Reconciliacions
‘Suite TOC núm 6’ de Les Impuxibles treballa sobre com afrontar el dolor i la malaltia i eliminar l’estigma social, a la Sala Beckett
El muntatge, amb un so omnipresent, pretén integrar també les persones sordes
La compositora Clara Peya surt de l’armari i anuncia que fa una dècada li van diagnosticar un trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Les fronteres de la malaltia (la incertesa fins que no es té un diagnòstic, la sensació de cronificar la medicació, la desconfiança de la societat cap als malalts psíquics) i la convivència amb els que acompanyen els malalts, són els pous on han indagat per estrenar Suite TOC núm 6, a partir d’aquest vespre a la sala de dalt de la Beckett (estaran en cartell fins al 14 d’abril).
Les Impuxibles el formen Clara i Ariadna Peya (coreògrafa també d’obres com ara Maremar i El despertar de la primavera) i també la productora Gràcia Camps. Ara, per explorar el món obsessiu de Clara Peya i les tasques de suport de la seva germana, han disposat fins a 23 teclats per l’escenari. El piano representa la mateixa Clara Peya. Els teclats (molts d’ells deixats pels seus col·legues) són moments de brots. No hi ha ni un segon que deixi de sonar la música i els textos de Judith Velasco procuren anar endinsant-se en la situació. Pau Vinyals i Adrià Viñas són els alter ego de les dues germanes, de la pacient i el personal que la cuida. Vinyals explica que els seus personatges van narrant la situació per, de mica en mica, anar identificant-se amb les dues protagonistes, com si entressin dins seu.
Tot i que l’obra indagui sobre el dolor psíquic, Vinyals celebra que l’obra és un cant a reconèixer la malaltia i a abraçar-la. L’obra també ha integrat, des dels assaigs, Èlia Farrero, que és una intèrpret de llengua de signes, per incloure la comprensió a les persones sordes. Totes les funcions també tindran un servei de sobretitulació, com una eina de normalització de la diferència, un exercici que fa uns anys ja van estrenar els Farrés Brothers a El silenci d’Hamelin. Per a Clara Peya és molt important no arraconar els sords en un espectacle en què l’espai sonor és evident i ells no poden percebre’l. Peya, com ja va dir en la presentació d’Aüc fa uns dies a l’Espai Lliure, se sent una artista privilegiada i que té la responsabilitat de fer visibles els altres grups, en la societat i en el camp artístic, per dignificar-los.
