Sense ‘duende’

Un dels pocs retrets que poden fer-se al Festival Llums d’Antiga de L’Auditori és la gairebé nul·la presència d’obres del patrimoni musical català. Dimarts, amb el concurs de la sempre excelsa soprano bagenca Núria Rial, vam poder escoltar una Pavana del mallorquí Francesc Guerau, l’autor del Poema harmónico del qual el guitarrista terrassenc Xavier Díaz-Latorre en va realitzar, fa pocs anys, un enregistrament d’antologia. Aquesta pavana és i serà l’única mostra del nostre patrimoni en aquest festival.

Vam poder gaudir, això sí, de les músiques reials castellanes dels dos grans operistes Sebastián Durón i José de Nebra, aquest darrer força recuperat en els darrers anys. Vam assistir a unes interpretacions sòlides tècnicament però mancades de major encís i màgia. Allò que els flamencos en diuen duende. Potser aquest només va manifestar-se obertament en la corprenedora, gairebé vivaldiana, ària Adiós, prenda de mi amor, on Rial, més enllà de la floritura i espontaneïtat vocals, ens va portar al territori on tot és dit sense necessitat de paraules.

La proposta de l’Accademia del Piacere d’oferir aquestes músiques amb un conjunt instrumental integrat per un consort de violes da gamba i baix continu va sonar amb un color arcaïtzant, sobretot en Nebra, que no va acabar de permetre assolir la naturalitat necessària per a aquestes belles músiques.