dir-los que no. En canvi, no vaig desaprofitar l’oferiment de posar-me un dels vestits dels Tedax. Em van fer una foto de record. A tot arreu em van donar absoluta llibertat: “Haz lo que quieras.
I fins i tot la van portar a una estança que no els havia demanat.
Sí, a la Sala de Banderas del quarter de la Travessera de Gràcia. Jo m’imaginava una sala plena de banderes d’Espanya. I no, el que hi ha és la bandera oficial beneïda per la reina. Ells me la van ensenyar emocionats, com una cosa única. I jo, mentre els escoltava, feia la reflexió següent: “Si compres una bandera en un xino i la cremes, per què t’han de poder denunciar si no és oficial?” Per cert, aquí és l’únic lloc on vaig veure una bandera catalana. No feia ni un pam.
Altres espais impactants?
Una sala de reunions a Sant Andreu de la Barca decorada amb una col·lecció particular d’armes: tenen des de Kalàixnikov fins a una pistola amb una xapa amb la cara de Franco. No vaig acabar d’esbrinar si l’havia portat ell mateix, però podria ser. Més coses que em van sorprendre: que encara utilitzen el tricorni, que tenen verges a pertot i retrats del rei Joan Carles joveníssim, de quan va ser nomenat! I el centre de control de l’aeroport, un laberint de sales, entre les quals hi ha la de les maletes: em van dir que hi ha tants quilòmetres de cinta transportadora com de Barcelona a Lleida. Tinc els meus dubtes de si m’havien de deixar entrar en aquestes instal·lacions. Per al meu projecte, fantàstic. Però per a ells, per temes de seguretat... Jo anava amb un permís d’estudiant...
Els va enganyar sobre les seves veritables intencions?
No els vaig mentir però tampoc els ho vaig explicar tot. El que sí que sabien d’entrada és que, universitat a part, mouria les imatges en circuits artístics i que en faria un llibre.
I sorprenentment li van dir de fer-ne una exposició justament al seu centre de l’aeroport... el 12 d’octubre!
M’ho van proposar quan encara no havien vist les fotos. Vam quedar en un bar per ensenyar-les-hi. Les anaven mirant en silenci. Les van qualificar de “molt artístiques”. Esperaven una altra cosa, és clar. Per exemple, que sortissin agents. No en surt cap, però és que tampoc tenia permís per fotografiar-los. A mi això em va anar molt a favor per reflectir la fredor d’aquells espais. El sentit del projecte era que la vigilada entrava a vigilar els vigilants. Tampoc els va agradar l’escassa presència d’escuts, que sí que en surten, però en volien més. Les fotografies amaguen un munt de detalls que afloren quan s’amplien. Com ara els noms que hi ha al llom dels arxivadors. El de Jordi Pujol destacava perquè està imprès més gran i en negreta.
L’exposició no es va fer.
No, però em van convidar a l’acte del 12 d’octubre. I em van enviar una felicitació de Nadal.
Fins ara no hem dit que va dur a terme la recerca el 2015. Suposo que és conscient que a partir del referèndum de l’1-O del 2017 ja no l’hauria pogut fer.
Ni el 2016. Vaig enganxar un moment en què tot el tema del procés estava una mica en stand by. Vaig tenir sort.
De reconeixements, tant d’aquí com de fora, no n’hi han faltat. Però ha hagut de recórrer al micromecenatge per poder-lo publicar, i amb èxit, per cert.
Cap editorial s’ha volgut arriscar. Ni cap distribuïdora.
Si els nostres lectors tenen interès en tenir-lo, què han de fer?
El llibre no estarà imprès fins al març o a l’abril. Però ja es pot comprar a la meva web: www.paulaartes.com/books . Quan surti, també intentaré moure’l en llibreries..., però no sé si me’n sortiré.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

BARCELONA/IGUALADA
ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA