Cultura

PEP TUGUES

dirctor artístic del Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès

“La dansa ha de formar part de l’imaginari del públic”

A casa seva, cadascú fa el millor que pot. I per tant les ajudes com la Quinzena, les col·laboracions, la suma què dèiem abans, són una oportunitat
La Quinzena de Dansa Metropolitana (del 13 al 31 de març) surt també al carrer a buscar els espectadors
Hi ha coreografies que sense la Quinzena no veurien la llum. Ara se les difon amb aquest paraigua comunicatiu
Escollir és renunciar. Triar una cosa és deixar-ne d’altres fora. Cada programador, a casa seva, fa el millor que pot

Pep Tugues és el director artístic del Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès. Enguany s’han sumat a l’aventura de programar dansa dins del paraigua la Quinzena de Dansa Metropolitana, del 13 al 31 de març. En aquesta segona edició s’escampa per nou municipis, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Cal que la dansa guanyi espai. Aquest cartell el reivindica.

Programar dansa és un repte, encara.
Jo crec que ja és un repte programar. I, si ho fas en dansa, doncs encara més, perquè costa d’arribar a l’espectador: l’has d’educar donant bona dansa, amb espectacles de qualitat, i necessita el seu temps. És un cuinat a foc lent. Però, a Sant Cugat del Vallès, que ja hi portem 25 anys, no hem deixat mai de programar dansa; hem tingut una programació estable de dansa i el públic el vas creant. I si és bo l’espectacle, no et falla.
Què permet la Quinzena? Visibilitat? El pressupost que mou, 1,6 milions d’euros, permet produccions per fer-la al carrer, i també esperonar coreògrafs que facin obres específiques per a l’ocasió.
Per a mi, ens ha permès programar horitzontalment, com diu el Cesc Casadesús [director del Grec i coordinador de la Quinzena]. Hi hem anat els directors dels equipaments de les nou ciutats i hem pogut fer una programació totalment horitzontal en la qual cadascú ha aportat allò que millor té. Així ens ha quedat una programació molt reeixida en què hi sortiran guanyant els veïns de la nostra ciutat, però també els espectadors que vulguin recórrer per sobre aquests prop de 200 espectacles. A Sant Cugat del Vallès, concretament tindrem una programació molt més rica, que sense la Quinzena no la tindríem. I també és cert que guanyem una visibilitat a l’àrea metropolitana, que no existiria sense la Quinzena. Es tracta d’ampliar l’altaveu i alhora rebre una sèrie de propostes com les de dansa al carrer. Aquestes són les que més ens engresquen perquè són les que aproximen la dansa al públic. Trobar-te dansa al carrer, sigui a la plaça Octavià de Sant Cugat o en alguna plaça de Badalona, o a Viladecans, és un dels actius. La Quinzena va a buscar-los.
Hi ha espectacles que, volgudament, circulin per les ciutats com ‘Hippos’ o ‘Block’.
Exactament, crec que Hippos es veu a totes les ciutats. I és un espectacle magnífic: tots els volíem programar, i la Quinzena ens ho ha posat en safata. O altres, com Camut Band, que ho faran a tocar dels Ferrocarrils. Primer veuran ballar a fora i els donem l’oportunitat a qui els interessi de veure ballar a dins.
Casadesús, actual director del Grec que també coordina la Quinzena, ja va intentar seduir els teatres comercials a l’agost amb el Dansalona, quan era director del Mercat de les Flors.
Sí, aquesta idea el que fa és enriquir-nos: és sumar. És la idea del Centre Comercial. En comptes d’ajuntar diferents botigues, la Quinzena el que fa és ajuntar diferents municipis. Ajuntem forces perquè la dansa sigui més viva que mai. I és important valorar que es fa concentrat en el temps. En aquesta Quinzena. Després cadascú tornarà a fer la seva programació estable i continuarem mantenint el públic. La Quinzena és el moment d’explosió, d’eclosió de la dansa. En què passaran moltes coses. Des del 13 de març a la plaça de la Catedral de Barcelona, fins al 31, en cada una de les places dels nostres municipis, que ballarem tots junts a les dotze del migdia.
Parlem de cooperar entre teatres. Fins i tot veïns. Fa uns anys, això era inimaginable. Cadascú tenia prou feina amb mirar per ell. Abans hi havia competència, desconfiança; ha canviat molt, això.
Hem après tots que, si sumem, fem millors programacions. Això de tancar-te al teu despatx i fer un calendari de programació, ja no és bo per al teu municipi, ni per a la teva programació. En canvi, ajuntar-te amb altres programadors, compartir programacions horitzontals compartint idees permet enriquir la teva programació. Perquè tu no deixes de treballar per al teu públic. Aquest és el nostre objectiu: el públic; algunes vegades fidelitzat; d’altres, esporàdic, o que passava casualment per allà…Ajuntar-nos ens enriqueix com a professionals i també les nostres programacions.
Teatres Amics i Teatres en Xarxa ja són formes de treballar transversalment. Sant Cugat va liderar la de Teatres Amics.
Aquestes són dues idees que el que permeten és que els equipaments municipals ens reunim per fer una proposta conjunta. En aquest cas, amb Teatres Amics vam fer la producció de Vilafranca, que va ser un èxit rotund. Ni en el millor dels somnis havíem aspirat que després anés al Lliure, al Temporada Alta, fes mes de 30 bolos… Va ser molt ben rebut pel públic, però també ens van dir que la feina dels teatres municipals, potser no és produir. Nosaltres les hem d’exhibir. Abans he posat el Centre Comercial, doncs nosaltres som una botiga amb una aparador, i potser no hem de cosir la roba. Ja ens arriba feta d’altres centres de producció: hi ha el TNC, el Lliure o l’empresa privada, com Focus o Anexa, que produeixen i nosaltres ens hem de dedicar a agafar el millor.
És el cas de Teatre en Xarxa. Que agafa produccions del TNC i els dona una segona vida als seus teatres.
És l’oportunitat d’agafar una producció del TNC i que rodi; nosaltres hi estem treballant també amb altres teatres municipals. El Teatre Nacional de Catalunya veritable serà aquell teatre que es fa al teatre de Les Glòries i que després giren per tot Catalunya. Això és el que ha de passar. Com ho fem? És el que estem treballant. Tenim reunions periòdiques amb el Xavier Albertí (director artístic del TNC) perquè hem de buscar que les produccions del TNC girin, que sigui fàcil i que hi puguin comptar tots els teatres de Catalunya. Aquest és un objectiu que no hem de perdre.
Però n’hi ha que són impossible de traslladar arreu, encara que només sigui per dimensions, no?
No sempre ha de sortir de gira la producció de la Sala Gran. La bona persona de Sezuan és una magnífica producció que ha de sortir de gira, i potser no tots els teatres de Catalunya la poden acollir. Però sí que n’hi ha d’altres de la Tallers o la Petita que s’hi poden traslladar. Cadascú ha de trobar la que vagi bé a les seves necessitats i, sobretot, als nostres públics.
Veient l’èxit de la Quinzena, amb la dansa, no seria raonable preveure algun altre programa per al circ, o el teatre familiar o el de carrer?
És que dins del país ja tens moments. De circ, tenim Fira Trapezi de Reus; de teatre de carrer, tenim Tàrrega i Viladecans…
Sí però en aquest camp per a la dansa ja hi és el Sismògraf!
Aquest any la Quinzena ha fet una aposta per les produccions, per les coproduccions. Crec que això és un valor afegit. Gràcies a la Quinzena hi ha espectacles que poden tirar endavant. I , per una altra banda, hi ha programació internacional. Aquesta mirada que enriqueix.
Insisteixo, atrevir-se amb circ, per exemple?
És complex, no és fàcil. A més del Trapezi, hauríem de veure com ajuntem algun moment de l’any que passin coses en circ. Sí que seria interessant aconseguir ajuntar-ho entre tots per construir un castell de focs, que capti l’espectador i que després no sigui efímer.
A Sant Cugat celebreu els 25 anys del teatre auditori. Quan va néixer, es va pensar que podia atraure públic de Barcelona a la seva cartellera. Per això es programava un i dos caps de setmana i produccions d’estrena.
Ens hem hagut d’adaptar als temps. Continuem fent estrenes (com la de La dansa de la venjança, que ara és a la Villarroel). Però hem vist que no és la nostra raó de ser. Nosaltres programem 120 funcions a l’any. Per tant, n’hem de fer dues o tres estrenes, però la resta són espectacles que exhibim: fem circ, fem poesia, dansa, teatre, música clàssica, musica moderna… La nostra feina és més ser aparador que produir. Ara, fer-ho puntualment ens permet donar aquell caramelet, aquella joguina nova que veu el nostre espectador per primera vegada. Amb el risc que això comporta.
Probablement, fa 25 anys es valorava molt la dimensió del pati de butaques, per fer-lo més sostenible i ara, en canvi, es valora molt més la proximitat, no?
És clar, quan tens 900 butaques has de buscar espectacles que puguin arribar a 900 espectadors. I això fa que et deixis al tinter una sèrie d’espectacles que et fan lamentar no disposar d’una sala de 450 o 500 localitats. O et trobes amb espectacles que demanen molta proximitat, i el posen en un escenari que entre l’última fila i l’escenari hi ha 28 metres de distància. Hem de trobar el millor per a l’espectacle. Perquè això acabarà sent el millor per al públic. I al públic que et ve un cop, l’has de satisfer i que es converteixi en públic esporàdic o fidel. O que tingui interès a mirar la programació, com qui mira un aparador. Mires el vestit, i si t’agrada te’l compres.I vas passant-hi fins que en trobes un que s’adapta bé als teus gustos.
Però no us podeu pas queixar de nivells d’ocupació, tot i la dificultat del gran pati de butaques.
No ens podem queixar. Tenim una mitjana superior al 85% d’ocupació. Més de 80.000 persones assisteixen a la programació estable del teatre auditori. És fantàstic poder treballar per a aquest públic. El que hem de treballar fermament és que no ens abandoni. No el podem defraudar, hem d’aconseguir una programació que li agradi.
És un problema o una oportunitat programar un teatre al costat de la cartellera de Barcelona.
És clarament una oportunitat. Vivim en un món on la comunicació és molt important. Ara de tot el que passa a Barcelona se n’assabenta tot Catalunya. Que una obra triomfi a Barcelona és un altaveu i una garantia perquè vingui públic a Sant Cugat.
Però el risc és que l’espectador inquiet, ara amb una T10, pugui anar a Barcelona a veure-ho durant la temporada.
Cap problema, que hi vagin. El que hem de procurar a Sant Cugat és que vinguin espectadors.
Coneixeu la procedència dels vostres espectadors?
Les dades varien. No és el mateix un concert de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, que bàsicament és públic del municipi, d’un concert de La Niña Pastori, que fem demà per celebrar el Dia de la Dona. Són dos tipus de públics molt variats. Quan agafem la mitjana de tota la temporada, i comptant només amb les dades de què disposem, veiem que entre un 78-82% són de Sant Cugat.
És un públic local molt actiu.
I ferm i fidel. També tenim l’abonament que és el 25% del públic. Però també tenim un públic que ve del Vallès (10-15%) i un 5-7% pot venir de la capital, de la ciutat de Barcelona. I varia molt en funció de la programació. Per exemple, ara tindrem Carmina Burana de Maria Rovira o el Ballet Nacional de España presentant Electra, dins de la Quinzena. És probable que, impulsats per la Quinzena hi hagi públic que vingui d’altres ciutats. Cal comunicar, i fer-ho bé, i molt.
A Sant Cugat, és habitual que abans d’una funció de dansa el públic pugui assistir de franc a l’assaig de la tarda. Arriben a dialogar amb els coreògrafs? Quin resultat us dona aquesta acció tan concreta?
Això és fantàstic. El públic ho agraeix molt. Diumenge passat, dues hores abans de la funció, unes 200 persones van venir a l’assaig i Víctor Ullate els va oferir l’últim acte de Carmen. Després van tenir el luxe que Víctor Ullate se’ls adrecés. I això no ho tindràs quan vegis la funció, perquè el públic marxa un cop acabada l’actuació. La conversa amb Ullate et prepara per poder gaudir molt millor de l’espectacle que veuràs al cap d’una estona.
En aquesta segona edició, la Quinzena ha tingut l’oportunitat de coproduir espectacles. Com ‘Flamingos’, d’Alberto Quesada, entre d’altres.
Amb la Quinzena es vol enriquir les programacions dels teatres que hi intervenen però també poder contractar més artistes i que augmenti la producció. Hi ha espectacles que, sense la Quinzena, no veurien la llum. (Passa com el cas de Vilafranca de què parlàvem abans.) I això presentar-ho dins de la Quinzena, en aquest paraigua comunicatiu i presentat en algunes de les nou ciutats, incloent-hi Barcelona, dona visibilitat als espectacles, i si el títol és reeixit, sortirà amb una bona crítica i bones lloances del públic i potser arribarà més lluny del que hauria passat en condicions normals.
Fins ara, la por de fer una acció compartida municipal són els possibles canvis electorals. Casadesús estava convençut que continuaria, sortís qui sortís als ajuntaments, perquè els tècnics municipals hi han cregut fermament.
Esperem que sí. És que és un bon projecte. Enriqueix la programació de la teva ciutat. Davant d’aquestes premisses, crec que les ciutats haurien de continuar apostant-hi, i potser augmentant-hi el suport. Perquè és bo estar dins de la Quinzena. Des de Sant Cugat podem dir que hi hem entrat aquest segon any i hem vist una forma de treballar molt bona, ens ha enriquit la nostra programació, i crec que hi hauria d’haver una tercera edició.
Coneixeu la programació que fan els altres teatres municipals?
Entre els teatres municipals tenim altres fòrums. A la Quinzena, en canvi, només hi vas a parlar de dansa. I això és diferent d’altres reunions en què parlem de teatre, de circ, de poesia (nosaltres som el festival nacional de poesia), que completa la nostra programació eclèctica, que és la nostra carta de presentació.
També el Pla Integral de la Dansa busca donar oportunitats per programar dansa més enllà. Per exemple, posar dansa festiva contemporània en els cartells de festa major,s’ha insinuat al Sismògraf.
Sí. Et refereixes a espectacles que tenen moviment. La dansa necessita una ajuda, com la necessita la poesia o el circ o un tipus de teatre. Aquesta ajuda, els programadors l’hem de rebre amb aquestes reunions per poder plantejar-la als nostres teatres i apropar als nostres públics. Hem d’entendre la dansa com una inversió. No sempre surten bé les coses quan programes dansa, a la primera. Però has de tenir paciència i constància fins a convèncer el teu públic que en la dansa també hi trobarà plaer a l’escenari. La dansa també ha de formar part del seu imaginari d’aquest coneixement de què tot ésser humà vol disposar.
I aquesta oportunitat de barrejar disciplines: com pot ser el Noves Escenes de L’Auditori. Heu explorat aquest camí?
Nosaltres treballem amb molts fronts. Volem tenir la mirada a saber com rebrà les diferents propostes el nostre públic. Hem d’admetre que podem experimentar, però fins a cert punt. Hem de disposar d’una programació que arribi a molts tipus de públic.
Quina ha de ser la paciència que pot tenir un programador, que pot ser un gran defensor de la dansa o bé que pateix per complir amb les demandes d’ocupació per part dels seus caps.
Hem de mirar el pressupost de què disposa cada programador. Escollir és renunciar. Triar una cosa és deixar-ne d’altres fora. A casa seva, cadascú ho fa el millor que pot. I per tant les ajudes com la Quinzena, les col·laboracions, la suma què dèiem abans, són una oportunitat.
Fora de la Quinzena, vosaltres heu tingut molt clar programar dansa.
Perquè ho he incorporat a la programació des del principi. A vegades, hi ha espectacles que el públic rep com tu no esperaves, per això parlava de paciència. Has de fer veure a l’espectador que la dansa forma part del seu perímetre i del seu interès. També val l’experiència de programar dansa amb música en directe. Per exemple, amb el Ballet Nacional de España, i el seu Electra, el presentarem amb l’Orquestra Simfònica del Vallès en directe. Esperem que el públic vegi que és un plaer veure dansa i musica en directe. Quan ho aconsegueixes, la paraula dansa ja no és un problema dins la ment de l’espectador, sinó que es converteix en una virtut. I j s’atreveix a mirar els espectacles de dansa que hi ha a les teves programacions. Ara bé, has d’informar bé al teu espectador. Que no es pensi que veurà una cosa si és una altra. Aclarir-li, per exemple, si és dansa contemporània, clàssica, neoclàssica... Has de tenir una programació eclèctica amb títols tradicionals i d’altres de moderns. Has d’aconseguir que l’espectador s’obri per poder rebre la dansa. Tot i que sigui un tipus d’art més difícil de rebre com podria ser el teatre, per exemple. La dansa sempre necessita una ajuda però el plaer que pot trobar en un espectacle de dansa pot ser molt superior als plaers que pots trobar amb espectacles amb la paraula.

Sant Cugat vol més escenaris

El director artístic del Teatre Auditori de Sant Cugat celebra el seu equipament de 900 localitats, però admet que, a vegades, hi ha espectacles que demanen una altra proximitat. Per això s’està plantejant un futur escenari C per a concerts i també per a muntatges de petit format, i insinua la demanda d’una sala B, d’una capacitat mitjana. “La responsabilitat d’un programador és detectar un bon espectacle i col·locar-lo al millor espai de la ciutat, no al que gestiona. A vegades decidim que s’ha de veure un espectacle a Sant Cugat però ens adonem que el teatre auditori no és el seu millor lloc. Ens agradaria moltíssim tenir una sala B per disposar d’aquest espai de proximitat i que ens permetés posar l’escenari allà on ens agradaria, no únicament frontal, com fins ara.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor Giuseppe Tavani, el primer catedràtic de catalanística a Itàlia i Creu de Sant Jordi

Barcelona

Caballé, sempre a Peralada

barcelona

Un mirall humà

barcelona

El Domini Màgic creix

Santa Coloma de Farners

Dia de Hellboy a les llibreries de còmics

Barcelona

Ballar en la catedral gòtica musical

BARCELONA

Manuscrits de Sant Feliu

Girona

La 33a edició del Festival de Peralada homenatjarà Montserrat Caballé amb un recital íntim de Sondra Radvanovsky

Barcelona
Crònica
Lletres

Rap i poesia clàssica

Barcelona