Crítica
dansa
La complaença de l’esperit
‘Venezuela’és una coreografia en què s’explora el diàleg i el conflicte
La boira baixa de la política fa mesos que té estesa sobre la nostra quotidianitat un incòmode llençol teixit amb l’aspre fil de tibantors, retrets, malentesos, desconfiances, atacs... Parlar, avui, de certs topònims comporta automatismes que predisposen i condicionen actituds vitals. Veneçuela, certament, n’és un clar exemple. Malauradament, ja no és un terme neutre que evoca un país de clima tan càlid com la seva gent. Molts dels que seiem aquest dijous a l’atestada platea del Mercat de les Flors érem conscients de la dialèctica que bategava a Venezuela, la darrera proposta escènica de Batsheva. I més, sabent que aquesta és una coreografia on s’explora el diàleg i el conflicte –no els evoquen res aquests dos conceptes?– entre el moviment i el contingut que representa, el seu significat.
Pionera de la dansa moderna, Marta Graham rebia ara fa mig segle la medalla de la Llibertat de mans del president dels Estats Units. La ballarina i coreògrafa va aprofitar aquell insigne moment per recordar que en la dansa, com en la vida, tots lluitem per aconseguir la complaença de l’esperit, una satisfacció que acaba convertint-nos, deia Graham, en atletes de Déu. I en atletes ha convertit els setze ballarins que teixeixen aquesta proposta polièdrica, una pulcra cartografia visual d’emocions corporals.
Veneçuela es fa present –presència, informació de serveis, que només es pot contemplar fins aquest diumenge– capbussant-se sota el pentagrama del cant gregorià. Acompanyats de sons que evoquen murs gèlids i pètries absències, els ballarins semblen precipitats a l’abisme d’un temps fugit; a voltes, esvaït. Construït sobre unes mateixes coordenades que se succeeixen al llarg de l’espectacle, els intèrprets es proposen el repte de traçar una narrativa que es concentra en la recerca del moviment, l’organització i l’estructura. En un exercici d’autocrítica, els ballarins es permeten riure’s d’ells mateixos i admeten els sentiments contradictoris que els habiten. Així, la connexió del plaer i l’esforç –una de les màximes artístiques de l’artífex de la companyia des dels anys 90, l’aclamat coreògraf Ohad Naharin- pren especial rellevància.
A Venezuela, Naharin i els seus ballarins ausculten el moviment a través de tècniques d’improvisació, centrades principalment en el desbloqueig del cos percebudes per l’espectador, en l’energia palpable que desprenen. Foragitats continguts, extenuats i impredictibles, els ballarins copsen l’essència de les músiques que Naharin, sota el pseudònim de Maxim Warat, ha compost per a la peça. Músiques de tot el món que pel coreògraf assenyalen la possibilitat d’un espai intercultural on els éssers humans ens podem entendre perquè, com vaticinà Graham en la vida, com en la dansa, tots lluitem per aconseguir la complaença de l’esperit.
