Cultura

Barrets amb art

La Fundació Palau explora la passió del món artístic per aquestes peces de vestir

Josep Palau i Fabre estava bojament enamorat de Greta Garbo. Tot i que, com a bon dandi, s’identificava amb Don Joan, no era cap beneit i sempre va tenir clar que era un amor impossible. Això sí, va fer una col·lecció amb tot el que arreplegava que evocava o invocava el seu mite. I inclús va escriure un guió per a un documental que mai no es va rodar (i que, de tan personal que és, difícilment el podrà realitzar mai ningú). Si hi posem imaginació, no haurien fet mala parella. I segur que tots dos haurien compartit la seva obsessió pels barrets. Els de l’actriu, icones del seu poder de seducció. Els del poeta, unes senzilles gorres de què el seu cap mai no se separava.

La més emblemàtica de totes les que va dur l’alquimista dels mots reposa als fons de la Fundació Antoni de Montpalau, però ara li han donat l’oportunitat d’exhibir-se en l’exposició Chapeau! De Casas i Picasso a Balenciaga i Pertegaz (fins al 9 de juny) a la Fundació Palau de Caldes. I no pas en solitari, sinó al costat de 250 peces més que atresora aquesta institució amb seu a Sabadell que dirigeix Josep Casamartina. Casamartina és un home amb coneixements i sensibilitat per la moda i per l’art, dos mons que fa conviure en la mostra, de què és el comissari.

Si en el títol de l’exposició surt el nom de Picasso és que n’hi ha, de teca picassiana. Tractant-se de la Fundació Palau, seria un delicte que s’hagués prescindit d’ell. Perquè Palau i Fabre també se’n va ben enamorar, del geni malagueny. I resulta que a Picasso tampoc li feien fàstic els barrets. No només n’acostumava a portar –d’amples o la popular barretina quan es posava nostàlgic–, sinó que també se’n va fer un fart de dibuixar-ne i de pintar-ne. Casamartina explica que hi ha un moment decisiu: quan va conèixer Marie-Thérèse Walter, el 1929, justament mentre s’emprovava un barret a les galeries Lafayette. A partir de llavors, no pararà de representar les seves dones amb barret: Walter (la que el va inspirar més plàsticament), Dora Maar i Jacqueline Roque, de qui en l’exposició de Can Palau es poden veure dos retrats que ha deixat el Museu Picasso de Barcelona (junt amb tres obres més; Banc Sabadell també ha deixat algunes joies de la seva col·lecció).

Palau i Fabre va conservar com un tresor totes les dedicatòries que li va fer Picasso, en què, ves per on, amb quatre gargots feia barrets sublims. Al gran artista aquesta peça de vestir li va recordar sempre els seus anys de joventut a Barcelona, quan va fer les primeres trapelleries a Els Quatre Gats. A la minuta de la taverna, els bohemis es mostraven ben cofois amb els seus barrets. I un dels seus tòtems, Ramon Casas, va fer del barret tota una expressió d’elegància femenina. Picasso, devorador de talent aliè, va pouar tant com va poder del seu admirat Casas.

Però, vaja, que el segle XX va continuar avançant i els artistes no van deixar de ser fidels al barret. En la mostra hi ha una bona representació de la manera, o millor dit les maneres, com se’l van apropiar els membres de Dau al Set: Tàpies, per simbolitzar la supèrbia del capitalisme; Ponç, per accentuar el caràcter màgic dels seus personatges embruixats; i Brossa... el murri de Brossa els va transformar en un joc de malabars en el famós retrat que li va fer Antoni Bernad. Entrat ja el segle XXI, Pep Duran va forjar la sèrie Magma amb materials procedents del taller de la barretaire Nina Pawlowsky, la seva companya. El resultat: unes obres d’influx cubista que també llueixen a Caldes.

Fins aquí les connexions entre art i barret. A la segona planta de la Fundació Palau, el barret, en totes les seves formes i classes socials, és el rei exclusiu i ens parla de la vida que ha tingut al llarg de 100 anys. N’hi ha una quarantena de masculins i uns 200 de femenins. Els dels homes no surten d’uns patrons uniformats, sempre acotats a la seriositat. Els de les dones, en canvi, són el deliri absolut, sense límits a la fantasia. Casamartina, amb el bon gust del conservador de la Fundació Antoni de Montpalau, Ismael Núñez, ha fet una selecció molt cuidada pensant en qui els va portar (Palau i Fabre a part, els artistes Josep de Togores i Joan Hernández Pijuan, la vedet d’El Molino Maty Mont, la burgesa Carmen Mateu...) i qui els va dissenyar: n’hi ha que duen el segell d’Elsa Schiaparelli, justament l’autora del cèlebre barret de Greta Garbo a Ninotchka; de Philip Treacy, el pare del barret de Harry Potter...

Però, sobretot, la tria vol ser un homenatge a la indústria barretaire de Catalunya, que com tantes d’altres també estava a l’avantguarda. I precisament per això sorprèn que, fins ara, no s’hagués fet al nostre país cap retrospectiva de barrets. Doncs ja tocava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Dos tigres i un gatet
Crítica
música

Dos tigres i un gatet

Retorn a Joan Solà

barcelona
Crònica
música

‘Màtria’, un refugi a Vic

Vic
Jaume Roures
Productor audiovisual

“Al final tot consisteix a no posar-se límits”

sant sebastià

A Dark Reborn: el ‘metal’ gironí entre la foscor i la llum

girona

Cadaqués premia Biel Mesquida i Vicenç Altaió

cadaqués

Noves lluites de poder a Kingsbridge

Girona

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià