Adeu, Scott Walker

Sempre associaré els Walker Brothers als discos de 45 revolucions amb quatre cançons, i sobretot a la irrepetible The sun ain’t gonna shine anymore, que el meu avi em va regalar, per desgràcia per als veïns. Els discos amb els títols traduïts al castellà tenien un poder sobre la nostra suggestió, més quan els tres protagonistes de la banda apareixien amb el seu pentinat beatle i les veus eren més nítides que la d’Elvis. La força melòdica els permetria connectar l’univers del pop britànic amb el binomi Bacharach i David o Sinatra. Ja oblidats, vam descobrir que ni eren germans –com els poc reivindicats Bee Gees– ni es deien Walker. Scott ni tan sols havia nascut a Anglaterra, sinó a Ohio, als Estats Units. El somni de la dècada prodigiosa havia desaparegut i l’univers dels peluts amb pota d’elefant, primer, als anys setanta, i després les formes grotesques dels anys vuitanta, van liquidar aquella esfera del fraseig i l’estil. No va ser fins als anys noranta que, a través de gent tan inspirada com ara Elvis Costello, Radiohead, Perry Blake, Cousteau, Arctic Monkeys, Jarvis Cocker i una llista interminable, van saber valorar la barreja entre melodia i avantguarda sixtie que representava Scott Walker, el més ben parat dels tres suposats germans.

Scott Walker havia nascut el 1943 amb el nom real de Noel Scott Engel i havia estat capaç de ressuscitar als anys noranta gràcies, sobretot, a l’autenticitat del seu art. Això és el que van saber apreciar els joves del canvi de segle. Les dues etapes són prodigioses per la versatilitat de l’artista. Scott Walker no era dels que es conformaven amb el revival, sinó que necessitava avançar. Quan es va dissoldre el grup, el músic va mostrar als anys setanta la seva musculatura amb els discos Scott I, Scott II, Scott III i Scott IV, excel·lents. L’intent de reaparició del trio als anys vuitanta va resultar infructuós i la comercialitat, nul·la, cosa que coincidia amb la repugnància que sentia Scott per la popularitat, que alguns van voler situar com a element de la seva personalitat “fràgil”. No resulta estrany que el 1995, amb l’àlbum experimental Tilt, retornés de nou al camí, que alternava amb la participació en sèries televisives. En la línia més experimental, cal esmentar, així mateix, el Soused (2014), en col·laboració amb la banda Sunn O))). El crooner i les seves orquestres, l’intèrpret que amb el seu grup resultava ideal per ballar als guateques amb les noies, es transformava en un dels compositors que s’han apropat des del pop a la contemporània. Una vintena de discos componen el seu llegat, a més dels esmentats amb els Brothers, però és aquesta influència en les noves generacions el que el col·loca, per exemple amb David Bowie, al davant d’altres estrelles més efímeres o exclusivament contextualitzades en una dècada o un estil determinats. Qui ho havia de dir, que un dels que cantaven The sun ain’t gonna shine als anys seixanta podia esdevenir algú tan sòlid i amb un recorregut tan sinuós i llarg? Entre les seves últimes aportacions, cal recordar que el 2017 va ser homenatjat per la BBC en un concert a l’emblemàtic Royal Albert Hall de Londres, així com la banda sonora, el 2018, de la pel·lícula Vox Lux, dirigida per Brady Corbet i protagonitzada per les estrelles Natalie Portman i Jude Law.

En un dels meus llibres juvenils, presentaven els Walker com “els més guapos, amb impecables serrells”. “Durant dos anys –s’hi afegia–, van competir amb els Beatles en idolatria femenina. Emetien majestuosos melodrames romàntics com The sun ain’t gonna shine anymore, número 1 el 1966” –en plena dictadura beatle!–. Res tornarà a ser el mateix sense la possibilitat que la veu de Scott torni a funcionar.