“Tenim les golfes plenes d’artistes”

És exactament així. Moltes vegades, i estant amb gent de l’ofici, no de fora, no, de dins, m’han dit: “Però així vostè qui és? Que és galerista, potser?” No soc mediàtic. Però a mi això tant se me’n dona. Potser d’aquí una pila d’anys algú em llegirà i pensarà que jo era algú que hi tocava. O al revés, que no hi tocava gens, que també hi ha gent que ho pensa ara.

Segurament si en lloc d’escriure d’art hagués escrit de literatura seria diferent.

Només hi van convidar les patums de la crítica literària, de la història, de la filosofia... Ningú de les arts plàstiques, que són les que han donat més transcendència internacional al nostre país. Ja ho he explicat altres vegades: quan Edicions 62 fa la Història de l’art català, Josep Maria Castellet ens reuneix a tots els autors per firmar el contracte i ens diu que el primer volum ha de sortir en nou mesos. Jo no el feia, aquest volum, però li vaig contestar que no es podia fer en tan poc temps. “És igual, si no el feu vosaltres, l’Alexandre Cirici farà aquest i tots els altres volums en un tres i no res. I, per cert, ell és molt més conegut que vosaltres.” Això et diu el que li preocupava al senyor Castellet, guru de la cultura, l’escriptura sobre art. Per ell eren llibres il·lustrats per regalar per Nadal. Tret que fos un llibre de Hauser, autor consagrat internacionalment i... marxista. Si no portaves una etiqueta que posés que eres marxista no eres ningú. I aquesta manera de pensar hi ha sigut sempre.

Vejam, potser no, però ara es construeix sobre els fonaments de fa 50 anys.

Soc un sense escola. M’he anat fent a mi mateix. Ara bé, el meu pare professional és Josep Gudiol. Amb només quinze anys vaig tenir la sort de començar a treballar al seu costat ordenant fotografies. No soc de la seva escola, perquè jo vaig tirar per un altre cantó, però soc fill seu.

És clar, era l’artista de la família. Estigmatitzat, perquè l’avi, el seu germà, no en parlava mai. Va tenir una vida activa molt curta, del 1898 al 1905, i a partir d’aquí ja no farà res perquè entra i no surt mai més del frenopàtic. Va morir el 1938. No el podia pas ignorar jo: el retrat de dos metres que li va fer Pidelaserra assegut en un balancí estava en el lloc més visible de casa. Com la dotzena d’escultures que va fer, que eren a casa dels avis. El meu pare tota la vida li va tenir devoció. Nosaltres, la família, no teníem gaire idea de la relació que va tenir amb Picasso. Picasso explicaria molt temps després que va aprendre a fer escultura a casa seva. I precisava el lloc, el carrer de Pàdua, a Sant Gervasi, on no hi havia el taller sinó la casa d’estiueig. Aquí és on va néixer el meu avi perquè a Barcelona hi havia còlera.

Estem tancant les dates. El Museu Marès n’hi va dedicar una de completa als anys noranta.

Gauguin fa una ruptura perquè veu que ja no pot superar el que s’ha fet fins llavors. A finals del XIX ja no es pot pintar millor que els pompiers. I ell el que fa és anar-se’n als antípodes, a les fonts dels primitius, per tornar a començar el camí. Ens hem passat el segle XX anant per aquest camí, i allà hi hem trobat el fauvisme, el cubisme, el surrealisme, Kandinsky... però després hem anat donant voltes sobre allà mateix. I encara estem fent l’urinari de Duchamp a principi del segle XXI. Que l’urinari de Duchamp era un toc de campana, però no per anar-lo repetint contínuament amb petites variacions.

Jo no l’he vist. El que sí que he vist són grans artistes que potser no descobrien el Mediterrani però que també tenien dret que es parlés d’ells, i no se’n parla. Uns perquè són repetitius, els altres perquè són antiquats... Mentre que els americans no han tingut cap vergonya d’ensenyar Hopper, nosaltres sí que n’hem tingut per ensenyar Roca Sastre. Per dir un nom, que en podria dir moltíssims més, perquè tenim les golfes plenes d’artistes.

Gaudí és l’únic que ho fa que triomfa internacionalment. Mir també és un geni genuïnament català, no va tenir temps d’anar a París a veure què feien. Ell a Mallorca corrent i escalabrant-se per la Calobra arriba a fer una pintura absolutament pròpia, el que passa és que no li han reconegut del tot encara. Gaudí, en canvi, un segle després sí que tot el món ha acabat reconeixent que va ser una bèstia perquè el que va fer era nou. El 99% dels artistes van pel món a veure què es porta per replicar-ho. Però no només els catalans, no, els de la immensa majoria de països. A tot arreu hi ha uns magnífics cubistes però que no s’han inventat el cubisme. Els surrealistes són una altra història. Miró i Dalí inventen, però fora, a París, amb els inputs que reben a París. Gaudí no: Gaudí treu tots els inputs d’aquí.

Com a molt s’han fet exposicions generals, però ni tan sols han sigut per iniciativa de les nostres administracions, encara que a vegades, no sempre, els hagin donat suport. Ha faltat dur la iniciativa: escolta, tenim unes figures i farem un pla per promocionar-les arreu i per fer-ho pactarem amb les grans plataformes expositives. Per moltes exposicions que s’hagin fet al Centre d’Estudis Catalans de París, els parisencs ni se n’han adonat perquè queden fora del circuit. Josep Maria Sert va tenir una gran exposició al Petit Palais gràcies a l’obstinació d’una estudiosa, castellana, que va fer la tesi doctoral a França. Passa, però, que Sert té l’estigma d’antiquat i de franquista. De l’exposició se’n va parlar molt, però la majoria de crítiques que es van escriure subratllaven això, que era antiquat i franquista.

D’una de les meves teories que estic més orgullós és la de les adherències mítiques. Un cas clar és el de la Venus de Milo. Fantàstica i molt més famosa que altres Venus fantàstiques però que no tenen adherències mítiques. És el que faria falta que els fabriquéssim als nostres artistes per poder-los homologar amb els de fora.

Això va durar fins al 1968. A partir d’aquell moment els va semblar inadmissible anar-hi de bracet. Però el cas és que feia quinze anys que hi anaven. A aquest joc hi van estar jugant tot el temps que van necessitar per consagrar-se. El Luis González Robles [destacada figura de l’aparell cultural franquista] movia un dit i tots formaven. Tots: el Saura, el Millares, el Tàpies, el Cuixart, el Canogar... Tots.

Tot anava a Madrid. Un 90%, vaja. I les poques vegades que no hi anava t’ho feien saber. “Hombre, Francesc, que ya compramos el somier de Tàpies [per al Museu d’Art Contemporani de Barcelona].” No sé si va costar 100 milions de pessetes. A la junta érem unes vint persones i jo em quedava sempre sol. “Ya está Francesc con sus cosas...”. Jo no era només el defensor de Catalunya, jo defensava que es repartís millor a tot arreu. Recordo la baralla que vam tenir amb un Romero de Torres sensacional que s’havia de comprar a Veneçuela. Destino? Jo: Còrdova. Es va aixecar el subdirector general: “Francesc, te lo agradezco mucho porque yo soy cordobés, pero una pieza así no puede ir a Córdoba, ha de venir a Madrid.” Un altre membre, molt savi: “Si ha de ir a Córdoba a pudrirse yo presento la dimisión de esta junta.” Un Romero de Torres comprat per l’Estat anava a Còrdova a pudrirse.

O a un altre lloc, és igual. Per quin motiu aquest museu nacional nascut en democràcia també va haver d’anar a Madrid? Per què l’Orquesta Nacional de España tocava a preus populars a Madrid i quan venia al Palau de la Música ens feien pagar el mateix que quan venia el Karajan? I tot és així. Conclusió: tot ens ho hem de fer nosaltres. Per molt que diguin que estem a l’Espanya autonòmica, allà encara hi ha la mentalitat de la España de los grandes museos del estado y los provinciales.

No, jo no. Però algú l’hauria de fer, i tindrà feina. Perquè una cosa és intuir-ho i una altra, demostrar-ho.

Doncs que per ajudar a fer famós un artista hi ha hagut un promotor que ha pagat l’opinió pública. Jo n’estic segur, seguríssim, que s’han maquinat aquest tipus d’estratègies comercials, però si no trobem la prova... I això vol dir anar als arxius dels grans marxants del segle XX i rastrejar les seves facturacions a la recerca d’aquestes remuneracions.

Per mi és plaer, sens dubte. Soc absolutament hedonista.