“Quan soc al desert del Sàhara sento que soc jo”

És un lloc que em transmet molta calma, quan soc al desert del Sàhara sento que soc jo, hi gaudeixo molt de la soledat, el silenci... Quedar-m’hi a dormir amb el meu Land Rover, amb un cel que només es veu allà, una cúpula celestial amb estrelles que arriben a l’horitzó... M’agrada la gent que viu al Sàhara, com els tuaregs, un poble que ha sabut adaptar-se a un dels llocs més inhòspits de la terra. Aquesta gent em sembla una lliçó de vida, amb la seva honestedat, hospitalitat, la capacitat de sobreviure, com aprofiten i respecten el medi... És un lloc que m’inspira molt.

Jo vaig aprendre a conduir amb un 4 llaunes i vaig viure moltes històries genials amb aquests cotxes. En acabar el guió, vaig decidir quin cotxe triava: el Peugeot 504, el 600, el Renault 5... I com que el 4 llaunes em portava tants records, vaig decidir no ser-li infidel.

El primer viatge que vaig fer pel Sàhara va ser el 1990 amb un Seat Panda; vaig travessar el desert algerià fins a la frontera amb Mali. Allà, acampat al desert, vaig conèixer uns francesos que viatjaven amb un Peugeot 504 per vendre’l a Mali o Nigèria. Si arribaven, podien tornar en avió i cobrien despeses. Aquest va ser l’origen d’aquesta història.

No en aquell moment, però des de llavors he viatjat pel Sàhara més de 40 vegades i en gairebé tots els viatges m’han passat situacions molt cinematogràfiques que m’han quedat al disc dur, fins que un dia vaig començar a pensar a fer una història per a la pantalla gran amb totes aquestes històries que he anat vivint.

Sí, el cotxe que va quedar segon al primer París-Dakar va ser un Renault 4 dels germans Marreau, que a la segona edició van guanyar. És el mateix cotxe que hem recreat, fins i tot els adhesius i el número 131. Només els hem canviat la pintura, perquè duien un cotxe de color groc amb una franja vermella que es mimetitzava amb els colors del desert.

Sí, vam rodar Hermanos del viento a Itàlia i Àustria i ens vam fer bons amics. Un dia sopant amb ell em va demanar si tenia alguna idea al cap per fer una pel·lícula i li vaig dir que volia fer aquesta història. Ell em va dir que la volia fer i em vaig posar a escriure.

Com deia Karen Blixen, al desert Déu i el diable són la mateixa persona. Jo volia transmetre per un costat aquest viatge d’aquests tres fracassats de la vida amb la seva aventura i desventura, i mostrar també tota aquesta realitat que hi ha al desert, que m’he trobat moltes vegades, de gent que intenta arribar a Europa i no se’n surt, i aquesta sensació de fracàs que els queda.

Em va semblar interessantíssim, perquè vaig tenir l’oportunitat d’entendre el que passa a Catalunya des de dins, parlant amb uns i altres. Ens havíem marcat com a objectiu intentar ser com més neutrals i objectius millor, perquè era un projecte enfocat sobretot al públic internacional de Netflix. Sabíem que a Espanya hi havia una saturació d’informació i dues posicions molt ancorades, els independentistes i els no independentistes, i sabíem que tots els mitjans de comunicació estaven molt lligats a una posició o l’altra. Volíem fer alguna cosa que s’entengués a fora, que l’entengués algú que no en sabés absolutament res.

No, vam tornar el premi que ens van donar primer de tot perquè ens va semblar una trampa. L’organització del festival ens va dir que Puigdemont seria a l’acte però no intervindria per res, i després va intervenir i va ser l’encarregat de donar-nos el premi. No ens semblava just que l’organització digués una cosa i en fes una altra totalment diferent. En segon lloc, perquè si hem intentat ser objectius i neutrals en el documental, volíem mantenir-ho, i en rebre el premi de Puigdemont vam sentir que aquesta neutralitat s’havia trencat. Si ens haguessin lliurat el premi Puigdemont i Iceta, per exemple, no hauria tingut cap problema a recollir-lo. Però em va semblar tot molt polititzat, la veritat.