Campanades a morts
El film de ficció ‘Vitoria, 3 de marzo’ recrea l’assassinat de cinc obrers a la ciutat basca el 1976, quan la policia va disparar contra una assemblea de treballadors
“No s’ha detingut ni jutjat ningú, i ningú ha donat explicacions ni ha demanat perdó”
“Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”, canta Lluís Llach a la cançó Campanades a morts, editat el 1977. La va compondre en conèixer la massacre que es va produir el 3 de març del 1976 a Vitòria, al País Basc. Durant una vaga general, forces de la Policía Nacional van disparar amb foc real contra els treballadors reunits en una església de Gasteiz i van provocar-hi cinc morts i una cinquantena de ferits de bala. Amb Franco mort feia pocs mesos, les tensions polítiques i socials van esclatar en uns temps en què l’¡A por ellos! podia acabar amb trets de bala i assassinats de civils desarmats.
La pel·lícula Vitoria, 3 de marzo, dirigida per Víctor Cabaco i protagonitzada per Amaia Aberasturi, Ruth Díaz, Alberto Berzal i Iñigo de la Iglesia, evoca aquells fets a través d’un film de ficció que inclou imatges documentals i enregistraments reals esfereïdors de la policia, que fins i tot es felicita de la massacre. La pel·lícula, estrenada abans-d’ahir, es tanca amb una escena impressionant, en què sona Campanades a morts, de Lluís Llach, i es projecten imatges documentals dels funerals dels treballadors morts, pels quals mai s’ha empresonat ni jutjat ningú.
Víctor Cabaco (Santander, 1970) debuta com a director d’un llargmetratge amb la direcció d’aquesta pel·lícula que considera necessària: “Les injustícies no es poden oblidar, i no s’ha de caure en errors antics, perquè repetir la història és molt greu. Hem fet la pel·lícula sobretot perquè la gent jove que no coneix tots aquells fets, els conegui, perquè són històries nostres i no s’han d’oblidar.” Denuncia també la impunitat d’aquells fets, 43 anys després: “No s’ha detingut ningú, no s’ha jutjat ningú, ningú ha donat explicacions i ningú ha demanat perdó. Ha quedat allà com en els llimbs, i hem volgut fer un petit recordatori perquè no s’oblidin les coses.”
La pel·lícula està protagonitzada per alguns dels manifestants, un oficial de la policia i el director d’una emissora de ràdio. Els personatges principals són de ficció, però n’hi ha alguns de secundaris que van existir realment, en un film que està “a cavall entre realitat i ficció”.
El rei al ‘No-do’
Entre les nombroses imatges d’arxiu, hi apareix en un parell d’ocasions el rei Joan Carles. “Són imatges del context històric de l’època, i tot just acabava de ser coronat –explica el director–. Hi apareixen imatges del No-do de la visita del rei a Barcelona perquè es va produir aquella mateixa setmana; no està buscat expressament.”
El cineasta no s’ha inspirat en cap pel·lícula específica sobre fets similars, però sí que va revisar JFK, d’Oliver Stone, perquè també integra imatges de diferents formats.
Víctor Cabaco explica que la massacre de Vitòria “va suposar un canvi: després d’aquests fets es va donar una mica més d’aire a les manifestacions obreres”. “Els fets van ser molt greus i van tenir bastanta repercussió a Europa. Es va afluixar una mica i es va canviar la manera de tractar la lluita obrera.”
La productora Sonora Estudios ha trigat vuit o nou anys a fer aquest film. “Aixecar una pel·lícula sempre costa, i una sobre aquest tema encara costa més. Es fa molt poc cinema polític, les tendències van més cap a altres coses, com l’humor, i és més fàcil aconseguir diners.” Resulta menys complicat parlar de la Guerra Civil que de la Transició, perquè “hi ha encara ferides obertes i la gent ho veu encara amb un cert respecte.”
