Crims sense càstig
François Ozon va guanyar el gran premi del jurat de la Berlinale per ‘Gracias a Dios’, un film de ficció sobre un escàndol de pederàstia de l’església catòlica a Lió
François Ozon era un cineasta amb un cert gust per la provocació, anomenat sovint, anys enrere, l’enfant terrible del cinema francès. Quan va decidir abordar un tema com els casos de pederàstia en què està implicada l’Església catòlica, malauradament tan d’actualitat, es podia esperar una crítica demolidora i sense concessions ni matisos. Però Gracias a Dios és més complexa del que es podria esperar d’Ozon. La pel·lícula arriba avui als nostres cinemes després de guanyar el gran premi del jurat de la Berlinale i rebre elogis de la crítica.
El mateix cineasta, en el material promocional del film, fa explícita aquesta voluntat de fugir de maniqueismes: “No volia fer una pel·lícula contra l’Església, sinó ensenyar les contradiccions i complexitats d’aquest assumpte que ens ocupa. Hi ha un moment en què un personatge diu: «No faig això en contra de l’Església, sinó per l’Església».”
Fragilitat masculina
Cineasta que sovint aborda personatges femenins (Bajo la arena, 8 mujeres, Swimming pool...), François Ozon (París, 1967) volia parlar d’homes aquest cop: “Al principi tenia la intenció de fer una pel·lícula al voltant de la fragilitat masculina, acostar-me a homes que han d’enfrontar-se al patiment i a les emocions, dues coses que s’associen tradicionalment al gènere femení”, explica a l’entrevista promocional. Però va topar amb un cas de pederàstia amb la implicació d’un capellà i les autoritats eclesiàstiques de Lió molt mediàtic. “Vaig llegir testimonis d’homes que havien patit abusos quan eren nens en el si de l’Església al portal La parole Liberée (La paraula alliberada), i un d’aquests testimonis, Alexandre, em va commoure de manera especial.”
Primer va pensar a convertir aquest material en una obra de teatre, i després en un documental, però totes les històries s’havien explicat diversos cops en els mitjans de comunicació i va acabar optant per una ficció amb actors poc coneguts. Alexandre, interpretat per Melvil Poupaud, ha inspirat l’intèrpret principal, que cedeix el protagonisme a dos personatges masculins més, com si fos una cursa de relleus: François (l’actor Denis Ménochet) i Emmanuel (Swann Arlaud). “El desafiament de la pel·lícula era aconseguir que l’espectador agafés afecte a cada nou personatge que entra en escena”, comenta Ozon, que ha posat al guió només fets i personatges reals, només canviant els noms.
François Ozon presenta els personatges quan ja són adults i només fa alguns breus flashbacks de la seva infantesa que eviten els moments dels abusos. S’ha dit que Gracias a Dios és l’Spotlight francès, però a diferència d’aquest film nord-americà que va guanyar l’Oscar, Ozon s’interessa més per la psicologia dels personatges, pel seu patiment i la dificultat d’expressar-lo, que en la reconstrucció de la investigació i l’escàndol mediàtic.
