Llibres

Pianos afinats

Ramon Solsona publica la novel·la ‘Disset pianos’, trenta anys després de ‘Figures de calidoscopi’

“Utilitzo trenta poemes, tots mantenint un to burleta i àcid, que és molt romanès”
“Vaig plantejar la novel·la a partir d’un fet real: la mort d’un restaurador de pianos”

Quedem a l’Hotel de Presidente amb el novel·lista Ramon Solsona (Barcelona, 1950). Arriba puntual, amb el llaç groc a la solapa de l’americana. Precisament la seva vuitena novel·la, Disset pianos (Proa), està dedicada als represaliats pel procés sobiranista. Amb un gran currículum de premis de la crítica, guanyador del Sant Jordi 2011 per L’home de la maleta, el narrador ni recordava que ara fa trenta anys del seu debut com a novel·lista per l’aclamada Figures de calidoscopi.

Tranquil, bonhomiós i optimista, Solsona contesta convençut sobre aquesta faula sobre el destí d’uns pianos estimats per un restaurador. És una obra que s’obre cap a Bucarest i que té múltiples lectures: “Vaig plantejar la novel·la a partir d’un fet real. Vaig conèixer la dona a qui se li mor el company, el restaurador i afinador de pianos. Comprava pianos atrotinats i els rescatava i deixava nous per tornar a vendre’ls. Després d’un infart i del compromís de col·locar els pianos sense malvendre’ls. Per amor i pel deure moral que s’imposa, la dona els busca sortida tot i tenir una vida professional ben diferent i no saber ni haver tocat un teclat en la vida.” Solsona sintetitza que de la mateixa manera que la vida fot clatellades, el compromís de la dona l’empeny a solucionar els problemes amb l’ajut de personatges que apareixen per acompanyar-la en el propòsit de partida. La novel·la desemboca a la Bucarest devastada per la tirania comunista buscant una dimensió reinventada sobre un país que “va tancar la dictadura en fals, en el sentit d’una dictadura indultada, perdonada”. “Quan la dona porta les cendres del seu company per conèixer la família i l’àmbit del restaurador de pianos acaba topant amb la realitat d’una dictadura mal tancada”, afegeix.

Una altra de les sorpreses de la novel·la són els poemes que Ramon Solsona col·loca de frontera entre els capítols. Negant ser poeta, però assumint que és el no-poeta que ha signat més poemes de la literatura catalana –no hem d’oblidar la quantitat que en va signar a l’Avui com a Lo Gaiter del Besòs– el novel·lista riu: “Ja sabia que em preguntaries per aquest tema. A veure, els escriptors som uns impostors i aquesta és una impostura més. Una cosa és fer poesia satírica, que en el fons és simplement una manera de tocar la pera al poder i als valors preestablerts, i una altra és ser poeta. Com que la primera part passa dins la botiga dels pianos i la segona a Bucarest, em semblava interessant començar a projectar el que és la realitat d’una dictadura i forçar els límits utilitzant els versos d’un suposat poeta romanès que havia escrit durant la dictadura uns poemes impublicables en aquell ambient de repressió absoluta, però que, a més a més, parlen de pianos tots. Al final són trenta poemes, tots mantenint un to burleta i àcid molt romanès, a partir sempre d’anècdotes sobre l’absurditat de la dictadura de Ceaucescu.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda