Una òpera per fer la volta al món

El malaguanyat crític musical Luis Polanco era un basc instal·lat a Barcelona que no deia ni una paraula en català. Tot i això, tenia una idea: s’havien de produir òperes en català per tal que aquesta llengua pogués sentir-se en escenaris d’arreu del món. La idea es complementava amb el supòsit que si se’n produïen n’arribaria per força una de tan bona que faria la volta al món. Polanco va ser un dels impulsors de 1714-Món de guerres, una òpera amb llibret en català d’Albert Mestres que va estrenar-se el 2004 a Peralada. Polanco va morir el 2006. Tal com està el pati, pot dubtar-se que la seva idea hagués prosperat si hagués continuat vivint. Si més no, està clar que el Liceu, principal teatre operístic de Catalunya, no en té cap de semblant. Fa quinze anys que s’hi va estrenar l’última òpera amb un llibret en català: va escriure’l Josep Maria Carandell per a Gaudí, que Joan Guinjoan tenia al calaix des de feia quinze anys més. I, abans de L’enigma di Lea, en feia deu (deu anys!) que el Liceu no produïa i, en conseqüència, estrenava cap òpera d’un compositor català i, de fet, tampoc de cap altre lloc. L’afortunat va ser Enric Palomar, que va presentar-hi La cabeza del Bautista, amb un llibret en castellà de Carlos Wagner.

El cas és que, amb producció pròpia, s’ha estrenat al Liceu una magnífica òpera, sobretot des del punt de vista musical, d’un dels millors compositors catalans vius, el sabadellenc Benet Casablancas, que a la vegada debuta en el gènere. És una òpera extraordinàriament ben feta que, heretant d’una manera ricament personal un llegat operístic que arrela en Monteverdi per fer un salt cap a Schoenberg i Berg passant per Mozart, mereix fer la volta al món. Esperem que així sigui i que renovi la seva vida en molts d’escenaris. Però, si és així, no ho farà en català, ni tan sols en la part coral destinada a cantar-se en la llengua del lloc on es representi. Ho farà amb un text de Rafael Argullol (no en diu llibret) traduït a l’italià (com a lingua franca de l’òpera i jo em pregunto per què s’ha de remetre a una “llengua franca”) a partir d’una obra que ha escrit originalment en castellà: El enigma de Lea (Acantilado), que, definida com “un conte místic per a una òpera”, fantasieja sobre una dona posseïda per un déu (violada, però, ai, sentint una “terrible delícia”) que, a més, és condemnada a vagar sota vigilància mentre que, reduïda als sentits i així mancada de raó, els homes la desitgen perquè els reveli un enigma del qual no és conscient.

El text té un caràcter assagístic que, encara que faci narrativa o poesia, sempre domina en Argullol i que, com també li és propi, té una inspiració romàntica: la recerca de la bellesa absoluta; l’esquinçament entre els sentits i la raó buscant una reconciliació que, com es concreta en el text en la relació entre Lea i un altre “maleït” anomenat Ram, pot arribar amb l’amor com a redempció. A vegades, les idees pesen massa i, donant-li voltes, resten tensió dramàtica, tot i que es compensa amb la poderosa i acurada posada en escena de Carme Portacelli i l’esplèndida escenografia de Paco Azorín que atrapa els personatges en estructures metàl·liques. L’obra està estructurada en 15 escenes en tres actes. Els dos últims transcorren en una mena de manicomi (o lloc per a exclosos de tota mena) regit per un metge (que va ser domador, pallasso i mag) que Xavier Sabata interpreta joiosament amb calculat histrionisme i que sembla inspirat en un d’aquells grotescos i sinistres “doctors Caligaris” del cinema expressionista. El contratenor és un dels triomfadors del muntatge des del punt de vista vocal, junt amb Allison Cook, que encarna Lea amb una gran força expressiva. Tots els intèrprets exhibeixen la intensitat i la flexibilitat que exigeix la notable òpera de Casablancas, que té un gran còmplice en el director Josep Pons, que, amb el seu coneixement de l’obra del compositor, fa que l’orquestra del Liceu n’expressi el lirisme i el ric cromatisme.