Cultura

MIA COUTO

CONTADOR D’HISTÒRIES I PREGONER DE SANT JORDI 2019 A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

“Deixar de somniar significaria la fi del món”

“No hi ha cap forma pacífica per conciliar modernitat i tradició”

“A Moçambic, les persones es moren però segueixen presents entre els vius. El bon govern depèn de com escoltem la voluntat d’aquests morts”

La literatura és una manera d’aportar pensament al món, no és només entreteniment o art
Em preocupa que les persones hagin deixat de ser autores de les seves pròpies històries

Als voltants de plaça Urquinaona només caminen els turistes un matí de dilluns de Pasqua. Mia Couto atén els mitjans a l’hotel Negresco, assegut entre coixins i amb un somriure entre còmplice i educat. L’endemà (avui, a les 19 h) participa en el pregó de Sant Jordi a l’ajuntament de Barcelona. El pregó està organitzat per Biblioteques de Barcelona en col·laboració amb les editorials Alfaguara i Edicions del Periscopi. En aquest festiu mandrós, els de Periscopi conviden la premsa a parlar de literatura arran d’una novel·la del 1992, acabada de traduir l’any passat al català: Terra somnàmbula. La va escriure enmig d’una guerra que semblava inacabable a Moçambic. Com la que pateixen els protagonistes d’aquest llibre de narracions. Couto prefereix que l’identifiquin com a narrador d’històries.

La novel·la parla més d’imatges poètiques i reflexió que d’una acció heroica trepidant de plena guerra.
Això té a veure amb la tradició africana. Ens agrada explicar històries i transmetre-hi pensaments. També hi apareix la idea circular del temps. Terra somnàmbula subverteix el temps cronològic: es pot dir que acaba com ha començat. Amb el llibre volia fugir de la realitat de la guerra. Vaig començar a escriure’l en plena violència i, només cap al final de la seva redacció, es van començar a sentir rumors d’un possible acord de pau. Semblava un conflicte sense solució. Aquest és un llibre de recerca.
Queda clara la impunitat de la guerra. L’abús del poder dels privilegiats respecte als súbdits. Llegit a Europa, es tradueix en el domini del Primer Món respecte al Tercer i el Quart Món?
Queda c
lar que els grans poders fabriquen les guerres. A vegades, sobre grans mentides com es va veure a l’Iraq. El conflicte de les grans potències s’ha patit molt més a l’Àfrica i al Pròxim Orient que al Vell Continent. Però també hi va haver conflicte perquè en cap moment es va demanar permís per voler canviar els mons culturals i mítics originals de Moçambic. Durant molt temps, s’atacava els símbols de modernitat com el tren o l’autobús perquè s’entenia que atemptaven contra les formes tradicionals.
Com es pot conciliar modernitat amb tradició?
A través de la violència. No hi ha cap forma pacífica. Se’ns va proposar una proposta de nació que volia homogeneïtzar les més de 25 cultures amb els seus personalismes i autoritats. Era indiferent que el model fos socialista o capitalista. Cap dels dos tenia en compte les minories. Durant molts anys, segurament de bona fe, es va provar d’anul·lar parlar d’ètnies: tots érem moçambiquesos. Es va prohibir parlar cap de les 25 llengües, que eren vives i predominants.
Les dones són les més vulnerables en la guerra. Però no els dona cap paper protagonista al llibre.
És un reflex de la societat absolutament patriarcal. A la primera dona que va publicar fora de Moçambic, Paulina Chiziane, se la va maltractar perquè no es considerava que tingués dret a explicar històries i a parlar des la seva intimitat i la seva sexualitat.
Avui es parla que molts elements construïts pels humans (el món dels plàstics) ens sobreviuran centenars d’anys en forma de brossa. Quina visió es té de l’ecologia a Moçambic?
No funcionaria aquesta tesi. Perquè les persones es moren igualment però segueixen presents, no s’entén igual el concepte de mort. Ells governen amb nosaltres. El bon govern depèn de com escoltem la voluntat d’aquests morts. Tampoc existeix la paraula futur en cap llengua: hi ha la idea d’un temps que vindrà, però no ens podem anticipar en el temps.
L’immigrant viu una desgràcia major que l’autòcton. No és benvingut. A Europa, també patim aquesta incomprensió.
Crec que cal parlar de més immigració que la que es produeix a Europa a través de la Mediterrània. També es produeix una immigració dins de l’Àfrica: nosaltres rebem persones de Burundi, Etiòpia, Somàlia, de les zones dels Grans Llacs... que venen a Moçambic o hi passen per anar a Sud-àfrica. Té un pes molt gran i mai se’n parla als mitjans europeus. Val la pena preguntar-s’ho i fixar-s’hi perquè suposa un pes molt més gran que el que puguin tenir en relació amb la denúncia de països com Espanya o Itàlia.
La literatura és una bona eina per transmetre idees?
És una fórmula molt eficaç. A Moçambic no només es viu la immigració. La mateixa idea de nació es va transformar. A la novel·la, també hi ha personatges que estan buscant la seva nació, sense sortir de casa. Alguns d’ells se senten expulsats sense que mai surtin del seu lloc.
On queda l’ànima de la tradició en un món de persones que gaudeixin d’uns privilegis per sobre dels altres?
Podríem parlar de les xarxes personals. A Moçambic, una persona òrfena se la considera pobra perquè ha perdut les xarxes socials de suport. Jo visc a Beira, que fa un mes va ser arrasada per un cicló. Es va inundar tota la regió. Al 1985, havia escrit una obra que imaginava aquesta situació: hi havia un vell que s’esperava dalt d’un arbre que el rescatessin. Quan va arribar el vaixell li van dir que li podien donar coses per salvar-lo de la mort. Però ell els recriminava: “Qui em salvarà de la vida?” Com podia recuperar els seus familiars, el seu lloc de suport?
Bona part del llibre els dos protagonistes es refugien en un bus incendiat. També Wadji Mouawad ho fa contínuament en el seu teatre. També sorgeix d’una experiència personal?
Durant la guerra, que va durar 16 anys i va matar un milió de persones, no podíem sortir de la ciutat. Però vam veure les imatges dels autobusos incendiats i sí, ens va causar un fort impacte. És una imatge que em remet directament a la duresa de la guerra.
Demà [avui per al lector] participa en un diàleg que té un aire de pregó de Sant Jordi. De què parlaran?
Suposo que parlarem d’un lloc comú que és la literatura. Dels llocs en què un llibre és un vehicle. Les històries arriben i porten un missatge de la importància de la construcció d’històries. És una manera d’aportar al món no en forma d’entreteniment o d’art sinó de pensament.
Però l’art també és una forma d’expressar el pensament, no?
Sí però no és només això. L’escriptor només faria literatura si no expressés pensament en aquesta narració d’històries.
L’Ajuntament de Barcelona impulsa, a través d’un programa de cooperació internacional, els clubs de cultura. Com hi col·labora vostè?
Fa només quatre anys que la meva família va crear una fundació per impulsar lectors i escriptors, com ja havia fet el meu pare anys enrere. Oferia a les persones que no tenien mitjans la possibilitat de publicar llibres. Durant aquests 4 anys, hem publicat 14 títols que no s’haurien pogut publicar, també fem tallers de literatura i convidem autors coneguts.
Es llegeix prou a Moçambic? I a la resta del món?
No, però el que em preocupa més és que les persones hagin deixat de ser autores de les seves pròpies històries. No es tracta només d’aconseguir lectors entre els joves sinó que disposin de canals per produir la seva pròpia literatura.
La devastació de ‘Terra somnàmbula’ remet al ‘Mecanoscrit del segon origen’ de Manuel de Pedrolo, del 1974?
Hi ha el paral·lelisme de la fi del món. Els que són capaços de sobreviure necessiten un món diferent. No hi caben en aquest món. Han de voler escriure i somniar. Durant els 16 anys de conflicte, mai vaig deixar de somniar. Pensava que si ho deixava de fer, allò sí que seria el final de tot.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

46 artistes de més de 15 països participaran en l’espectacle ‘Messi10’ del Cirque du Solei

Barcelona
JOAN GUERRERO
FOTOPERIODISTA

“Enyoro quan la fotografia tenia molt més compromís social”

Barcelona

Contemporaneïtat índia

Barcelona

Docs, dels Balcans a Nova York

Barcelona

Besalú, terra de circ

Besalú
L’APUNT

Pavlovsky inaugura el premi Ocaña

Un ‘fanzín’ al mar

BARCELONA

Onze directors busquen la veritat

Barcelona

Circ i dansa d’estiu

GIRONA