Narrar un relat etern
Philippe Claudel aprofita la projecció a la Filmoteca del seu primer film, ‘Hace mucho que te quiero’, per presentar la seva última novel·la, ‘L’arxipèlag del Gos’
El novel·lista i cineasta francès Philippe Claudel (1962) sembla –de fet ho és– una persona agradable i relaxada. Fa l’efecte que calla més del que diu o, en tot cas, que prefereix la síntesi al discurs, com a la seva última obra, l’esplèndida L’arxipèlag del Gos, publicada en català a Angle Editorial (amb traducció de Jordi Martín) i en castellà a Salamandra (amb traducció de José Antonio Soriano).
És un autor força conegut després d’obres com ara La néta del senyor Lihn, Ànimes grises i L’informe de Brodeck, per triar-ne tres entre la quinzena que n’ha publicat.
A més és guionista i director de cinema, i fa pocs dies va ser a Barcelona per presentar la projecció que van fer a la Filmoteca de Catalunya de la seva primera obra, Hace mucho que te quiero (2008). Després ha filmat Silencio de amor (2011), Antes del frío invierno (2013) i Une enfance (2015).
A L’arxipèlag del Gos, Philippe Claudel ofereix una peça més aviat breu, concisa, una barreja de thriller i de paràbola moral de fons mitològic, ambientada en una illa volcànica. L’autor reprodueix diferents estrats de la societat a través d’arquetips: l’Alcalde, el Doctor, el Capellà, la Vella, el Professor, el Comissari i, entre d’altres, l’adolescent Mila i el poble en format de massa dúctil i perillosa.
Tres cadàvers conflictius
Set personatges troben a la platja els cadàvers de tres joves negres que el mar ha dut. Decideixen ocultar-los per no esguerrar una inversió relacionada amb un balneari. A tot això, el Professor és acusat de violació per la Mila i arriba un Comissari cínic.
Entre d’altres temes de fondària, un dels més destacats és el poder de la mentida. La social i la política. Hi ha gent amb ganes d’enganyar, però molta més amb ganes de creure-s’ho tot. “Sí, perquè de vegades és més fàcil creure’s una mentida que haver-se d’enfrontar a una veritat. La veritat pot ser més perillosa que la mentida. És el que mostro al llibre, perquè el Professor està obsessionat per la veritat, fins al punt de destruir la calma de la comunitat, de trencar la seva família, la seva vida en nom d’un ideal. I apareix aquesta mentida compartida i acceptada que permet seguir vivint en una mena d’equilibri i d’harmonia. Què és millor, buscar la veritat tot i que signifiqui la destrucció? O acceptar la mentida i anar fent? Jo no ho sé!”, explica Claudel.
També hi ha una crítica subtil al control a què ens sotmet una tecnologia al servei dels poders fàctics. “El més important per a mi ha estat demostrar que avui dia hi ha societats que tenen la il·lusió de poder viure tranquil·lament tancades en elles mateixes, al marge de la resta del món, gairebé en secret. Per això tota la novel·la mostra el contrari, que sempre estem sota alguna mirada. Som societats que radiografiem constantment l’home a través de la tecnologia: mòbils, targetes de crèdit, xarxes socials, dades oficials...”
Una altra visió crítica ens parla dels interessos creats al voltant dels immigrants subsaharians que es juguen la vida (i sovint la perden) intentant arribar a Europa. “Vivim en un moment en què tot és susceptible de ser comercialitzat, de tot es pot fer negoci, fins i tot de la immigració”, afirma.
Hi ha una crítica dura a moltes essències del comportament humà: l’illa està habitada per “uns homes miserables, ridículs, vells, egoistes, perduts i plorosos”, hi llegim. I Claudel afirma: “És una obra que mostra la naturalesa de l’ésser humà en una època que no és gaire agradable. Però un escriptor existeix per a això, per parlar dels trens que no són puntuals.”
A més dels personatges, hi ha la mítica de l’illa –amb perfil de gos–, del volcà amenaçador, del mar, les tonyines, els conreus i les abelles... De la natura. “He volgut fer un relat mitològic contemporani, i aquests elements són mil·lenaris i la història podria haver tingut lloc fa 3.000 anys i avui. L’activitat a l’illa no ha canviat, hi ha una forma primitiva al darrere de tot plegat, de la natura i de les passions humanes. Per tant, calia escriure un relat etern.”
Philippe Claudel escriu perquè el lector faci la seva interpretació i, en molts moments, la visió ens aboca al nihilisme, com ara quan diu que “l’amor tard o d’hora s’esvaeix, però l’odi dura, creix i és el motor profund de l’espècie humana”. O quan llegim: “La vida no era res més que una suma terrenal de moments feliços i amargs que al final, fem el que fem, dona com a resultat un balanç pèssim.” “L’home està obsessionat en trobar sentit a la vida. I no en té cap, de sentit. És una aventura biològica que intentem omplir amb moment feliços o infeliços.” Doncs això.