“La invisibilitat de la Guàrdia Civil és una estratègia per controlar-nos”

Em va ajudar el pare d’una amiga de Ponts, agent a Fraga. Em va passar un contacte, d’un rang bastant alt, que em va posar totes les facilitats. Jo estava estudiant la carrera de fotografia i la universitat em va avalar la sol·licitud del permís.

Em va costar una mica localitzar totes les que encara estan operatives. I, sí, la conclusió és que són moltes més de les que ens pensem. Per què? Doncs perquè no les veiem. O sí, però no hi percebem res estrany. No som conscients del que hi passa a dins. La invisibilitat de la Guàrdia Civil és una estratègia per controlar-nos.

La unitat de balística i criminologia, al carrer de Sant Pau. Només d’arribar em van dir: “Vols provar de disparar?” Vaig pensar: “Ostres, quanta confiança!” Vaig dir-los que no. En canvi, no vaig desaprofitar l’oferiment de posar-me un dels vestits dels Tedax. Em van fer una foto de record. A tot arreu em van donar absoluta llibertat: “Haz lo que quieras.”

Sí, a la Sala de Banderas del quarter de la Travessera de Gràcia. Jo m’imaginava una sala plena de banderes d’Espanya. I no, el que hi ha és la bandera oficial beneïda per la reina. Ells me la van ensenyar emocionats, com una cosa única. I jo, mentre els escoltava, feia la reflexió següent: “Si compres una bandera en un xino i la cremes, per què t’han de poder denunciar si no és oficial?” Per cert, aquí és l’únic lloc on vaig veure una bandera catalana. No feia ni un pam.

Una sala de reunions a Sant Andreu de la Barca decorada amb una col·lecció particular d’armes: tenen des de Kalàixnikov fins a una pistola amb una xapa amb la cara de Franco. No vaig acabar d’esbrinar si l’havia portat ell mateix, però podria ser. Més coses que em van sorprendre: que encara utilitzen el tricorni, que tenen verges a pertot i retrats del rei Joan Carles joveníssim, de quan va ser nomenat! I el centre de control de l’aeroport, un laberint de sales, entre les quals hi ha la de les maletes: em van dir que hi ha tants quilòmetres de cinta transportadora com de Barcelona a Lleida. Tinc els meus dubtes de si m’havien de deixar entrar en aquestes instal·lacions. Per al meu projecte, fantàstic. Però per a ells, per temes de seguretat... Jo anava amb un permís d’estudiant...

No els vaig mentir però tampoc els ho vaig explicar tot. El que sí que sabien d’entrada és que, universitat a part, mouria les imatges en circuits artístics i que en faria un llibre.

M’ho van proposar quan encara no havien vist les fotos. Vam quedar en un bar per ensenyar-les-hi. Les anaven mirant en silenci. Les van qualificar de “molt artístiques”. Esperaven una altra cosa, és clar. Per exemple, que sortissin agents. No en surt cap, però és que tampoc tenia permís per fotografiar-los. A mi això em va anar molt a favor per reflectir la fredor d’aquells espais. El sentit del projecte era que la vigilada entrava a vigilar els vigilants. Tampoc els va agradar l’escassa presència d’escuts, que sí que en surten, però en volien més. Les fotografies amaguen un munt de detalls que afloren quan s’amplien. Com ara els noms que hi ha al llom dels arxivadors. El de Jordi Pujol destacava perquè està imprès més gran i en negreta.

No, però em van convidar a l’acte del 12 d’octubre. I em van enviar una felicitació de Nadal.

Ni el 2016. Vaig enganxar un moment en què tot el tema del procés estava una mica en stand by. Vaig tenir sort.

Cap editorial s’ha volgut arriscar. Ni cap distribuïdora.

El llibre no estarà imprès fins al març o a l’abril. Però ja es pot comprar a la meva web: www.paulaartes.com/books . Quan surti, també intentaré moure’l en llibreries..., però no sé si me’n sortiré.