Un ‘déjà-vu’ a L’Auditori

Se li fa difícil, al sotasignat, descriure el que va poder escoltar, dimecres, a L’Auditori dins la temporada de música de cambra. Quan la violinista Janine Jansen va iniciar la corprenedora Sonata per a violí i piano núm. 1 en la menor, opus 105 (1851), de Robert Schumann, un calfred va recórrer el meu cos. Ja no tan sols en apreciar el bellíssim color del seu Stradivarius (1707), opac i melancòlic, sinó per aquella sensació absoluta de déjà-vu de què, sortosament, vaig poder recordar l’origen. Va ser en el Festival de Torroella, fa més de quinze anys, en un concert del violoncel·lista letó Mischa Maisky acompanyat d’amics músics, entre ells la mateixa Jansen. A l’església parroquial de Torroella, Jansen va liderar la interpretació d’un quartet amb piano de Brahms que feia preveure plenament el que avui és una realitat consolidada: l’holandesa és una de les més grans violinistes mundials.

Amb un programa format per l’esmentada obra de Schumann i dues sonates més, l’Opus 94a de Prokófiev i la de César Franck, no vam assistir tan sols a un concert sinó a una exhibició, ja no només tècnica, sinó musical. El silenci i la tensió assolits a través de la interpretació, la complicitat amb l’extraordinari Gavrylyuk van fer possible instants de lirisme i estatisme immensos, de virtuosisme fàcil per rubricar-ho amb un dels més bells regals de la història de la música: la Sonata en la major, de César Franck. Havíem estat transportats, indubtablement, als territoris de l’ànima on les sonoritats deixen d’expressar i ens porten a nous territoris cognitius. Dos intensos bisos de Clara Schumann i Lili Boulanger van ser la cirereta del dolcíssim pastís musical que, com la magdalena de Proust, va provocar un déjà-vu.