Arts escèniques

L’entusiasme d’en Pou

L’actor i director canvia la direcció artística del Goya per la del Romea dins l’esfera de Focus, a Barcelona, mentre continua al capdavant de La Latina de Madrid

El Grup Focus ofereix a Pou el seu teatre de referència i busca substitut per al Goya
Pou, amb més de mig segle de trajectòria, va tornar, el 2003, a Barcelona gràcies a Focus
Amb 150 anys, el Romea és el teatre no líric més antic de Barcelona

Josep Maria Pou va entrar en l’esfera de Focus per la insistència de Daniel Martínez, actual president del grup, i també per la voluntat de l’actor que Calixto Bieito el dirigís. Actor a Madrid des del 1967, va debutar professionalment amb Celobert (2003), però sobretot amb El rei Lear (2004). A partir d’aleshores, l’entusiasme de l’actor –que va debutar de director amb una producció molt reeixida, al Romea: La cabra o Qui és Sylvia?– el va catapultar a la direcció artística del Teatre Goya (2008). Pou agafa ara les regnes del Romea després de la mort de Carles Canut, ara fa quatre mesos, que assumia la direcció del teatre i de la fundació. L’intercanvi de cromos manté la incògnita de qui assumirà la direcció del Goya. Pel que sembla, Pou mantindrà la direcció de La Latina –el teatre de Madrid que gestiona Focus amb Pentación.

Focus va endarrerir la presentació de Pou, prevista el 21 de gener, fins ahir. L’actor està fent temporada a La Latina amb Moby Dick des del 8 de febrer (i fins al 10 de març). El Teatre Romea ha estat, des de sempre, la joia de la corona de Focus, el seu teatre de referència. Ho va ser, sobretot, des que el va dirigir Calixto Bieito.

Per Daniel Martínez, és important que cada teatre tingui un perfil artístic i que vingui avalat per la firma d’un artista. Per això, Javier Daulte –i, posteriorment, Carol López– va assumir La Villarroel, per significar l’espai per a l’autoria contemporània. Actualment, en porta el timó Tania Brenlle, que respecta aquest perfil –ahir mateix s’hi va estrenar el darrer treball de Jordi Casanovas, La dansa de la venjança–. Quant al Goya, es va voler que se centrés en l’actor, en el nom de Pou, que n’ha fet la programació des que es va reobrir. Només el Condal –inicialment reservat als èxits de Joan Pera i Paco Morán– s’havia resistit a tenir un responsable artístic. Des de fa poc més d’un any, la sala es reivindica com un teatre de musicals, amb Daniel Anglès i el seu projecte Onyric.

El Romea era el teatre que dirigien significats directors d’escena: el relleu de Bieito va venir amb Julio Manrique i, posteriorment, va anar virant cap a perfils més tècnics amb la presència de Domènec Reixach, Borja Sitjà i, darrerament, Carles Canut.

Josep Maria Pou és un actor consagrat que va debutar amb Adolfo Marsillach al Poliorama –molt influenciat pels Living Theater, que havien fet viure el Marat/Sade al Romea el 1967–. Marsillach s’hi va emmirallar amb Antígona, com reconeix en la seva biografia, Tan lejos, tan cerca (1998). Des d’aleshores, ha passat més de mig segle, i Pou demostra que es continua entusiasmant. És un espectador inquiet que vol conèixer les novetats dels teatres de Broadway i el West End, i insisteix en la seva faceta d’actor i de director.

Josep Maria Pou acumula un rosari de premis, com a intèrpret i director, tant al teatre com al cinema, com ara el Premi Nacional de Teatre del 2004. És ben celebrat el seu discurs en els Gaudí (2017): “No és fàcil ser actor avui dia. Un actor no és actor si no té feina. S’acostuma a dir que n’hi ha prou tenint talent. No és veritat. S’ha de tenir talent i s’ha de tenir feina.” Citant L’oncle Vània, de Txèkhov, hi afegia: ”Sònia diu a l’oncle Vània: «Què hem de fer? Cal viure. Viure. Hem de viure, oncle Vània.»”

Recollir un guant exigent

Quina serà la programació del Romea? És la pregunta que tocarà fer al nou director. D’entrada, des de fa anys, la majoria de les produccions de Pentación que fan temporada a Barcelona passen pel Goya o –sobretot– pel Romea. Cal suposar que aquesta aliança es mantindrà. El cas és que el Romea necessita una renovació, perquè ha anat perdent, en la immensa cartellera, el seu estatus preferent i històric, tot i seguir gaudint d’èxits. Si no hi ha sorpreses, però, les possibilitats del Romea estan limitades. Calixto Bieito, que en els últims anys s’havia desentès bastant de la programació per atendre els compromisos internacionals, havia intentat donar-hi un espai líric, d’òpera contemporània i, fins i tot, de dansa. Però no hi va haver prou temps per consolidar aquest gir, ni per atraure nou públic ni per fer-ho atractiu per als espectadors de sempre.

Focus va marcar una renovació generacional amb l’entrada de Bieito (1999-2010) que posteriorment es va consagrar amb el fitxatge d’Àlex Rigola al Teatre Lliure (2003-2010). I de Sergi Belbel al TNC, en substitució de Domènec Reixach (2006-2013). La presència de Julio Manrique (2011-2014) va significar un pas cap a nous valors. Manrique va ampliar les hores i els espais de programació, a més de permetre versions més festives, amb un to menys cínic que el de Bieito. Borja Sitjà (2014-2017) va substituir Manrique aclarint que ell reivindicava el paper de gestor cultural més que no pas el de director. Tot i això, va fer una peça molt celebrada (‘Desde Berlín’, inspirada en Lou Reed). Sitjà va marxar en guanyar el concurs de direcció artística de l’Archipel de Perpinyà, que –sigui dit de passada– el va estrenar Domènec Reixach, que també havia passat per Focus com a director de continguts durant uns mesos. Carles Canut (2017-2018) va ser un director de consens. Quan se li va oferir el càrrec, ja es tenia constància de la seva malaltia. Però es va voler celebrar la seva dedicació. De fet, va unificar els dos càrrecs: el de director del Romea i el de responsable de la Fundació Romea.

També Josep Maria Pou ha anat variant el cartell del Goya. Si inicialment no es donaven dates tancades dels seus espectacles –en una temporada potser aguantaven dos títols–, després es va acabar programant de manera convencional. També va intentar donar-hi un toc de musical contemporani català. Només va poder fer una provatura. Focus, ara, ha centrat l’esforç del musical comercial al Condal.

El Romea és la referència de Focus. Perquè és el teatre no líric més antic de Barcelona, amb més de 150 anys, i perquè és on van destacar personalitats com ara Serafí Pitarra i Àngel Guimerà, així com el director Esteve Polls als cinquanta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Dusminguet farà un concert de comiat el 22 de juny a les Borges Blanques

Barcelona

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT