Un autoretrat complaent

No hi ha res pitjor en l’art que creure que la perfecció és possible. Quan es pensa que aquesta s’assolit, automàticament l’obra acaba condemnada a una certa esterilitat. Per això em sobten i em molesten aquells que han col·locat Dolor y gloria d’Almodóvar a l’Olimp de la perfecció. El cinema d’Almodóvar dels darrers anys és, probablement, el més interessant de la seva obra. Quan el jove contracultural dels vuitanta ha envellit ha sabut posar en evidència més tensió en el seu cinema. Algunes obres poc reconegudes –Los abrazos rotos, La piel que habito o Julieta– són el resultat d’un desig de recerca, d’un desig de ser un altre, mentre que d’altres d’excessivament reconegudes –Volver– utilitzen recursos fàcils per agradar. El mèrit més destacat del darrer cinema d’Almodóvar, però, és que havia abandonat tot desig de perfecció perquè era testimoni d’una crisi creativa.

Dolor y gloria podria continuar amb els camins de certa recerca i sembla voler explicitar-ho; el seu problema és que per posar en evidència una crisi utilitza massa dosis d’autocomplaença. Dolor y gloria és crepuscular, però no és una obra de recerca. Almodóvar s’endinsa en un territori complex com el de l’autoficció, però ho fa assumint una clara posició demostrativa, com si volgués fer evident que alguna cosa del creador solitari i maleït persisteix dins d’un cineasta entronitzat pel mateix sistema. L’autoficció implica una confessió i una certa recreació de l’esfera íntima.

Per a Almodóvar, però, l’autoficció és sobretot un gest que li permet crear un autoretrat per construir la seva glòria de cara a la posteritat. Salvador Mallo –Antonio Banderas– encarna la figura d’un cineasta que sent la vellesa, que pateix dolor, que té por a la mort, que passa buits creatius i que viu tancat en una certa soledat que funciona com l’antítesi de la seva glòria. Molt lluny queda la figura d’aquell nen prodigi molt lligat a la figura materna i sobretot la d’aquell jove que va voler menjar-se el món quan Madrid era un camp de batalla. Almodóvar s’autoretrata com un autor en crisi i fa d’aquest retrat una autojustificació d’ell mateix assumint molts dels codis propis d’un subgènere concret: el testament fílmic. L’opció grinyola, sobretot quan va acompanyada d’un excés de gravetat que el porta a fer el ridícul, a partir d’un joc de causalitats difícils de creure i un disseny que converteix les coves on vivien els pobres en apartaments de disseny. La pel·lícula també se situa en un temps allunyat de la història. La infantesa és un simple paradís però no hi ha cap ombra del franquisme. D’altra banda, tot allò que fa Salvador Mallo resulta massa transcendent perquè és fruit d’una crisi posada en escena que vol ser el reflex de la vivència d’un personatge famós que es confessa davant nostre.

La gravetat molesta i impedeix que la pel·lícula flueixi. Tot allò més interessant de la pel·lícula no té a veure amb el laconisme sinó amb la recerca d’un paradís perdut exemplificat en el moment de l’aparició del primer desig. La pel·lícula funciona quan es demostra que la revelació és possible. Hi ha una magdalena proustiana que apareix en els moments finals per donar a tot plegat una altra dimensió. La magdalena permet que en la pròpia autoficció neixi alguna cosa concreta que va més enllà de la crisi creativa. Dolor y gloria pot començar a funcionar quan ens hem cansat de tanta indulgència cap a la glòria viscuda, quan la pel·lícula esdevé la recreació del gest de revelació que porta a un primer desig. Aquesta, però, és una altra pel·lícula que neix quan Dolor y gloria ja s’ha acabat.