Cultura

Sió, bo, nou i diferent

La mostra ‘El dibuixant que va trencar motlles’ a Badalona indaga en els aspectes més renovadors que va aportar a la historieta el polifacètic creador Enric Sió

Va obtenir dos Yellow Kids, la màxima acreditació internacional de la historieta
A més d’autor de còmic, va ser publicista, editor, fotògraf i caricaturista polític

Enric Sió (Badalona, 1942-Barcelona, 1998) va ser un autor de còmic bo. Però a més va representar un canvi de tendència en la historieta, ja que a principis dels seixanta ni el medi ni els autors tenien consciència de les seves possibilitats. Bons i nous ho poden ser un grapat, però que dins d’aquesta colla n’hi hagi un que sigui diferent és que estem parlant d’un fora de sèrie. Consideració que es pot constatar en l’exposició Enric Sió, el dibuixant que va trencar motlles que, comissariada per Jordi Riera Pujal, es presenta fins al 14 d’abril a la sala Josep Uclés del centre cultural El Carme de Badalona. Sió va arribar a un nivell que mai s’havia assolit en tot l’Estat i la seva divisió va ser la de Champions europea en un moment, a finals dels seixanta, que la historieta començava, sobretot a França i a Itàlia, països on també va viure, a donar-se la mà com a igual amb expressions creatives com la pintura, el cinema o el teatre. Sió va mantenir relació i complicitats amb autors com l’italià Guido Crepax, creador del personatge Valentina, que recollia els corrents d’alliberament de la dona que van esclatar als anys seixanta. Com es pot veure a l’exposició, que conté elements escenogràfics i també un bon grapat d’obres originals cedides pels hereus, Sió va ser innovador en el camp gràfic i el narratiu a partir d’un coneixement profund del dibuix i del relat. La base de la qualitat gràfica es trobava en la gran quantitat d’històries de gènere que va dibuixar per a l’editorial britànica Fleetway, feina que exigia precisió i rapidesa. Una base de la qual s’aprofità per fer un treball madur i de creació pròpia. Al mercat anglès hi havia arribat, com tants altres dibuixants, iniciant el seu aprenentatge a l’Editorial Bruguera.

La mostra permet comprovar com l’estil pop que practicava Sió en les contracobertes dels fascicles Vector, que era una enciclopèdia per entregues de Salvat, expressava les últimes tendències gràfiques que arribaven del Londres pop del Carnaby Street de 1967. Els títols d’aquestes historietes de singular i metafòrica ciència-ficció eren Soramg i Nus.

El 1968, a la revista Oriflama va publicar Lavinia 2016 o la guerra dels poetes, considerada la primera historieta de crítica al franquisme. A l’obra hi apareixien totes les patums culturals i polítiques catalanes del moment. Inscrit en el gènere de política-ficció, Sió, amb guió d’Emili Teixidor, albirava un futur en què Barcelona seria governat per una dona, i en un any en què al capdavant del consistori hi hauria Ada Colau la primera a ocupar el càrrec. Aquesta historieta no es va tornar a reeditar fins que ho va fer la Semana Negra de Gijón de 2016 com a part integrant del catàleg d’una exposició que li van dedicar en el marc de la trobada d’escriptors de gènere negre.

A finals dels seixanta troba en el mercat italià una sortida que al seu país no tenia i publica a la revista Linus la història Aghardi. Això el porta el 1969 a rebre el seu primer premi Yellow Kid, que en aquell moment, i sense caure en el sensacionalisme fàcil, estava considerat l’Oscar del tebeo. Si a cap català li haguessin concedit un Oscar, la seva popularitat al país seria notòria. No és el cas de Sió, que tot i haver estat integrant de la gauche divine a la qual va entrar de la mà de Guillermina Motta, aleshores la seva promesa, encara és un autor poc popular en procés de reivindicació.

El 1970 publica Mara, relat fosc en què el lector ha de posar de la seva part, com marquen les tendències de l’art conceptual que esclata en aquells moments. N’és una de les seves obres emblemàtiques, a la qual seguirà Mis miedos per a la revista Drácula. Tot i tractar-se d’un encàrrec, Sió va tenir tota la llibertat per fer-la i això va donar com a resultat una sèrie d’inquietants relats de gran nivell. Del 1974 al 1979 viu a Milà i a París, té consideració de gran artista amb treballs per a significatives revistes i il·lustracions per a diverses enciclopèdies de Larousse, però quan torna a Catalunya es troba que de la historieta no en pot viure i així es dedica a la publicitat i a l’edició. Va treure quatre números de la revista de còmic La Oca que intentava conjuminar els clàssics i la contemporaneïtat, però no se’n surt, com també serà un fracàs el llibre de fotografies Barcelona Guapa, publicat l’any olímpic. La seva darrera etapa la farà al diari Avui com a caricaturista polític. El 1998 mor d’un vessament cerebral.

Un llibre que transcendeix l’exposició

En el camí de la vital recuperació d’Enric Sió s’han fet coses. En vida de la seva esposa, la periodista Carme Amorós, morta ben jove, jo mateix vaig comissariar un exposició en una galeria comercial ja desapareguda, Alicia Ventura. No hi va haver catàleg i els compradors van ser col·leccionistes de còmic que coneixien bé la seva obra. El comprador d’art, a qui es volia obrir els ulls perquè s’adonés que el còmic també era art, va continuar pensant que els tebeos no eren cosa seva. Fa dos estius la bibliografia sobre Sió va augmentar amb un catàleg publicat per la Semana Negra de Gijón, que es va distribuir de franc. Un salt més s’ha fet recentment amb l’exposició celebrada al MNAC Liberxina Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971, en què s’ha inclòs una peça seva per complementar el discurs de la creativitat a la Catalunya d’aquests anys i a més, el museu ha comprat obra seva, cosa que també amb tota probabilitat farà el Museu de Badalona, ja que l’Ajuntament de Badalona amb la Universitat de Barcelona, ha estat organitzadors de l’exposició. La mostra deixarà de tangible un catàleg que és un bon llibre per situar l’obra i la vida d’Enric Sió i que a més de la feina del comissari Jordi Riera Pujal recull les impressions professionals o de coneixença personal que fan deu coneixedors del seu treball. Com a catàleg el llibre recull la majoria d’obres que s’exposen a la mostra, incloent-hi les que homenatgen Sió: la dels dibuixants, també badalonins Toni Benages i Rubén Pellejero, actual dibuixant de Corto Maltés, la creació d’Hugo Pratt. Tot plegat un pas més per conèixer un dels grans creadors catalans del segle XX de qui l’editorial Trilita ha recuperat la seva obra reeditant-la de nou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La 33a edició del Festival de Peralada homenatjarà Montserrat Caballé amb un recital íntim de Sondra Radvanovsky

Barcelona
Crònica
Lletres

Rap i poesia clàssica

Barcelona
ALBERTO SIMONE
PSICÒLEG

“Es pot mesurar amb cronòmetre l’experiència negativa”

barcelona

Atracament perfecte

Barcelona

Un tapís de doble cara

barcelona
Crítica
Cinema

Quan matança s’escriu amb ‘Ç’

Ja és el temps de la matança

Girona
Drama / REligió

Rere una nova pista del Sant Greal

Crítica
cinema

Autoretrat complaent i refinat