Cultura

MARCEL PEY

ARTISTA

“Segurament l’encerten els que em consideren un autor fosc”

Després de la retrospectiva al Museu de Valls i la gran exposició al Tinglado de Tarragona, el poeta Marcel Pey fa l’exposició ‘Slasher’ a la Sala La Grey de Tarragona

Què significa Slasher?
Slasher és la meva última proposta. Els de La Grey, que és la galeria on la presento, ja fa un temps que m’havien dit d’exposar-hi. No s’hi veuen grans canvis. Continuo tractant els temes de sempre, des d’un punt de vista més objectual. A pesar del títol, no és una exposició gaire violenta; és una mena de recreació formal d’uns arguments que sempre han format part de la meva obra.
Després de la retrospectiva de Valls i la gran mostra al Tinglado de Tarragona, ‘Slasher’ és un pas més endavant?
Segurament sí, perquè l’obra és nova i, com que La Grey és una galeria petita, obligo l’espectador a mirar molt a prop. He treballat amb formats macros i també amb micros. Es tractava de concentrar conceptes i crear un efecte surreal.
Què han significat les grans exposicions?
L’exposició M. Pey Remastered al Museu de Valls va ser una bona manera de posar ordre i d’ensenyar la meva obra a gent que no la coneixia o que no l’havia vist al seu moment. Per a les persones que sí que l’havien anat seguint, una manera de reviure experiències pròpies. També va ser una bona oportunitat per comprovar si les peces tenien vigència i per tornar a fer públiques juntes obres que de fa temps que són en col·leccions privades o diferents museus. A The Burning Blade al Tinglado 2, em va agradar incloure obra recent i posar-la en contrapunt amb obres antigues.
Experiència positiva?
Crec que el diàleg continua funcionant. En tots dos casos, va ser una sort que el Rafael Tous ens deixés peces que formen part de la seva col·lecció i que resulten definitives per encaixar el puzle. L’Assumpta Rosés com a comissària va fer molt bona feina i agraeixo al Museu de Valls i al Tinglado 2 el seu interès en mi i l’edició d’uns catàlegs que m’agraden molt. El ressò mediàtic de les exposicions també va ser important.
Publica llibres en català des del 1972 i és un dels degans. Com ha vist l’evolució d’aquest gairebé mig segle?
Esperava més risc i més modernitat. Crec que moltes vegades la literatura que ens arriba és voluntariosa però ensopida. En tot cas és d’agrair que hi hagi gent que continuï escrivint –alguns o algunes molt bé–, a pesar de les exigències d’un mercat cada cop més reduït i amb molt poca sortida internacional.
Sovint se l’associa al món del cinema, des de David Lynch a Dario Argento. Se sent més còmode en aquest àmbit que en el literari o el de les arts plàstiques?
Per molt que m’agradin els autors de què parles i m’hi senti molt proper, a hores d’ara no crec que tingui la possibilitat de rodar cap pel·lícula que necessiti una mínima producció. Els productors de cinema comercial no s’han interessat mai per la meva obra. Durant la meva vida no n’he rebut cap oferta, és clar que jo tampoc no els he anat a veure mai. El cinema és molt cansat i dona molta feina. De fet només em sento còmode en l’underground, on ningú es preocupa per tu, et dediquis al que et dediquis.
Els crítics necessiten etiquetar, però vostè s’escapa a les definicions. Com el valoraria?
Vista en perspectiva, crec que és una obra coherent i segurament l’encerten els que em consideren un autor fosc.
Als anys setanta i vuitanta va tenir interlocutors com Pere Rovira i Jaume Vidal Alcover, però també tota la generació dels Cavallé, Sunyer, Palau, Bargalló, Figuerola, els Blay, Zaragoza i la gent de Reus…
Continuo apreciant tothom. Quan ens vam conèixer, la majoria eren poetes. Ara n’hi ha que no s’hi dediquen i escriuen més aviat novel·la, teatre, assaig, guions... En qualsevol cas, la seva firma és coneguda i em diverteix molt haver compartit estones amb elles i ells.
Quina és la diferència entre art poètic i la prosa quotidiana?
Al meu planeta l’art poètic és el que escapa a la materialitat. És una fugida contínua.
Quin és el seu procés creatiu?
Treballo molt a poc a poc i a força de combinatòries acabo trobant el que vull dir. No em surt a la primera, necessito un títol que m’inspiri el suficient. Les imatges, verbals o fotogràfiques, que per a mi són el mateix, han de construir plegades un discurs comprensible i contundent. També han d’encaixar en el conjunt de la meva cosmologia particular.
El col·loquen en el pop més proper a Bowie o de la Factory de Warhol que a l’art d’aquí.
La meva obra és massa negra per considerar-la pop. És cert que Warhol té un costat sinistre i, si el mires fredament, sembla que només parli de la mort. Últimament crec que he tornat una mica als orígens, a l’expressionisme alemany i europeu, que ja eren molt presents a llibres iniciàtics com THVLE.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.