Cultura

Carlos Marqués-Marcet

Director de cinema

“Vam saltar al buit tot l’equip”

Volíem barrejar una ficció d’una parella amb gairebé un documental dels cossos dels actors”

Carlos Marqués-Marcet tanca aquesta nit el D’A Film Festival Barcelona amb l’estrena a Catalunya d’Els dies que vindran, un llargmetratge de ficció a partir d’un embaràs de debò: la parella protagonista, David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto, també ho és en la vida real i van viure l’embaràs, però els personatges són de ficció. Amb la seva quarta pel·lícula, Carlos Marqués-Marcet (Barcelona, 1983) ha tornat a guanyar al Festival de Màlaga, com ja ho va fer amb la seva òpera prima, 10.000 km, que també va clausurar el D’A. Entremig va rodar 13 dies d’octubre, una TV movie sobre els darrers dies de Lluís Companys, i Tierra firme, premiada en els Gaudí, com tots els seus films. Els dies que vindran s’estrenarà als cinemes el 28 de juny.Avui es projecta a les 20 h al teatre del CCCB, en la gala de clausura en què es lliuraran els premis del D’A Film Festival Barcelona, i demà hi ha dues sessions més: a les 18 h al mateix Teatre del CCCB i a les 22 h a sala Aribau 3.

Com sorgeix un projecte tan peculiar com aquest, una ficció però amb elements reals?
Durant el rodatge de Tierra firme, David Verdaguer em va dir que esperaven un nen, i la idea va sorgir en aquell moment; vaig pensar que estaria bé fer una pel·lícula seguint tot el procés. Teníem algunes idees i temes, però res més, només ens quedaven nou mesos per intentar començar a rodar la pel·lícula. Era un repte que no sabíem com tirar endavant.
I com ho vau fer?
Vam començar des de la construcció dels personatges del David i la Maria, a partir d’improvisacions, del que ells aportaven, sense saber cap a on aniria. Va sortir la idea que es quedaven embarassats per accident, que ja s’apartava de la seva història real, i a partir del que ells vivien, ens preguntàvem com ho viurien els personatges de ficció. Vam anar creant unes màscares, sense fer un reality show, perquè de documental realment hi ha poc, gairebé tot és ficcionat, és una ficció, per parlar dels conflictes que ens interessaven: les relacions entre generacions, entre gèneres, com canvien a partir de l’embaràs... I així vam anar avançat fins que vam veure que ens calia un guió més estructurat. Després del part vam seguir rodant uns mesos i vam construir la pel·lícula barrejant l’escriptura del guió, el rodatge i el muntatge, tot alhora. Hi havia un flux constant entre el que passava a cada moment i la necessitat d’una estructura, d’un guió.
Manteníeu sempre la distància entre la realitat i el projecte cinematogràfic?
Sí, però no tant per separar-ho, sinó per poder aprofundir més. Potser la part més documental de la pel·lícula té més a veure amb l’entorn, la gent que hi surt fent d’ells mateixos: els advocats fan d’advocats; els periodistes, de periodistes; quan van a comprar verdura o peixos, els venedors són de debò... Tampoc no m’interessava jugar amb el que és veritat o mentida, no em sembla un debat tan interessant com el d’oferir un accés immediat a la intimitat d’unes persones i que, tot i ser ficció, t’hi sentissis com si fos de veritat.
Un cop vau tenir la idea, va ser complicat aixecar el finançament de la pel·lícula?
Sí, en aquest sentit vam saltar al buit amb tot l’equip, vam ser un grup de gent que ja portem anys treballant junts i vam decidir llançar-nos-hi. De mica en mica, quan anava arribant el finançament, ens podíem plantejar certes coses que sense diners no haurien pogut ser. El projecte s’anava dimensionant en funció del que anàvem aconseguint. La postproducció ha estat complicada i llarga. Ho hem plantejat des d’un model gairebé de cooperativa, i a mesura que s’ha fet gran, s’ha anat fent més industrial i ha agafat força.
Per què aquest estil de rodatge amb la càmera a la mà?
Va haver-hi moltes raons per fer-ho així. Tenia ganes d’apropar-me molt a la pell, d’estar molt a prop dels protagonistes, i fer-ho sense utilitzar teleobjectius, que creen una certa distància, perquè l’espectador d’avui dia ja és conscient, quan els utilitzes, que no estàs a prop d’aquell actor. D’altra banda, quan fas servir un trípode no pots ficar-te a prop d’algú que està en un llit, no hi ha espai per utilitzar-lo. Teníem la voluntat que el cos de la pròpia càmera formés part dels propis cossos dels actors, i s’hi relacionés d’una altra manera. Forma part d’aquesta idea d’estar dins la intimitat d’ells.
Fa pensar en ‘Boyhood’, de Richard Linklater, que beu de la realitat, tot i que és ficció...
Sí, en aquest cas és diferent, perquè Linklater tenia un guió molt planificat i fer-ho en dotze anys era un repte molt més gran. El temps en el seu cas era l’argument principal, mentre que per a nosaltres el temps era una eina. També era essencial, però la perspectiva era diferent. Són propostes que trenquen el mètode de producció tradicional per poder explorar altres coses que d’una altra manera són impossibles d’explorar. Hi havia una voluntat de barrejar una ficció d’una parella amb conflictes amb gairebé un documental dels cossos dels actors que canvien, d’aquella panxa que anava creixent.
David Verdaguer és a tots els seus films de ficció. És la seva ‘musa’?
En realitat no, tampoc fa d’alter ego meu. Tenim més una relació d’amics, de companys, de col·laboradors. No és que un inspiri l’altre; conjuntament creem coses.
Fa seva aquesta frase de la pel·lícula, de “no et fiïs de qui no dissenteix”?
Aquesta frase va ser una improvisació del David, em va semblar molt bonica, i la vam adoptar al guió. Vaig pensar que és cert, d’alguna manera resumia el que hem viscut amb aquestes tres pel·lícules que hem fet junts.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

46 artistes de més de 15 països participaran en l’espectacle ‘Messi10’ del Cirque du Solei

Barcelona
JOAN GUERRERO
FOTOPERIODISTA

“Enyoro quan la fotografia tenia molt més compromís social”

Barcelona

Contemporaneïtat índia

Barcelona

Docs, dels Balcans a Nova York

Barcelona

Besalú, terra de circ

Besalú
L’APUNT

Pavlovsky inaugura el premi Ocaña

Un ‘fanzín’ al mar

BARCELONA

Onze directors busquen la veritat

Barcelona

Circ i dansa d’estiu

GIRONA