Cultura

Un quartet parisenc

Vanderaa recupera els catalans que als seixanta van encapçalar l’art conceptual a la capital de França

Xifra, Rabascall, Rossell i Miralda van revelar el costat fosc de la societat de consum

La galeria de Ricard Vanderaa, situada al carrer Auriga del barri vell de Girona, inaugura dissabte l’exposició Els catalans de París, amb la qual proposa una revisió del que va representar per a l’art conceptual aquell grup d’artistes que es van establir a París, fugint de la grisor de l’Espanya franquista, entre els anys seixanta i setanta del segle passat. Certs historiadors, i els mateixos artistes, han discutit algun cop la denominació grupal, que s’ha acabat eixamplant per incloure-hi altres catalans residents a París que en realitat tenien poc o res a veure amb els pioners, en qui els crítics Alexandre Cirici i Maria Lluïsa Borràs van detectar en el seu moment una complicitat fora de tot dubte per batejar-los, potser per economia narrativa, com “els catalans de París”.

Eren Jaume Xifra (Salt, 1934-París 2014), Joan Rabascall (Barcelona, 1935), Benet Rossell (Àger, 1937-Barcelona, 2016) i Antoni Miralda (Terrassa, 1942), un quartet que va estar absent del discurs de la modernitat postfranquista fins fa relativament poc, en part a causa de la seva absència prolongada de Catalunya (encara que uns quants hi retornaven sovint i estaven perfectament al cas del que s’hi coïa). Va ser sobretot arran de l’exposició Barcelona, París, New York. El camí de dotze artistes catalans, 1960-1980, que es va poder veure al Palau Robert entre el desembre de 1985 i el gener de 1986, que es va prendre consciència de la importància d’aquesta generació fugada o autoexiliada, si s’admetés una forma reflexiva de transterrar-se que també inclogués el pànic i el fastigueig, entre els quals figuraven per descomptat els quatre “parisencs” al·ludits, a més de Frederic Amat, Àngels Ribé, Francesc Torres o Zush. En aquell catàleg, Maria Lluïsa Borràs ja aclaria que Miralda, Rabascall, Xifra i Beni (diminutiu de Benet Rossell) mai no s’havien referit a si mateixos com els “catalans de París” i que no van crear cap obra conjunta excepte uns mesos entre el 1969 i el 1970, però admetia que, sense formar un equip, havien col·laborat sovint i, per damunt de tot, havien mantingut inalterable “un sentit molt pregon de la solidaritat i de l’amistat”. Potser no calen més condicions per formar un grup.

A l’espai de Richard Vanderaa, el galerista que més està contribuint a revalorar aquesta generació, es podran veure fins al 27 de juny algunes de les obres que van crear aquest quartet, molt influïdes pel Nou Realisme impulsat per Pierre Restany, que abordaven la societat de consum des d’una perspectiva més fosca que no pas l’art pop, amb una visió més aviat rutilant del capitalisme. Hi apareix també la poètica de l’objecte (que Xifra compartiria amb el seu bon amic Joan Brossa), i els nous usos de les tècniques de l’assemblage i el collage dins l’estètica conceptual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.