Cultura

Nadine Labaki

Directora de cinema

“Tota l’estona sento que no tinc dret a ser feliç”

El patiment és immens, i quan ho vius de prop durant tant temps, costa tornar a la teva vida

Després de triomfar amb Caramel, la cineasta i actriu libanesa Nadine Labaki (Beirut, 1974) va guanyar el premi del jurat del Festival de Canes i ha aconseguit una nominació a l’Oscar en llengua no anglesa per Cafarnaúm, film rodat en aquesta ciutat caòtica i plena de misèria de ressonàncies bíbliques, que pertany a Israel. Un nen de 12 anys denuncia els seus pares davant un tribunal per haver-lo portat al món. Labaki ens explica les difícils circumstàncies en què ha crescut, com a membre d’una família nombrosa i pobra, buscant-se la vida pels carrers amb els germans petits.

Ha estat difícil tractar d’una realitat tan dura?
A tots els nivells. La recerca va ser difícil perquè vam anar a molts llocs complicats, on hi havia tants nens petits i tantes famílies! I després va ser difícil escriure el guió, rodar-ho, vam filmar durant sis mesos i teníem més de 400 hores de material, vam trigar un any i mig a muntar-lo... I ara és difícil deixar-ho enrere, girar full i passar a un altre projecte; no és fàcil seguir endavant. Em va canviar completament com a persona.
En quin sentit?
Endinsar-te a fons en aquest món i veure els problemes que pateix aquesta gent, que no té dret a res, ni a educació, ni a sanitat, a treballar, viatjar... És com si no existissin. Hi ha molta misèria, pobresa, patiment... Viuen pràcticament sense res. N’hi ha que viuen en clavegueres i n’hi ha prou que plogui de sobte perquè perdin les cases i morin. El patiment és immens, i quan ho vius de prop durant tant temps, costa tornar a la teva vida normal sense un sentiment de culpa, facis el que facis: quan et despertes, quan tries un vestit bonic per a la catifa vermella, quan fas fotos... Tota l’estona sents en el fons aquest sentiment de culpa, aquesta sensació que no tens dret a ser feliç, a anar a un restaurant, viatjar... Sento que no tinc dret a ser feliç quan estàs aquí ara, mentre tots aquests nens que has vist i que formaven part de la meva família, de la meva vida, són allà patint. Tota l’estona et sents culpable.
Com creu que s’està gestionant la situació dels refugiats al seu país?
No és un problema que es pugui solucionar d’una única manera, és un problema molt gran, i la pel·lícula no només parla d’això. Som un país molt petit i hem de fer front a una gran quantitat de refugiats, és molt difícil de solucionar.
En quina mesura considera el cinema com una arma política?
Cada vegada ho penso més. Crec en el poder del cinema, de posar els espectadors junts, en una sala, davant de la pantalla gran, i mostrar-los un problema. Quan trobes un problema tan gran que no veus manera de solucionar-lo, i has perdut l’esperança, veure’l reflectit a la pantalla et fa pensar que pot canviar. Crec en el poder del cinema i de l’art per canviar les coses; s’haurien d’implicar en la política, en la solució dels problemes, entrar en la vida de la gent.
A ‘Cafarnaúm’ es planteja un judici en què un nen recrimina als pares que l’hagin portat al món. Per què com més pobra és la gent, més fills té?
És per ignorància, per falta d’educació, i és també un tret cultural. Hi ha famílies que tenen fills perquè no tenen res més i els sembla que com més en tinguin, més oportunitats. És molt cultural, i és un dels problemes que volia tractar en la pel·lícula, no l’únic. Malauradament, les víctimes d’una certa manera de pensar, de la ignorància, són els nens. Les mares són molt joves, els nens es casen joves... És un cercle viciós que no ajuda aquestes comunitats. Molts d’aquests nens són invisibles, neixen i moren sense que ningú ho sàpiga. I no són centenars, són milers. Estan sols i s’electrocuten, cauen pel balcó, calen foc a la casa... Passa cada dia i ningú en parla.
Com ha aconseguit aquesta naturalitat i frescor en les escenes a casa, al carrer, els mercats...? Amb un equip gran i preparant tots els detalls?
Tot el contrari, amb un equip molt petit, intentant ser tan invisibles com ens fos possible, barrejant-nos entre la multitud. Quan vam rodar una escena en una parada, la gent fins i tot venia a comprar. No vam fer servir extres, ni vam demanar a ningú que fes res. Vam rodar la vida tal com està passant, només estàvem preparats per capturar el moment. Treballar amb nens em resulta molt fàcil, és de sentit comú. No em sento còmoda rodant de manera molt estructurada, dient als actors on han d’estar, fent-los dir diàlegs memoritzats, repetint escenes... No em sento lliure, em paralitza, és un estil de rodar d’una altra escola.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
LLETRES

Gerard Quintana presenta la seva primera novel·la a “Protagonistes”

girona

Amb la vènia de la TV

Barcelona
Crònica
Música

Camí cap a la terra promesa

Badalona

Cants i balls circulars

Torroella de Montgrí

El Festimams es consolida a Girona

Girona

Tantes històries com medalles

Els crítics situen el TNC amb 23 nominacions

BARCELONA

Josep Catà presenta els seus records històrics en un llibre

Olot

El gran amor

Barcelona