Qüestió de principis

Passats poc més de tres mesos des que la Càtedra Ferrater Mora va dedicar un dels volums dels seus “Noms de la Filosofia Catalana” al crític literari, pensador i periodista Josep Maria Capdevila (Olot, 1892-Banyoles, 1972), els dos principals especialistes en l’obra de l’olotí, presents també en aquell recull miscel·lani, lliuren ara a la col·lecció “Josep Pla” de la Diputació de Girona una recopilació de la seva obra assagística relacionada amb qüestions d’estètica i filosofia.

Les paraules i les coses, aplec d’articles apareguts entre les dècades de 1920 i 1930 a revistes i diaris de l’època, permet acostar-se a una veu de referència entre la intel·lectualitat catalana d’entreguerres per l’amplitud dels seus interessos i coneixements, que li permetien abordar temes de crítica literària, d’estètica i de filosofia en un sentit ampli i defugint raonaments abstrusos; per exemple, per assajar una reflexió sobre el riure, per definir els límits de la sinceritat, per elogiar la noció de respecte o per dibuixar el perfil de l’home utòpic.

A banda de la seixantena de peces que formen el volum, presentades, seleccionades i editades per Joan Carreres i Joan Cortada, s’hi inclouen quatre blocs més extensos dedicats a alguns dels seus “autors més íntims”: Francesco de Sanctis, Joan Alcover, Joseph Joubert i Eugeni d’Ors, especialment remarcable, aquest darrer, pel fet de tractar sobre el llegat de qui havia considerat el seu mestre i referent a la Barcelona anterior als anys vint, i escrit en data més tardana a la del conjunt dels articles editats. També és cronològicament posterior el text que tanca el volum, “Els meus llibres de capçalera (confidències)”, publicat originàriament a la revista Canigó de Figueres el desembre de 1971 i en què evoca la lectura primerenca, als nou anys, de Mireia i Nerto, de Mistral, la grata companyia que li havia fet el Llibre de contemplació de Ramon Llull, pels volts de 1909, que el tenia “encisat i gairebé obsedit per la bona raó del seu llenguatge, lleugerament arcaic”, i les Poesies de Joan Maragall, per “la visió directa de les coses, sense exprimir-les amb metàfores, quasi mai”.

La majoria dels textos seleccionats van aparèixer a La Veu de Catalunya, i en nombre menor, a La Publicitat, La Paraula Cristiana o La Revista, però tots tenen en comú, tal com assenyalen els compiladors, “uns pensaments clars i diàfans, escrits amb un volgut to d’humilitat i naturalitat, que ens recorda la proximitat de la conversa”, sense renunciar, de tota manera, a expressar “amb fermesa” les seves “meditades conviccions”. Al capdavall, tal com ho valora Cortada en la seva introducció, “en la filosofia de Capdevila es tracta fonamentalment sobre una qüestió de principis en tots els ordres”.