Cultura

PAU RIBA

Cantant i músic. Es reedita el seu disc "Dioptria", publicat fa 50 anys

“Em mantinc fidel a la utopia ‘hippy’, tot allò continua sent vàlid”

Era el moment d’una revolució mundial dels joves, que van adquirir consciència de classe i van matar el «Sí, papà»
Dalí em tractava una mica com el net que no va tenir mai, no dissimulava gens el fet que tot allò que feia era teatre

Pau Riba celebra el cinquantenari del seu disc més reconegut, Dioptria, assenyalat sovint com l’obra de rock més lluïda feta mai a Catalunya, amb una gira commemorativa amb el grup De Mortimers, a la qual, en la seva estrena –el 12 d’abril, a l’Hospitalet de Llobregat–, s’hi sumaran convidats com ara Kiko Veneno, Jaume Sisa, Albert Pla i Pascal Comelade. L’operació Dioptria, amb producció executiva de Memi March, es rubrica amb una acurada reedició en facsímil del disc que ha fet la madrilenya Munster Records.

Com porta aquest retrobament amb ‘Dioptria’? Se li fa estrany tornar enrere cinquanta anys?
Bé, no, són coses que passen [riu]. Ja estem acostumats a les celebracions aquestes dels números rodons... El que m’està donant això és energia.
Parli’m de l’espectacle. Repassaran el disc des del principi fins al final?
Sí, farem un repàs de tots els temes. Després farem gira, però el dia de l’estrena, a l’Hospitalet, aniran passant diferents convidats. Hi ha alguna cançó, com per exemple Taxista –que en realitat hauria de dir-se Taxista 2, ja que no té res a veure amb el Taxista del meu primer EP–, que no havia cantat mai.
Hi ha també aquesta reedició en vinil, amb les cançons posades al dia. Ha tingut sensacions diferents, en escoltar-les?
No soc un expert en aquestes coses. Les meves oïdes ja no són el que eren ni el que haurien de ser, però, segons diuen els experts, està més afinat, fins i tot, que en l’edició original. Remasteritzar, al capdavall, vol dir començar a retallar per, després, poder equilibrar. Aquesta gent de Madrid, Munster Records, però, hi han posat realment molta cura i s’han esforçat molt perquè tot estigui a lloc.
L’estiu passat va fer 70 anys. Quan va gravar ‘Dioptria’, doncs, en tenia 20. Quines inquietuds, obsessions, defectes i virtuts tenia el Pau Riba d’aquella època?
Bé, començarem per les virtuts [riu]. Tenia les coses molt clares. En canvi, tenia també una certa prepotència de la qual ara, de vegades, repassant entrevistes d’aquella època, penso: “Buf!” [riu]. Però, en fi, tenia molt clar el que volia i vaig mirar de controlar-ho tot jo. Vaig tenir, de fet, la sort de poder-ho controlar, més que no pas executar, ja que el disc el vaig fer amb músics molt bons. Ara, parlant amb algun d’ells, m’he sentit a dir: “Home, si en Pau no hagués tocat...” [riu]. Jo estava encara molt a les beceroles del que és tocar la guitarra, només rascava. Me’n sortia a l’hora de compondre les cançons, però no era un virtuós.
Venia del folk, vostè. Com van entrar totes aquelles influències de rock, ‘blues’, jazz i psicodèlia?
Jo venia del Grup de Folk i, allà, ja hi havia compartiments. N’hi havia un de rockeros –on hi havia l’Oriol Tramvia, Els Tres Tambors, el Jordi Batiste, més endavant en Sisa...–, que era la meva tria. Era el moment d’una revolució mundial dels joves, el moment en què la joventut va adquirir consciència de classe i va matar el “Sí, papà”. Fins aleshores els joves havíem de callar, però, a partir d’aquell moment, la joventut es va apoderar. I, d’altra banda, va aparèixer una nova droga psicològica i increïble que ens va posar a tots en estat de gràcia. Hi va haver, doncs, una ruptura generacional potent. Es diu que sempre hi ha ruptures, però aquella, crec, va ser força més bèstia.
Era un disc doble i força ambiciós. Com es van prendre la idea des de Concèntric, la discogràfica que l’editava?
Hi treballava de dissenyador, ja que vaig fer la portada del Taxista i em van dir: “Ostres, ho fas molt bé, et podries quedar aquí.” Jo estava estudiant publicitat i grafisme a la Massana i m’hi vaig quedar de portadista. Això va fer que tingués un cert ascendent a la casa quan vaig presentar-los el Dioptria, de manera que el senyor [Ermengol] Passola em va dir que sí. No sabia, però, el que l’esperava. Ens va deixar treballar amb absoluta llibertat, i això és un dels punts clau que explica la qualitat que té aquest disc, però quan va veure com li foradava la butxaca va treure’m un argument de comerciant i em va dir: “Mira, saps què? Ja que la portada és doble, traurem ara un disc, quedarà una funda buida, i tan bon punt treiem l’altre, la gent el comprarà.”
Estava preparada, la Catalunya de l’època, per a un disc com ‘Dioptria’, amb totes aquestes cançons contra els fonaments de la família?
Jo crec que sí. A la presentació del Price hi havia el tot Barcelona, la nata i la crema de la nostra societat...
Però es va fer al Price perquè no li van deixar fer-la al Palau de la Música...
Primer, de fet, havia proposat el Liceu! La meva idea era posar un cotxe a l’escenari del Liceu i utilitzar els fars com a focus, els sorolls de les portes, el clàxon..., utilitzar un cotxe com a instrument. Ràpidament, però, em van dir que no i vaig pensar en el Palau, on ja ni se’m va acudir demanar-los que hi fiquessin un cotxe. Però també em van dir que no, ja que feia poc que hi havia anat el Raphael i el públic s’havia enfilat damunt les cadires. Va ser quan vaig muntar aquella història d’enviar-los una botifarra. Vam anar, per tant, descartant llocs i ens vam quedar amb el Price, que era on feien boxa.
El disc s’anomena ‘Dioptria’. Què hi havia en aquella època de desenfocat?
Tot. L’organigrama general que se’ns presentava als joves era una absurditat: “No pots fer-te palles, no pots follar, després has de fer el servei militar, quan l’acabes t’has de buscar una feina, aleshores ja pots començar a buscar una parella i, quan ja la tens, sense experiències prèvies, fundar una família.” Era una cosa d’aquelles per dir: “Tranquil, tranquil... Tornem a començar l’organigrama i a veure si ho muntem tot plegat més racionalment i d’una manera una mica més tranquil·la.”
El disc es va gestar en una comuna del Tibidabo. Com era?
Era una torre al damunt de la qual hi van posar després el Museu de la Ciència i hi vivíem en Rafael Moll, en Sisa, la Tita Soler, que era la germana d’en Toti... Com que no teníem cotxe, fèiem servir el garatge de local d’assaig, i allà va ser on el disc va anar sortint...
Com el va voler estructurar? Hi ha una primera part amb el grup Om en què tot són dones (‘Noia de porcellana’, ‘Mareta bufona’, la besàvia...) i una segona, amb Música Dispersa, amb un enfocament més masculí.
En realitat era allò de la revolució dels joves. De fet, a la xapa que hi ha al darrere del Taxista, el primer disc, hi diu: “Why boys leave home?” (Per què els nois se’n van de casa?). Era el moment en què la joventut anava a buscar la seva pròpia cultura, que era la contracultura. Abandonaven la societat estable, que estava nerviosa perquè, si marxava el jovent, es quedava sense renovació generacional. El primer disc, doncs, parlava bàsicament de la necessitat de lliurar-me jo de la meva família i em manifestava en contra d’aquest concepte que deia, en ple franquisme, que la família era “la célula básica de la sociedad”. Les cançons, de fet, eren míssils contra la línia de flotació d’aquest concepte de família. A casa, on érem nou germans, el meu pare era molt tècnic i es ficava poc en el dia a dia. I qui realment mantenia la família, en aquest sentit, era la meva mare i dues ties àvies que vivien amb nosaltres. Jo assimilava la família, per tant, amb les dones, que aguantaven el pilar d’aquesta “célula básica de la sociedad”, de manera que el disc era a favor d’una altra forma de viure i concebre la relació entre persones i, sobretot, entre les persones i la natura.
Va anar a viure a Formentera...
Sí, l’any 1969, amb la determinació exprés de fotre’m un tripi i saber què era això.
I va canviar, va rellevar Om per Música Dispersa.
L’estiu del 1969 van passar dues coses importants: la meva primera experiència amb l’LSD i enamorar-me de Música Dispersa. I, entre allò tan hippy del retorn a la natura i l’amor per aquest grup, em va semblar que el rock & roll aquell que fèiem amb Om s’havia tornat una cosa massa capitalista.
Amb Sisa, hi havia una sintonia especial?
La veritat és que ha anat creixent amb els anys. El vaig conèixer al Grup de Folk, quan l’Albert Batiste es va presentar allà dient: “Mireu què he trobat!”, i va entrar el Sisa amb aquella cabellera i l’harmònica [riu]. El Sisa era molt Sisa i jo era molt jo. Ara, però, som molt col·legues.
Tinc entès que va conèixer Dalí.
Al meu avi li van regalar una casa a Cadaqués i, quan hi anava, es relacionava amb la intel·lectualitat d’allà. Van anar-lo a conèixer i es feien una visiteta de tant en tant. En una ocasió d’aquestes m’hi va portar amb ell i vam congeniar. Em tractava una mica com el net que no va tenir mai. M’explicava els seus trucs i em deia: “Ara veuràs!” No dissimulava gens el fet que tot allò que feia era teatre per sortir on fos, cridar l’atenció de qui fes falta i guanyar molts diners.
Cinquanta anys després de ‘Dioptria’, què n’ha quedat, d’aquell idealisme ‘hippy’?
Jo em mantinc fidel a la utopia hippy. Els valors que va posar damunt la taula van ser, sobretot, valors morals i ètics, i de respecte a l’univers, a la terra i tot plegat... Jo crec que tot això segueix sent vàlid. Últimament les coses estan canviant una mica i sembla que hi torna a haver moviments èticament potents. Han passat molts anys, però, en què tot allò que la revolució hippy va posar sobre la taula ha continuat sent vàlid i, a més a més, molest. Els historiadors, en general, arribaven al moviment hippy i se’l saltaven. No en volien parlar. O ho ventilaven dient que havia estat “un fracàs”. Un fracàs, però, que va durar deu anys i que va estar a la primera plana de tots els diaris!

Un disc i un llibre

Paral·lelament als festejos dels 50 anys de Dioptria, Pau Riba ja té a punt un nou disc amb l’Orchestra Fireluche, amb qui porta un munt d’anys col·laborant. D’altra banda, Edicions del Cal·lígraf, ara fa uns mesos, publicava el llibre Pau Riba en vint cançons, fruit del llarg seguit de converses que l’autor, Ramon Moreno, va mantenir amb l’irreverent cantautor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Artista i galerista es fonen en una mostra

Barcelona

Explicar un univers

barcelona
Premi de retrat literari Rafel Cornellà-Joaquim Abril

Joan Vinyoli, el gall salvatge

Escriptor

Foc per sanar l’art

barcelona
Crònica

Gran tradició laica

Torroella de M

Arribas a tres bandes

BARCELONA

El Tantarantana combina ‘L’Atlàntida’ de Verdaguer i el record de Wembley per reflexionar sobre el conflicte territorial

barcelona

Marta Prevosti substituirà Mariàngela Vilallonga com a vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Catalans

Barcelona

Més dones que mai

barcelona