“Amb els secundaris es pot anar més lluny”

La immediatesa de la televisió m’agrada bastant. Estàs molt temps fent un mateix personatge i succeeixen coses que ni tu mateix t’esperaves. Jo, sincerament, prefereixo fer personatges com aquest, perquè m’ho passo més bé. Disfruto molt fent un secundari que tingui substància. Amb un secundari normalment tens més llibertat i pots anar més lluny, et pots passar una mica més.

M’agrada pensar que ja entro en un moment vital, amb 41 anys, en què la gent disfruta molt més de la meva actuació que de la figura que en un moment donat pugui representar. Crec que el públic s’ho passa millor amb un personatge com el que faig en aquesta pel·lícula. Segueixo fent de protagonista, ara en una sèrie de Telecinco, però amb personatges com Jonan sento que el públic ho agraeix i li agrada que el sorprenguin. Aquest el sorprendrà.

Sí, podríem dir que és un personatge-ombra, el motor de la meva trama és el personatge de Nathalie. Jonan li fa de suport i és un personatge molt manipulable, amb molt poca intel·ligència emocional i molt llançat, però sense mirar massa cap a on. També és un personatge molt animal i molt infantil, ha estat molt divertit d’interpretar. Ha anat sorgint a mesura que hem anat rodant, s’ha filmat cronològicament i podem dir que ha brotat així.

La seva història ja venia escrita, em vaig documentar molt en l’època de finals dels setanta, els vuitanta i principi dels noranta amb el tema de l’heroïna a Espanya. A més soc de San Blas, un barri que era el centre de l’heroïna de Madrid dels vuitanta, he conviscut i he vist al carrer el que és aquest problema i com destrossa els consumidors que hi estan enganxats. Va ser com refrescar tot el que vaig conèixer de nen mirant informació per internet, com un viatge, que també em va permetre veure el moviment punk dels vuitanta, les tendències que hi havia, la poca informació que circulava... Va ser una mica per acostar-m’hi, però l’essència del personatge, el que més he buscat, ha estat el nen que porta a dins, dependent, mancat d’afecte, que no vol decebre a la figura de dona o mare que representa Lola [Nathalie Poza]... És un noi perdut, amb molt poc amor.

Sí, potser no seria exactament així, però tot està a favor de la història que s’està explicant i de per on passa la trama. Em vaig entrevistar amb un parell d’ex-heroïnòmans, i em van explicar que igual que l’heroïna és la sensació de plaer més gran que han tingut, la síndrome d’abstinència és una de les pitjors sensacions que han tingut. A part de les nàusees, tots els músculs del cos et fan mal.El meu personatge diu una frase que explica aquesta sensació: “Em vull morir”. Però insisteixo, he interpretat un personatge-ombra, de suport, satèl·lit, perquè tingui sentit el conjunt de la trama.

Crec que és el seu gran valor, i no està fet perquè ara toqui. Està escrit des de fa molts anys, i a més ha de ser així, té una coherència total, és necessari per a la història que les protagonistes siguin dues dones de més de 40 anys.

La nostra referència per a l’atmosfera en què el públic no sap exactament què està passant és Tarda negra (Tarde de perros), amb Al Pacino. I jo en concret m’he inspirat en John Cazale, que hi fa un personatge-ombra.

Sí, estem parlant dels anys vuitanta, i l’heroïna crec que és la droga més destructiva que hi ha. Des del moment que es comença a consumir, si no es deixa, l’esperança de vida és de 10 o 15 anys. Fa temps que no visc al meu barri, però crec que ara passa amb la metadona. A San Blas, de la generació anterior i dues anteriors a la meva va morir bastanta gent. De fet, al meu col·legi hi havia molts nens més petits que jo que els seus pares ja no hi eren o estaven malament pel tema de les drogues.