Espais i memòria

Dictadura 1: any 1962, pis a Barcelona. La mestressa acaba de comprar un televisor, veïns i rellogats paguen dues pessetes per veure un programa, se'n va la llum. Albertí i Cunillé potser no han de demostrar res, però el que percebem és d'una tonalitat pàl·lida i de déjà vu. Si la idea era fer riure a l'estil Berlanga, doncs no s'acaba de copsar. L'únic a qui se sentia esclafir de tant en tant era el mateix Albertí, cosa que ens divertia prou. Talent i correcció en aquest sainet menut i farcit de tòpics, en què falta un ritme i veracitat adequats, entretant hi sobra artifici.

Dictadura 2: maig del 1968, concert de Raimon a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de Madrid. A partir del so original es reconstrueixen els fets. La mirada focal d'un narrador explica al públic el successos del recital mentre s'escolten les cançons originals... L'espectador queda una mica a l'espera d'esdeveniments, però la monodia de l'acte ens deixa prou desconcertats, asseguts a la gespa artificial i en compàs d'espera. Bernat fidelitza el seu estil particular confiant potser que la gent empatitzi amb aquells fets, però els burgesets d'ara ni cantem, ni aplaudim, no ens empeltem d'aquella protesta emocionant i revolucionària. Mirada nostàlgica amb petites dosis d'ironia i bon interès.

Transició: novembre del 1978, som en un plató del estudis Miramar a punt d'emetre Directo de noche, primer programa del circuit català obert a tot l'Estat. Montserrat Roig, Castellet, Lola Flores i els Pecos... Partint d'aquesta anècdota, Jordi Casanovas imagina amb fantasia una situació que explica perfectament el moment històric, la por a trencar de cop amb el passat i l'autocensura comprensible. La combinació divertida entre seriositat i humor reflecteix amb enginy l'època acolorida del pop amb aquell rerefons en blanc i negre. És una mirada tendra i alegre, amb dosis d'encantadora ingenuïtat, vivacitat i frescor.

Democràcia: desembre del 1989, Pasaia, País Basc, una taverna on dos joves sopen i parlen de política i d'art apassionadament. Irromp, de cop, la policia, els GAL, corre la sang... Petita tragèdia meravellosa, la millor escena de l'espectacle, plena d'emoció i veritat. Albet i Borràs exposen un potencial i talent sorprenents. Absorbeixen les mirades d'un públic fascinat per la implacable veracitat i la corprenedora poètica en la dansa dels morts. Excel·lent metàfora i compàs final impactant.

El conjunt és desigual, podríem dir que va de menys a més, però prou interessant com a exercici teatral sorgit de la direcció del Teatre Lliure, la seva originalitat i atreviment són inqüestionables.