Et tanca i llença la clau

Marita Verón va desaparèixer el 2002. La seva mare, Susana Trimarco, fa setze anys que la busca. Sospita que la van segrestar per esclavitzar-la. Maribel Medina va conèixer la mare i el cas. “És l’única inspiració real de Sangre entre la hierba; la resta és ficció”, explica l’autora, que ha visitat Barcelona per participar a BCNegra, que avui acaba.

Nascuda a Pamplona el 1969, Maribel Medina va fer classes de matemàtiques i va treballar en diverses editorials abans de dedicar-se a escriure. A més, és la fundadora de l’ONG Women’s Time. “La història l’han escrita els homes. És el moment de les dones. En algun instant ha de començar l’era del feminisme. Qualsevol que hagi viatjat una mica a llocs subdesenvolupats haurà vist com són les dones les que tiren endavant les famílies i és a elles que cal ajudar.”

El 2014, va publicar Sangre de barro, sobre el dopatge esportiu. El 2015, Sangre intocable, sobre l’explotació de persones pobres a l’Índia per a proves mèdiques. Ara, com en els casos anteriors publicada per Maeva, presenta Sangre entre la hierba, que, en principi, tanca la trilogia protagonitzada per la parella formada per l’agent de la Interpol Thomas Connors i la forense Laura Terraux, que investiguen el segrest d’un amic d’ell. I, en paral·lel, hi ha la història de la mare que busca la filla a la inhòspita localitat peruana de La Rinconada.

Per a la primera novel·la, es va documentar un any. Per a la segona, no gaire, perquè va viure a l’Índia –i la va odiar. “Coneixia el assajos de les farmacèutiques amb persones pobres i analfabetes de primera mà”, assegura.

Pel que fa a Sangre entre la hierba, Medina també coneixia el tema. “He fugit de les macroxifres. Volia parlar de les persones implicades i del detall, tot i que em vaig reunir amb José Nieto, un gran expert del tràfic de persones, i amb l’activista i periodista Lydia Cacho.”

Sobre la manera de plantejar la trama, comenta: “En aquest cas, vaig enfocar la filla desapareguda. Què devia pensar? En cas que fos viva. Vaig recordar la frase de Keats, quan moria de tuberculosi a Roma: «Noto créixer l’herba damunt meu.» I ja vaig tenir el títol de l’obra.”

La seva visió sobre la funció de la literatura és molt clara. “Penso que en la novel·la negra hi ha d’haver un fons de denúncia i en la literatura en general, de revelació. No importa si és històrica, negra, blanca o rosa. Per això m’agraden Màrkaris, Zanón, Connelly, Vargas i Coetzee, perquè, a més de la seva qualitat, et deixen un pòsit que et volta pel cervell. Busco que em deixin empremta. No llegeixo per evadir-me; llegeixo perquè l’escriptor em tanqui i llenci la clau”, afirma, i cal dir que també aplica, Maribel Medina.

L’obra, a més del tràfic de dones, també toca el tema de la maternitat, amb to de denúncia, d’una altra mena, però sense arronsar-se. “Ens van vendre que l’ideal femení era la maternitat, que havies d’estimar el teu fill per damunt de tot, però el cert és que quan vaig ser mare no vaig sentir aquell amor absolut cap aquell ésser que la infermera deia que era el meu fill. No el coneixia. I em vaig sentir frustrada en no ser tocada per la llum divina de l’amor total. Amb la maternitat vaig deixar de ser jo, vaig deixar de ser una dona per convertir-me en un clixé manat per la publicitat i l’entorn”, una visió del conflicte maternofilial que ha traslladat a alguns dels seus personatges. Confessa que és una autora amb una manera de reballar “una mica anàrquica” i que li agrada sorprendre’s, tot i que l’inici i el final són el primer que escriu.

“El meus textos no tenen sentit si no és per denunciar. Són el meu megàfon per cridar les injustícies. A l’Índia, un professor jubilat em va dir que en la vida o eres just o eres feliç. Jo vull ser honesta amb mi mateixa i lluitar pel que crec. La meva empremta en el món de la cooperació és residual, però quan una família se’n surt gràcies a la teva ajuda, la resta no importa. Potser sí que es pot ser just i feliç.”