Cultura

Mirador

La meitat de ‘Persona’

L’actriu Bibi Andersson habita per sempre en les imatges de Bergman, però també d’ella mateixa

Arran de la mort de Bibi Andersson, diverses necrològiques començaven evocant aquella imatge mítica de Persona en què el rostre de l’actriu sueca es parteix per la meitat ajuntant-se amb una mitat del rostre de Liv Ullmann: la semblança de les actrius va incitar Ingmar Bergman a fer-ho i no hi ha una asimetria radical, però la barreja inquieta perquè transmet l’enigma de la identitat que, de fet, pesa en tota la pel·lícula, a l’entorn de la relació entre dues dones en una illa: Elizabeth (l’actriu convalescent que, interpretada per Ullmann, ha emmudit durant una representació d’Elektra) i una infermera (Alma / Andersson) que l’atén i intenta que surti del silenci i de l’entotsolament. És una relació que passa per diverses fases i emocions, però allò que ens preguntem és on comença una i acaba l’altra; si són les dues cares d’una mateixa persona. Qui som? De fet, moltes vegades els rostres de les dues actrius, sobretot el d’Ullmann, semblen una màscara (persona) impenetrable.

Jo també evoco aquella imatge inoblidable. Dins del film arriba d’una manera colpidora després de la repetició d’un mateix monòleg. Qui el diu és, evidentment, Alma, que, com si fos la consciència de l’altra, explica una experiència d’Elizabeth en presència seva: el seu rebuig de la maternitat, el fet que va desitjar que no nasqués el seu fill i que aquest se li va fer una nosa. El monòleg es repeteix amb una diferència substancial: el primer cop, ocupa el pla el rostre d’Elizabeth, que escolta; la segona vegada, el rostre d’Alma, que parla. Sempre amb la càmera fixa, no hi ha contraplà en l’interior de cada monòleg idèntic. O potser podria dir-se que la repetició és el contraplà absolut del pla anterior. D’aquesta manera, Bergman fa present que el sentit d’un relat canvia en funció de si es mostra qui parla o qui escolta. I que en aquesta elecció s’hi juga alguna cosa fonamental del llenguatge cinematogràfic.

El cas és que la mort de Bibi Andersson ha remogut novament aquella idea que la modernitat cinematogràfica europea va establir-se en la relació creativa entre uns directors i les seves actrius. Comença amb Rossellini pel que fa a Anna Magnani i Ingrid Bergman, passa per Antonioni i Monica Vitti i arriba fins als cineastes de la Nouvelle Vague: Godard amb Anna Karina, Rivette amb Bulle Ogier, François Truffaut i les actrius de les quals va enamorar-se. I, és clar, Bergman amb Bibi Andersson, Harriet Andersson, Liv Ullmann i Ingrid Thulin, quatre noms essencials als quals se’n podrien afegir més. Aquestes relacions semblen marcades per la suposició que renoven la dualitat tradicional entre l’home artista (el creador) i la dona musa (la criatura i, a més, l’amant). Certament, això hi pesa. Em resisteixo a creure que només van ser muses: són subjectes creatius. Potser hi té a veure amb una qualitat de la imatge, on no veiem la representació d’un cos des de la visió d’un artista, sinó la rèplica d’uns cossos reals que hi han deixat empremtes amb els seus gestos, la seva veu i potser el ressò de les pròpies emocions.

El cinema d’aquests directors i d’aquestes actrius és molt gran. És així que, a banda d’altres films que inclouen una aventura americana, Bibi Andersson habita per sempre en les imatges de Bergman, però també d’ella mateixa: la comediant ambulant d’El setè segell, l’amor de joventut que evoca Victor Sjöström a Maduixes salvatges, i tots els personatges que viuen la ruïna del seu matrimoni a Passió, Escenes d’una matrimoni i El corc. També va fer molt de teatre. Vaig tenir la sort de veure-la interpretant Mary Tyrone a El llarg viatge del dia cap a la nit, d’Eugene O’Neill, el 1992 al Romea. Això tampoc s’oblida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sexe amb malestar

CANES

Un festival amb l’ombra de Miles

BARCELONA

El jazz impregna l’Estartit

L’Estartit

Paisatges illencs

GIRONA
MONTSERRAT CADEVALL
PRESIDENTA DE LA FEDERACIÓ CATALANA D’ENTITATS CORALS

“Les corals han estat una eina d’integració, oberta a tothom”

barcelona
Crítica
òpera

Caure en la banalitat posada en qüestió

Caos i amor a Barcelona

Barcelona
Els ‘armilles grogues’, a Visa Pour l’Image

Els ‘armilles grogues’, a Visa Pour l’Image

PERPINYÀ

Museus d’arreu de Catalunya, oberts dia i nit aquest dissabte

Barcelona