Händel i el sublim

Per a molts de nosaltres, el nom de Sir John Eliot Gardiner va associat a un concert mític i de veritable culte: el celebrat el 5 de desembre del 1991 amb motiu del bicentenari de la mort de W.A. Mozart (1756-1791) al Palau de la Música Catalana. Les interpretacions ofertes, en aquell dia, amb els equips dels English Baroque Soloists i el Monteverdi Choir, han quedat en la ment de molts melòmans com una referència ja no només musical, sinó també del que és viure una experiència estètica de veritat. Molt ha plogut des d’aquella data i, per què enganyar-nos, alguns hem viatjat a París, Berlín, Viena o Madrid per ja no només retrobar-nos amb aquella excel·lència que, per sempre, ens ha quedat associada a la categoria de la màgia i allò superlatiu, sinó també per retrobar una dimensió, nova, de l’espai/temps on a través de la música un és convidat a retrobar l’essència i la veritat de les coses.

Amb permís de la interpretació oferta per Gardiner de la Gran Missa de J.S. Bach, la Setmana Santa del 2013, a Barcelona no havíem pogut tornar a viure quelcom de tan excepcional com el d’aquest dimecres al Palau de la Música Catalana.

Més de trenta anys després del seu enregistrament, el director britànic no només demostra haver madurat i perseverat en la clau del Semele de G.F. Händel, una obra a cavall de l’oratori i l’òpera, sinó que els seus equips musicals han crescut i madurat de tal forma que, amb la humilitat i el desconeixement de qui signa aquestes línies, difícilment es pot trobar una millor interpretació.

Cantar les excel·lències del Cor Monteverdi, en aquests moments, és superflu i gratuït. Ras i curt: és un dels millors cors del món. Els English Baroque Soloists es troben com un peix a l’aigua amb una música que sembla haver estat escrita per a ells i, a sobre, Gardiner basteix un equip de solistes on la soprano Louise Alder (Semele) i Lucille Ricahardot (Ino/Juno) van, encara, intensificar la sensació que aquella representació semiescenificada de Semele era un dels millors concerts mai escoltats a Barcelona.

A l’inici, un es va trobar amb un feliç director del Palau, Joan Oller, que li esmentava que era tanta l’expectativa, que tenia por que el resultat no el satisfés. Escoltat el resultat, crec que l’expectativa el va superar. I és que dimecres vam arribar al llindar del sublim.