Cultura

MARTÍ GIRONELL

Escriptor

“M’agrada saber què va passar quan no hi érem”

La millor informació possible és la dels familiars, que porten dades gravades al cap i al cor
Els autors sabem que les novel·les sempre tenen molts possibles inicis
Puc estar escrivint una història que em va cridar l’atenció temps enrere i me’n pot arribar una altra que també m’interessi

Avui parlem amb un autor que pot dir una cosa que ara mateix no pot dir cap altre: és el més venut en ficció en català durant el darrer any, amb la novel·la La força d’un destí, Premi Ramon Llull 2018, publicada per Columna.

Trenta-cinc mil exemplars només en català. Després sentirem a dir que la gent no llegeix. Per fer llegir, però, primer cal escriure. Vostè va començar a publicar ficció el 2007, amb ‘El pont dels jueus’, i des d’aleshores ja no ha parat d’escriure. Acompanya les seves obres fent moltes presentacions i a més té la disciplina de treballar de manera simultània en diferents novel·les.
És veritat. Jo crec que tot parteix de la curiositat que em fa estar sempre amatent a les coses que passen al meu voltant. Aleshores, puc estar escrivint una història que em va cridar l’atenció temps enrere i pel mig me’n pot arribar una altra que també m’interessi i em faci obrir un altre document. També pot passar que en surti una de tercera, i aleshores això ja seria un circ de tres pistes que procuro no tenir [riu].
Vostè és conegut sobretot com a autor de novel·la històrica, prehistòrica fins i tot, però fa la impressió que amb aquesta, ‘La força d’un destí’, ha volgut confirmar que pot tocar diferents gèneres i que es pot endinsar en altres camps desconeguts.
Jo hi crec, en això. Ens podem acabar especialitzant en algun gènere però ens pot interessar tot. Igual que quan vaig començar a fer ràdio escoltava diversitat de locutors, des de musicals o esports fins a informatius, buscant la meva pròpia veu i el meu propi estil, doncs en la literatura també em passa que puc llegir autors i autores de diverses èpoques i diversos estils fins a arribar a configurar el meu, d’estil. Un estil que continuarà basant-se en la novel·la històrica, perquè m’agrada saber què va passar quan no hi érem i traslladar-ho als lectors de la nostra època. M’agrada fer aquesta gimnàstica i compartir-la.
Durant molt de temps va estar professionalment vinculat a TV3, on va presentar informatius i va popularitzar la figura de l’home del trànsit. Recentment ha pres la decisió de deixar la tele per centrar-se en l’escriptura.
Feia quatre anys que hi pensava per poder centrar-me en el fet d’escriure i el que suposa escriure. Això que vostè citava abans, d’acompanyar les obres, d’aconseguir que arribin a tot arreu, que si no hi arriben les hi facis arribar tu. Tot això comporta temps i desgast. Va arribar un moment que vaig veure possible demanar una excedència. I aquí estem, defensant l’escriptura a peu i a cavall.
Anem, doncs, a aquesta ‘La força d’un destí’, on explica una part de les peripècies de Jean Leon, nom artístic de Ceferino Carrión, que va fugir de Catalunya i va fer fortuna als Estats Units, on va obrir el restaurant La Scala i va fer amistat amb estrelles del Hollywood gloriós dels anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la idea d’escriure aquesta novel·la va arribar-li una mica de casualitat.
A un grup d’escriptors als quals ens acabaven d’adaptar les nostres novel·les a diferents formats, al teatre, al cinema, al còmic, ens van convidar a un dinar on se servien vins del celler Jean Leon.
Un vi, per cert, que es pot trobar al mercat, que la gent no es pensi que era un producte dels anys cinquanta.
I tant. És un vi molt bo, negres, blancs, rosats i escumosos. Doncs en aquella trobada d’escriptors vaig descobrir que Jean Leon no només era una marca sinó també una identitat, la d’un home que es deia Ángel Ceferino Carrión Madrazo, nascut a Santander, que va fugir de l’Espanya postfranquista i va emprendre un viatge cap als Estats Units colant-se de polissó en un vaixell a la recerca dels seus somnis. Aleshores em vaig enamorar del personatge.
A la novel·la es nota, aquest enamorament. Però, curiosament, a la portada opta per la imatge de l’actor James Dean, gran amic de Jean Leon. Es va decidir així per raons comercials o potser perquè no existeixen bones imatges de Ceferino Carrión?
No hi ha massa material gràfic bo de Jean Leon. I el que hi ha està vinculat al vi. Posar-hi James Dean és també una decisió comercial, perquè sempre és bo que el llibre entri pels ulls. És un bon reclam proposar la imatge de l’elegància, el bon gust, del mite que representa James Dean.
I d’altres personatges amb els quals ell va acabar tenint vincles gastronòmics i vincles etílics. Fins al punt que el seu restaurant creava plats dedicats. Canelons de rostit amb tòfona blanca per a Elisabeth Taylor, el filet de bou a la Paul Newman, vodka amb xocolata per a Rod Hudson...
A més de la personalitat de Jean Leon, un dels grans encerts del restaurant va ser efectivament la cuina, molt diferent del que se servia en aquella època a Hollywood. Jean Leon tenia un cuiner d’origen gallec, Emilio Núñez, i junts van tenir la vista d’oferir una barreja de cuina mediterrània, francesa, italiana i espanyola.
Cuiner i confident...
Sí, jo me’ls imaginava com en Quixot i en Sancho Panza. Ell l’il·luminat, el visionari, i l’Emilio el que el feia tocar de peus a terra. Però sobretot l’Emilio era un gran cuiner. Van conquerir l’estómac de gent que encara no era ningú. Paul Newman, per exemple, va reconèixer que va acabar essent una estrella en part gràcies als consells que li va donar Jean Leon.
Assumint alguns papers inicialment pensats per al desaparegut James Dean...
Exacte. Posem-nos en la pell d’aquella gent que compartien proves i càstings. De cop, un dels amics es mor i les grans majors es fixen en un home que més o menys s’hi assembla. Un home que casualment té al costat algú com en Jean Leon, que el convenç que accepti els papers perquè el tren només passa una vegada.
És molt divertit perquè a més d’explicar alguns dels plats dedicats a aquelles incipients estrelles també revela alguna addicció inconfessable, com ara el xampany amb suc de taronja que no parava de beure Alfred Hitchcock. Espero que els hereus de Hitchcock no s’ho agafin malament.
No [riu]. Tot això són anècdotes que el mateix Jean Leon explica en l’única biografia que se n’ha fet, a partir d’unes converses que va tenir amb el periodista Sebastián Moreno. Es titula El rei de Beverly Hills i ja està descatalogada. Una d’aquestes anècdotes explica precisament que, a més d’agradar-li els gelats i les patates fregides, a Alfred Hitchcock li agradava molt el còctel Mimosa, que van idear amb Salvador Dalí. Són detalls que ajuden a aproximar al lector tot aquest mon glamurós.
I després, és clar, hi ha l’amistat amb Frank Sinatra. Aquí vostè fa un exercici literari que consisteix a omplir amb la ficció espais i diàlegs que podien haver anat perfectament d’aquesta manera.
Sí. Ava Gardner explica en una de les seves biografies que les majors tenien clàusules imposades als actors i actrius. James Dean, per exemple, tenia prohibit acostar-se als cotxes mentre rodava. L’Ava Gardner en tenia una altra, de clàusula, que li impedia quedar-se embarassada. Però Jean Leon no va explicar mai com va conèixer Frank Sinatra; vaig haver d’engegar converses amb el repte que semblessin versemblants perquè, evidentment, jo no hi era.
A més de documentar-se amb biografies i amb diaris de l’època, ha tingut l’oportunitat de parlar amb familiars vius.
Per als que fem novel·la històrica aquesta és la millor informació que podem tenir, perquè els familiars tenen dades que no són documentació, però les porten gravades al cap i al cor. L’enòleg Jaume Rovira, el seu fill Jean Leon júnior i la seva germana Ana, la Chiqui, em van donar diferents perspectives del personatge.
Es veu que a vegades els mateixos familiars havien arribat a sospitar que quan en Cefe els explicava les seves aventures americanes exagerava una mica.
Sí, però quan els va portar a La Scala i van veure com el tractaven Angie Dickinson, i Robert Wagner i Natalie Wood, van entendre que s’havia convertit en el director d’orquestra de la vida de totes aquelles futures estrelles.
L’altre dia em van regalar una ampolla de vi i a l’etiqueta hi figura el suposat número de llicència de taxista de Jean Leon a Nova York. És veritat que va fer de taxista?
Va comprar la llicència a Nova York, però com que el règim franquista, del qual havia fugit, va trobar-lo gràcies a una delació, va marxar a Los Angeles, on efectivament va fer servir la llicència 3055.
Es centra en els dies de glòria del protagonista, tot i que n’explica algunes experiències sentimentals dures, però no entra en l’etapa de decadència ni en els problemes de salut que va tenir. Potser ho ha deixat per a una segona part?
Els autors sabem que les novel·les tenen molts possibles inicis. En aquest cas hi havia la possibilitat de començar-la a Tailàndia, on Jean Leon, quan Hollywood ja havia deixat de ser el que era, va obrir un altre restaurant, que també va anomenar La Scala, per retirar-se. D’aquesta manera podria fer un remember, però com que això ja ho havia fet en altres novel·les, vaig optar per centrar-me directament en el període que va del 1949 al 1981, els seus anys més esplendorosos, quan els seus vins es van servir a la cerimònia de proclamació del president Ronald Reagan. I, entremig, anar explicant tota la peripècia personal i professional amb llums i ombres. Fins allà on vaig poder, és clar, perquè tot i ser molt sociable era un home reservat, que segons què no ho va explicar mai. Com a autor trobava més interessant tot això que no pas furgar en les ferides. Per a qui pugui interessar, ja s’ha explicat que Ceferino Carrión va morir de càncer l’any 1996 després de tornar als Estats Units per fer teràpia. No van ser-hi a temps.

“Pots rondinar, però hi has d’anar”

El protagonista de l’última novel·la de Martí Gironell, la premiada La força d’un destí, és un home que va rere un somni i el fa realitat. Gironell mateix és també una persona que triomfa com a escriptor després de molt de temps treballant de periodista. Recentment ha demanat excedència a TV3 per dedicar-se de ple a la literatura. “Pots rondinar, però hi has d’anar”, li aconsella al protagonista el mariner salvador. Efectivament, els somnis no venen pas ells sols.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Artista i galerista es fonen en una mostra

Barcelona

Explicar un univers

barcelona
Premi de retrat literari Rafel Cornellà-Joaquim Abril

Joan Vinyoli, el gall salvatge

Escriptor

Foc per sanar l’art

barcelona
Crònica

Gran tradició laica

Torroella de M

Arribas a tres bandes

BARCELONA

El Tantarantana combina ‘L’Atlàntida’ de Verdaguer i el record de Wembley per reflexionar sobre el conflicte territorial

barcelona

Marta Prevosti substituirà Mariàngela Vilallonga com a vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Catalans

Barcelona

Més dones que mai

barcelona