Mor Alberto Cortez, el músic que va voler retornar la poesia al poble
El cantautor argentí ha mort a Madrid als 79 anys com a conseqüència de les complicacions d’unes úlceres gàstriques
Era l’autor de la cançó ‘Cuando un amigo se va’
La poesia, el món de la cançó d’autor i el de la música llatinoamericana en general ha cantat aquest dijous a l’uníson “Cuando un amigo se va”, en comiat i homenatge al seu autor, el cantautor argentí Alberto Cortez, que ha mort als 79 anys d’edat en un hospital de Madrid.
El compositor d’altres temes mítics de la música en castellà com “Un rincón en el alma”, “Distancia” o “Callejero” va ingressar d’urgència a l’hospital HM Puerta del Sur, de Móstoles, el 27 de març i ha mort avui a dos quarts de quatre de la tarda a conseqüència d’unes úlceres gàstriques que es van complicar, han informat a Efe fonts pròximes a l’artista.
La seva capella ardent s’obrirà aquest divendres a la seu de la SGAE –de la qual era soci des de 1966 i on tenia registrades 438 obres– a partir de les cinc de la tarda i fins a les nou de la nit.
Malgrat la seva edat i les múltiples xacres acumulades, Cortez no havia abandonat la seva carrera. De fet, segons aquestes mateixes fonts, tenia compromisos a Puerto Rico, a la República Dominicana i a Mèxic, després de concloure a finals de 2018 una altra gira. A més, preparava un nou disc amb temes diferents al que va ser el seu últim espectacle, Boleros.
Cortez, que no tenia fills i vivia des de feia 40 anys a la mateixa urbanització de Madrid, va néixer l’11 de març de 1940 sota el nom de José Alberto García Gall a Rancul, la Pampa, on aquest dijous penja la bandera a mig pal.
Segons consta a La vida, la seva biografia de més de 500 pàgines escrita per Laura Etcheverry, Cortez va compondre la seva primera cançó als 12 anys quan va descobrir l’erotisme, “Un cigarrillo la lluvia i tú”. Als 20 va agafar un vaixell rumb a Europa darrere els passos de grans mestres de la música popular, especialment de Jacques Brel.
A Europa va gravar el seu primer disc, Welcome to the Latin Club (1961), al qual seguirien més de quaranta treballs on al música i poesia es van lligar sense costures, seguint la premissa que la primera era la manera d’apropar la segona “al poble”, “d’on mai va haver de sortir”, afegia.
Després del seu pas per Bèlgica, on va conèixer la seva dona, la pintora belga Renée Gevaert, va instal·lar la seva residència a l’Estat, on va participar al Festival de Palma amb la cançó “Me lo dijo Pérez”. El 1967 va protagonitzar un concert sense micròfons al Teatre de la Sarsuela de Madrid que va resultar fonamental en la seva carrera.
Als vuitanta, amb la seva carrera musical consolidada, va realitzar diverses gires per Xile, Perú, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Mèxic i els EUA, on va tenir l’oportunitat de cantar al cèlebre Carnegie Hall de Nova York.
El 1992 va celebrar els seus 25 anys com a cantant amb un concert al Teatro Colón de Buenos Aires i dos anys després va presentar un espectacle amb el seu amic Facundo Cabral anomenat Lo Cortez no quita lo Cabral, una posada en escena que va recórrer Mèxic, Espanya i Argentina.
Cortez va arribar a gravar quatre discos amb aquest també filòsof argentí i el seu assassinat a Guatemala el 2011 representaria un dur impacte per a ell, com ho havia estat la mort del seu pare. Va ser en honor seu que va escriure “Cuando un amigo se va”, que es va convertir en peça imprescindible de funerals i comiats.
Destacat membre de la influent generació de cantautors de finals dels anys 60 i 70, a més de premi Grammy a l’Excel·lència artística el 2007, en la seva última etapa retreia a la indústria discogràfica que es desentengués dels “vells carrosses”.
Va ser guardonat a més amb la Medalla de Plata al New York Film Festival d’Estats Units (1980), com Cantant estranger més popular a Cuba (1982), i amb la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts a Espanya.
“Canto perquè no tinc altre remei”, va declarar fa només 5 anys sobre la seva resistència a la jubilació. En la mateixa entrevista es va prendre amb ironia la quantitat de vegades que la rumorologia havia acabat amb ell: “Són tantes les vegades que m’han matat que, ja ho veuen, ho han fet tan malament que aquí segueixo, molt viu, i sense retirar-me”.
